Com cada setmana, hem jugat a alguns jocs de taula i us explico...
Hi ha dies en què la taula sembla haver estat maleïda pels Primigenis. Altres, en canvi, és l'ambició dels mags, o fins i tot la febre per construir la millor fàbrica de dolços, la que acaba dominant la jornada
El més interessant és que cap de les partides es va assemblar a l'anterior. D'un extrem passàvem a intentar salvar el món de l'horror còsmic, i a l'altre ens trobàvem planificant economies de sucre i mantega amb la mateixa concentració amb què un general prepara una invasió.
Perquè això és el que tenen els jocs de taula moderns: en una mateixa tarda pots acabar derrotat per un déu ancestral, superat per un mag il·lusionista i, tot seguit, discutir molt seriosament sobre la millor manera de fabricar galetes.
Cthulhu: Death May Die
En aquesta ocasió vam desplegar l'Episodi 5 de la Temporada 3 de Miedo a lo Desconocido, "Festival de muerte", però no en vam tenir prou amb els horrors habituals. Vam decidir incorporar-hi l'expansió de Godzilla, perquè si ja has d'aturar la invocació de Nyarlathotep... què podria sortir malament afegint-hi un kaiju gegant?
L'objectiu continuava sent l'habitual: interrompre el ritual abans que el Primigeni destruís la realitat mentre els investigadors, paradoxalment, es tornen més poderosos a mesura que perden el seny. Aquesta és una de les grans virtuts del joc: la bogeria no és un càstig, sinó un recurs que cal administrar amb molta cura. Cada torn obliga a decidir entre avançar els objectius, eliminar sectaris o preparar-se per a una aparició imminent del monstre principal.
L'inici va ser prometedor. David i Jaume J es van encarregar de superar les proves de tir amb una eficàcia gairebé insultant, fent pensar que la partida seria més ràpida que una novel·la de Lovecraft sense adjectius. Mentrestant, Albert va descobrir que la cantina també tenia un protagonisme inesperat. Ronda rere ronda tots acabàvem bevent per superar les proves, fins al punt que bona part de l'equip caminava més tort que valent.
El resultat era tan divertit com desastrós: les habilitats quedaven reduïdes mentre els monstres semblaven cada vegada més desperts. "Consell: si beus, no lluitis contra els Primigenis", va acabar convertint-se en la frase no oficial de la partida.
David i Alberto van superar la prova de força i es van dedicar durant bona part de la partida a apagar incendis —literalment— mentre intentaven plantar cara al Primigeni. Com si això fos poc, Godzilla passejava pel mapa reduint edificis a runes i incendiant allà on posava les potes.
El resultat? Derrota absoluta. Cap investigador va sobreviure i el món va quedar condemnat. Però si alguna cosa ens ha ensenyat aquest joc és que perdre també pot ser tremendament divertit. La propera vegada, això sí, potser deixarem el kaiju a casa.
La combinació de gestió d'accions, combat amb daus i evolució dels personatges converteix Death May Die en un cooperatiu frenètic per a un a cinc jugadors, amb escenaris que acostumen a durar entre noranta i cent vint minuts, però que sempre deixen la sensació d'haver protagonitzat una pel·lícula d'acció lovecraftiana.
Black Rose Wars
Si a l'anterior partida intentàvem salvar el món, aquí el nostre únic objectiu era convertir-nos en el mag més poderós de la Lògia de la Rosa Negra. I això, evidentment, implica una quantitat considerable de conjurs, explosions, trampes i punyalades... metafòriques, és clar.
La gràcia de Black Rose Wars és la programació simultània d'accions combinada amb els diferents grimoris escolars. Cada escola màgica condiciona completament l'estratègia, i llegir les intencions dels rivals és gairebé tan important com llançar els teus propis encanteris. El tauler evoluciona constantment i obliga a adaptar els plans cada pocs minuts.
Jordi A va optar per una aproximació molt directa basada en el dany físic. Allà on apareixia, els altres començaven a replantejar-se les seves rutes. Pere Josep, en canvi, va demostrar una vegada més que la subtilesa pot ser més perillosa que la força. Il·lusions, trampes i una planificació meticulosa li van permetre anar sumant punts gairebé sense fer soroll. Nacor, molt més prudent, reforçava les seves defenses amb escuts mentre col·locava també algunes trampes per dificultar la vida dels adversaris.
La classificació final va acabar sent tan ajustada com emocionant. Pere Josep es va imposar per un únic punt i, amb un somriure, va deixar anar: "No hi ha premi per al segon lloc". Probablement era innecessari recordar-ho... però ningú va poder discutir-li la victòria.
Amb una barreja de programació d'accions, construcció de grimoris i control tàctic del tauler, Black Rose Wars és ideal per a dos a quatre mags disposats a dedicar-hi entre dues i tres hores de conspiracions màgiques.
Sweet Lands
Després de tanta destrucció tocava una mica de rebosteria estratègica. Però que ningú s'enganyi: sota aquesta aparença acolorida s'amaga un eurogame amb força més profunditat del que podria semblar.
L'objectiu consisteix a desenvolupar el negoci més pròsper gestionant recursos, millorant edificis i optimitzant una cadena productiva que cada ronda es torna una mica més eficient. És un d'aquells jocs en què el primer terç sembla tranquil, però en què cada petita decisió acaba tenint conseqüències importants quan el motor econòmic comença a funcionar.
La partida va arrencar amb la calma d'un concurs “Màster xef” de cuina televisiu: molt de preparatiu, molts ingredients i la sensació que encara faltava perquè passés res espectacular. Però, una vegada els forns van començar a escalfar-se, les pastisseries van créixer com bolets.
José Luis va demostrar un cop més que l'economia és el seu hàbitat natural. Els diners li arribaven amb una facilitat sorprenent i semblava capaç de convertir qualsevol decisió en beneficis. Carles es va especialitzar a remodelar el mapa, obrint camins i optimitzant connexions amb la precisió d'un enginyer obsessionat amb les infraestructures. Albert, mentrestant, aconseguia recursos amb una regularitat que feia enveja als seus rivals.
La llàstima va ser que el rellotge ens va derrotar abans que els jugadors. La partida va quedar interrompuda quan començava a mostrar tot el seu potencial, deixant la sensació que encara quedava molta estratègia per desplegar.
En acabar, vaig preguntar als tres què els havia semblat el joc. Sense gairebé pensar-s'ho, tots van respondre alhora: "Ens ha deixat un bon gust de boca". Definitivament, a Badalona Jugona no només hi ha bons jugadors; també hi ha una sorprenent concentració d'humoristes.
La combinació de gestió de recursos, desenvolupament econòmic i construcció d'un motor productiu ofereix una experiència molt satisfactòria per a dos a quatre jugadors, amb una durada que ronda els noranta o cent vint minuts quan la partida es pot completar.
Entre monstres gegants, encanteris, forns i moltes rialles, vam tornar a comprovar que els millors records no sempre els deixa la victòria, sinó les històries que neixen al voltant de la taula. Fins a la propera trobada... i que mai no us faltin bons companys, grans jocs i ganes de tornar a llançar els daus.
Que no desaparegui el vostre esperit lúdic!
Homedeneu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada