Com cada setmana, hem jugat a alguns jocs de taula i us explico...
Hi ha tardes de jocs que comencen amb una idea clara del que es jugarà i d’altres en què, quan encara estàs col·locant les primeres peces, ja intueixes que acabaràs en un lloc completament diferent del que havies previst. Aquesta setmana vam tenir una mica de tot: política afganesa, rebels de l’Aliança, imperials, mags i, com no podia ser d’una altra manera, alguna que altra traïció.
Pax Pamir
A Pax Pamir, els jugadors assumeixen el paper de líders afganesos del segle XIX que intenten construir el seu propi poder després del col·lapse de l’Imperi Durrani. El període és conegut a Occident com «El Gran Joc», per la rivalitat entre els grans imperis que intentaven convertir Àsia Central en el seu tauler particular. Però aquí la perspectiva canvia: els grans imperis no són els protagonistes, sinó eines que els líders afganesos poden manipular per aconseguir els seus propòsits.
I la primera sorpresa ja la teníem damunt la taula. L’edició de luxe, resultat d’una reeixida campanya de micromecenatge, entra pels ulls amb els blocs de les coalicions fabricats en argila i aquell mapa-estoreta que converteix el conjunt en una peça molt característica. El disseny continua sent minimalista, perquè en realitat el centre de tot són les cartes i, sobretot, el que els jugadors fan amb elles. Comprar una carta, jugar-la, aprofitar-ne les accions, construir una xarxa de poder o canviar de coalició pot semblar una decisió innocent, però a Pax Pamir gairebé mai ho és.
Marc, que venia per primera vegada a la trobada i era nou al grup, compartia taula amb Jordi A, el nostre especialista en manipulacions i traïcions, i Jose Luis, que va assumir el paper d’erudit eurogamer i es va dedicar a explicar el joc amb la seva habitual paciència. Tant Marc com Jordi eren novells a Pax Pamir, i això va fer que la primera partida tingués aquell punt d’exploració en què tothom està intentant entendre no només què pot fer, sinó què hauria d’estar fent.
La resposta la va trobar Marc abans que els altres. Mentre els seus rivals encara estaven posant ordre a les seves possibilitats, ell va aconseguir provocar un primer «chequeo de dominància» amb èxit i en solitari. Cinc punts de cop, suficients per posar una distància considerable i acabar la partida. Una hora després d’haver començat, Marc havia aconseguit l’hegemonia i el domini de les províncies. Per ser la seva primera partida, no estava gens malament. Jugador novell, sí; despistat, definitivament no.
Però la cosa no podia acabar així. Ara que tots tres havien vist com respirava el joc, les cartes ja tenien un altre significat, les coalicions es movien amb més intenció i, sobretot, tothom sabia que no podia permetre que un altre jugador fes una cursa en solitari mentre la resta encara estava pensant què comprar. Van preparar una segona partida.
I aquí sí que va aparèixer el Pax Pamir que estàvem esperant. Les aliances van canviar, les faccions van anar passant d’unes mans a unes altres i Jordi A i Jose Luis van decidir formar un tàndem per lluitar per la victòria. Escarmentats per la primera partida, es van mirar als ulls i es van jurar «amistat per sempre». Una afirmació especialment poc fiable quan es pronuncia davant d’un tauler de Pax Pamir.
Jose Luis semblava tenir la partida ben encarada i, durant una bona estona, tot apuntava que podia ser ell qui acabés imposant-se. Però Jordi A és Jordi A, i quan la partida arriba al moment decisiu sempre sembla trobar alguna porta secreta que els altres no havien vist. Unes aliances secretes, alguns moviments calculats i unes amistoses punyalades per l’esquena van capgirar la situació en el tram final. Aquesta vegada la victòria va ser per a Jordi A.
I és que aquesta és probablement una de les gràcies de Pax Pamir: pots compartir taula, interessos i fins i tot coalició amb algú, però això no significa que tingueu el mateix objectiu. Les aliances són eines, no amistats. I quan la partida arriba al final, només un pot quedar-se amb la glòria. Al final, ja se sap: el que passa a Pax Pamir, es queda a Pax Pamir.
Amb el seu sistema de cartes, gestió d’accions, construcció de xarxes i control de coalicions, Pax Pamir converteix cada torn en una petita partida política. Aquesta vegada vam fer dues partides a tres jugadors; la primera va durar aproximadament una hora i la segona es va allargar una mica més mentre les aliances canviaven de mans. Un joc de negociació, oportunisme i control de majories on confiar massa en el teu amic pot ser una decisió estratègica molt cara.
Imperial Assault
Mentre a una taula els imperis es manipulaven des de Kabul, a l’altra l’Imperi Galàctic continuava donant feina a Alba i Jaume J. Com us explicàvem la setmana passada, els dos rebels han iniciat la campanya de Imperial Assault amb Jyn Odan i Fenn Signis, respectivament, i aquesta setmana tocava continuar la història amb la missió d’introducció «Secuelas».
La campanya ens situa immediatament després de la destrucció de la primera Estrella de la Mort. Mentre les restes de l’estació espacial encara cauen sobre Yavin 4, l’Imperi intenta aprofitar el caos per localitzar les posicions rebels. Una balisa de transmissió amagada en un lloc apartat de la selva està enviant informació que pot posar en perill tota la base secreta de l’Aliança. Per això només cal enviar dos operatius d’elit. Exactament dos. Alba i Jaume.
La primera lliçó de la missió arriba aviat: en Imperial Assault, matar imperials és divertit, però no sempre és el que toca fer. L’objectiu era localitzar i destruir els quatre terminals que mantenien activa la transmissió abans que s’esgotessin les sis rondes disponibles. I mentre les tropes imperials van apareixent, la temptació de quedar-se netejant la zona és considerable. Però el temps corre, i l’Imperi té la desagradable costum de disposar de més soldats dels que nosaltres tenim de torns.
Així que Alba i Jaume van haver d’aprendre a prioritzar. Córrer cap als terminals, interactuar amb els objectius i deixar enrere enemics que, per molt que molestin, no són la missió principal. Una bona mostra de com funciona el joc quan deixa de ser simplement «anar disparant coses» i comença a exigir que cada acció compti. Destruir un terminal pot ser més important que eliminar un grup sencer d’enemics.
I aquesta vegada la coordinació va funcionar. Els quatre terminals van caure dins del límit de temps i la balisa va quedar silenciada. A més, la informació imperial xifrada que vam obtenir ens va permetre avançar cap al següent capítol de la campanya.
Però els rebels no tenen gaire temps per celebrar les victòries. Quan encara estàvem assimilant el resultat de la missió, va arribar una nova comunicació. Han Solo estava en problemes. Acceptem aquesta missió secundària de nom "Perdona por todo el jaleo". El títol de la missió fa referència directa a la seva mítica frase de l'Episodi IV ("Sorry about the mess") després de disparar a Greedo.
L’Imperi havia aconseguit acorralar Han a les afores de Corellia i el contrabandista s’havia refugiat a l’interior d’una cantina. Allà, com és habitual quan Han Solo té problemes, la situació s’havia convertit ràpidament en un tiroteig. Alba i Jaume van rebre l’ordre d’anar-lo a buscar i portar-lo fins a un lloc segur.
La missió tenia una estructura molt diferent de l’anterior. Aquesta vegada no es tractava de destruir terminals, sinó de fer d’escorta d’un VIP que, per acabar-ho d’arreglar, no és precisament invulnerable. Han, rep trets des del principi, no pot descansar per recuperar-se i, com que semblava que encara no hi havia prou problemes, també apareixen caçadors de recompenses interessats a cobrar el seu cap.
Això va obligar els dos rebels a canviar completament el plantejament. Han Solo havia de continuar avançant i nosaltres havíem d’aconseguir que arribés viu a la sortida. En lloc de buscar combats innecessaris, calia crear espais, cobrir-lo i absorbir part de la pressió que rebia.
I aquí és on Imperial Assault torna a demostrar que els escenaris importen tant com els personatges: la millor jugada no sempre és la que fa més mal, sinó la que permet arribar a l’objectiu abans que la situació se’n vagi definitivament de les mans. Però, a més, hi havia un segon objectiu que podia ser molt important per a la campanya: accedir a un búnquer imperial proper per obtenir informació. Alba i Jaume van decidir assumir el risc. Fer d’escut humà de Han Solo no era exactament la feina més segura de la nit, però la recompensa podia tenir conseqüències en les missions futures.
I sí, ho van aconseguir. Han Solo va sortir viu de la cantina, la missió va quedar completada i els rebels van obtenir aquella informació que pot acabar sent molt més important del que sembla. Però aquí fem una pausa. Perquè aquesta dada pot tenir conseqüències per a la resta de la campanya, i encara no us explicarem quines. De moment només direm que la següent missió ja està esperant i que, després d’haver aconseguit salvar Han Solo, potser els comandaments rebels tindran una mica més de confiança en aquests dos agents. O potser no.
Amb el moviment tàctic, els combats amb tirades de daus i cartes d’activació, la gestió d’accions i els objectius específics de cada escenari, Imperial Assault ens va tenir una bona estona a la selva de Yavin i als carrers de Corellia. Vam jugar aquestes dues missions a dos jugadors, amb l’ajuda de l’aplicació Imperial Commander 2 per gestionar les forces imperials; cadascuna es mou aproximadament en l’òrbita habitual d’una partida d’Imperial Assault, al voltant d’una hora o hora i mitja segons l’escenari i el ritme de joc. I ara que la campanya ja ha començat de debò, la història continuarà la setmana vinent.
Black Rose Wars
Black Rose Wars és d’aquells jocs on el mapa aviat deixa de semblar una simple disposició d’habitacions i es converteix en un autèntic camp de batalla màgic. Els mags es mouen, llancen encanteris, intenten causar ferides als rivals i aprofiten les seves cartes per construir combinacions cada vegada més perilloses. La gràcia està en saber quan és millor atacar directament, quan preparar una trampa i quan concentrar-se en els objectius de la Rosa Negra.
Nacor anava guanyant casi tota la partida, però al fer la puntuació final, David va empatar i resulta que al ser el jugador inicial, va aconseguir un punt extra que li va donar la victòria.
I Jordi P? Jordi P no va guanyar. Però això no significa que marxés de la taula amb les mans buides. De fet, es va estudiar les normes del joc i va descobrir que la Rosa Negra obtenia punts de victòria quan es descartaven cartes de missió en funció de la fase lunar en què ens trobàvem. Un detall que no s’havia aplicat durant la partida i que, segons el nostre flamant assessor jurídic, alterava els resultats de manera prou significativa: partida impugnada. «No hi ha més preguntes, senyoria».
Amb combat, deckbuilding, cartes de missió i una bona dosi d’interacció directa, Black Rose Wars ens va portar a una partida a tres jugadors d’aproximadament una hora i mitja a dues hores. Una batalla entre mags on els encanteris poden ser devastadors, però aparentment encara més perillós és que algú es presenti a la taula amb el reglament estudiat.
A Pax Pamir vam descobrir que els nouvinguts també poden arribar, mirar el tauler amb cara d’innocents i guanyar en una hora. A Imperial Assault, que quan només tens sis rondes per salvar la Rebel·lió no convé perdre temps disparant a tot el que es mou. I a Black Rose Wars, que sempre és recomanable tenir algú a la taula capaç de consultar les normes abans de signar l’acta final.
Que no desaparegui el vostre esperit lúdic!
Homedeneu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada