Com cada setmana, hem jugat a alguns jocs de taula i us explico...
Hi ha sessions en què la taula sembla posar-se d'acord per explicar històries. No importa si aquestes transcorren en una mansió embruixada, en una base infestada d'aliens o en un tranquil bosc habitat per animalons; al final, el que queda és el record de les decisions preses, els riures compartits i aquell "una ronda més" que sempre apareix quan menys temps queda.
I, com acostuma a passar, els plans perfectes només existeixen fins que apareix el primer monstre... o fins que algú decideix obrir aquella porta que tots sospitaven que era millor deixar tancada.
Las Mansiones de la Locura
Aquesta vegada vam deixar de banda els escenaris oficials i vam confiar la nostra sort a Valkyrie, l'aplicació creada per la comunitat que amplia gairebé fins a l'infinit les possibilitats de Las Mansiones de la Locura. És una mostra magnífica del que pot arribar a crear una comunitat apassionada: aventures noves, sorprenents i capaces de competir sense complexos amb les originals.
La història ens va reunir a Jaume J, Jaume dM, David i Marcos per investigar una misteriosa mansió on persones desapareixien sense deixar rastre. Només travessar el vestíbul vam descobrir que la retirada ja no era una opció: la porta principal es va bloquejar rere nostre i la casa va quedar completament segellada. Tot era més fosc que una reunió dels Primigenis sense pagar la factura de la llum.
Per sort, David havia tingut el bon criteri d'equipar-se amb una làmpada de querosè. Aquella decisió aparentment insignificant va acabar convertint-se en un dels recursos més valuosos de la partida. Amb una segona font de llum localitzada, vam optar per dividir-nos, una d'aquelles decisions que en qualsevol història de terror sona fatal... i normalment ho és.
Jaume J i Marcos van inspeccionar la planta superior, trobant llibres prohibits, documents inquietants i prou pistes per entendre que aquell lloc amagava molt més que simples desaparicions. Cada nova habitació feia créixer la sensació que una arma seria molt més útil que qualsevol llibre d'història.
Mentrestant, Jaume dM i David exploraven la cuina, les estances inferiors i el pati. Els combats contra els obstacles de l'escenari i les parets esfondrades els van conduir fins a una entrada subterrània tancada amb pany i forrellat. La cuina, per cert, deixava clar que allà no s'hi preparaven amanides precisament.
Quan tots dos grups semblaven acostar-se a la veritat, la mansió va decidir revelar les seves cartes. Criatures d'altres dimensions van començar a aparèixer per totes bandes, obligant-nos a combinar combats, proves de seny i resolució de puzles sota una tensió creixent. El temps, però, va ser el nostre enemic més implacable. Amb el misteri gairebé resolt vam haver d'aturar la partida.
Per una vegada, acabar amb un "Continuarà..." no va sonar gens malament.
La combinació d'exploració narrativa, gestió d'accions, combats i resolució d'enigmes continua funcionant de meravella. És un cooperatiu ideal per a un a cinc investigadors, amb aventures que acostumen a moure's entre les dues i les quatre hores, especialment quan la història convida a explorar cada racó.
Némesis: Represalia
Després de visitar una mansió encantada tocava canviar els fantasmes pels xenomorfs. Aquesta vegada vam afrontar Némesis: Represalia en mode totalment cooperatiu. Amb només tres jugadors, qualsevol temptació egoista s'hauria descobert més ràpid que un detector de moviment en un passadís ple d'aliens.
Jordi A, interpretant el Zapador, va assumir el paper menys espectacular però probablement més important. Va contenir passadissos, va compartir informació del mapa i, sobretot, va tenir el cap fred suficient per desactivar les defenses antiaèries. Una decisió que semblava secundària... fins que tots vam comprendre que sense ella la nau d'escapament hauria acabat convertida en ferralla orbital.
Javier va trobar el servidor principal, però també la Reina Alien i tota la seva cort. La retirada va acabar convertint-se en una cursa desesperada fins al niu dels ous, on, atrinxerat com un autèntic veterà, va resistir onades d'enemics mentre completava una de les missions clau. En aquell moment ja era evident que algú hauria de sacrificar-se.
Mentrestant, Jaume J recorria pràcticament tota la instal·lació buscant les tres cambres encarregades de restablir l'oxigen. El temps corria en contra nostra, els passadissos s'omplien d'intrusos i cada nova exploració semblava més arriscada que l'anterior. Tot i així, les tres cambres van quedar activades i les dades del servidor també van ser recuperades.
Amb tots els objectius complerts, Jaume J va arribar primer a la nau d'escapament. Podia haver marxat, però va decidir esperar els companys. Jordi A hi va arribar pràcticament sense aire, tossint de manera preocupant. L'escàner posterior va confirmar el que tots esperàvem: cap infecció.
Només faltava Javier.
Per la ràdio vam escoltar les seves darreres paraules: "Marxeu sense mi... no puc més...". Després només silenci. Va ser una victòria d'aquelles que semblen escrites per Hollywood. Heroica, amarga i absolutament memorable.
La barreja d'exploració, supervivència, gestió del soroll i combat continua oferint una de les experiències més cinematogràfiques del gènere. Funciona especialment bé entre un i cinc jugadors, amb partides que poden superar fàcilment les tres hores sense que el temps pesi.
Everdell Duo i Knarr
No totes les aventures necessiten monstres còsmics per deixar bon record. Entre tanta tensió també hi va haver espai per a dues propostes molt més lleugeres protagonitzades per José Luis i Pere Josep.
A Everdell Duo, Pere Josep va demostrar un domini absolut dels animals del bosc. Semblava el flautista d'Hamelín: totes les criatures acabaven seguint-lo obedientment fins a construir una ciutat molt més eficient que la del seu rival. Quan el motor de cartes va començar a funcionar, la diferència va créixer de forma gairebé inevitable.
La revenja va arribar amb Knarr. Aquesta vegada el drakar de Pere Josep va decidir comprovar personalment la profunditat del mar. Dues vegades. José Luis va aprofitar millor les oportunitats comercials mentre el vaixell rival feia més aigües que una barca de paper enmig d'una tempesta.
Van ser dues partides ràpides, ideals per tancar la jornada amb un somriure.
Everdell Duo conserva l'encant del seu univers amb una elegant gestió de cartes per a dos jugadors en aproximadament mitja hora. Knarr, amb el seu sistema de col·lecció de cartes i gestió de combo, ofereix una experiència igualment àgil que rarament supera els quaranta minuts.
La gràcia d'una trobada com aquesta és comprovar que no existeix una única manera de passar-ho bé al voltant d'una taula. Tant se val si estàs resolent un misteri lovecraftià, fugint d'una reina alien o intentant construir el bosc més pròsper de tots.
I això, al capdavall, és el que fa grans els jocs de taula: que cada sessió sigui diferent de l'anterior. Fins a la propera... i que no desaparegui mai el vostre esperit lúdic!
Que no desaparegui el vostre esperit lúdic!
Homedeneu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada