Com cada setmana, hem jugat a alguns jocs de taula i us explico...
Hi ha dies en què la taula sembla un mapa del món. En una mateixa setmana pots acabar dirigint les grans potències de la Primera Guerra Mundial, desenvolupant una civilització andina entre muntanyes i terrasses agrícoles, i acabar gestionant conglomerats industrials al Japó de la Revolució Meiji. Costa trobar una manera més divertida de viatjar sense aixecar-se de la cadira.
Quartermaster General
No tots els wargames necessiten centenars de fitxes ni tardes senceres per transmetre la tensió d'un conflicte mundial. Quartermaster General aconsegueix condensar la Primera Guerra Mundial en una experiència àgil, on la gestió de la mà de cartes és gairebé tan important com els moviments sobre el mapa. El seu detall més original és que cada nació disposa d'un mall asimètric que s'anirà esgotant durant la partida: cada carta jugada és un recurs que desapareix per sempre, obligant els jugadors a pensar no només en el present, sinó també en el futur.
Aquesta gestió limitada de recursos va marcar completament la partida. Jordi P, comandant els alemanys, va optar per una actitud molt més agressiva, pressionant constantment el centre d'Europa amb incursions que obligaven els aliats a reaccionar. Des de l'est, Jaume dM avançava amb l'exèrcit rus de manera més pausada però persistent, mentre David, al capdavant dels britànics i nord-americans, patia la frustració de veure com les cartes necessàries per creuar oceans i reforçar el continent europeu es resistien a aparèixer.
La situació de Jaume J, dirigint francesos i italians, era ben semblant. Les línies defensives es mantenien amb dignitat, però les esperades cartes d'ofensiva semblaven haver desaparegut del quarter general.
Mentrestant, Víctor, al comandament de l'Imperi Otomà, desenvolupava una estratègia molt menys vistosa però extraordinàriament efectiva. Va desplegar les seves forces ocupant el màxim nombre possible de territoris i, en lloc de buscar grans batalles, es va dedicar a puntuar pacientment torn rere torn. Era una tàctica més freda que un estat major calculant subministraments, però va resultar letal.
Quan els alemanys van aconseguir una petita victòria puntual, els otomans ja havien acumulat una diferència gairebé insalvable. Els dotze punts finals demostraven que no sempre guanya qui conquista més territoris, sinó qui sap transformar cada posició en avantatge estratègic. La Triple Entesa va haver d'acceptar la derrota... almenys fins a la pròxima mobilització.
La combinació de control territorial, gestió de mà i planificació estratègica converteix Quartermaster General en un wargame molt accessible però sorprenentment profund. Admet entre dos i sis jugadors, tot i que brilla especialment amb equips complets, i les seves partides acostumen a durar entre 90 i 120 minuts.
Ayar, Children of the Sun
Després de la guerra tocava construir. Ayar: Children of the Sun ens trasllada als Andes, on el desenvolupament de la nostra comunitat passa per combinar agricultura, artesania, ramaderia i expansió territorial sota la protecció del Sol i la Lluna. És un euro elegant, ple de petites decisions que van construint una puntuació final molt més complexa del que sembla durant els primers torns.
Durant bona part de la partida semblava que Carles havia quedat despenjat. Mentre els altres acumulaven ceràmiques i teles amb aparent facilitat, ell amb prou feines aconseguia alguns recursos puntuals. Però, lluny de desesperar-se, va apostar decididament per l'agricultura. Va anar aixecant cases de joncs, ampliant les terrasses de cultiu i convertint els camps de blat de moro en una autèntica font de puntuació.
La seva estratègia va anar creixent gairebé sense fer soroll, més pacient que una llavor esperant la temporada de pluges. Quan va arribar el recompte final, encara va trobar la manera d'afinar la puntuació gràcies a un ramat de llames que li proporcionava l'equilibri perfecte. El resultat va ser gairebé poètic: 100 punts exactes tant al marcador del Sol com al de la Lluna.
Mentrestant, Javier i José Luis, carregats de teles i gerros després d'una partida que consideraven més que correcta, contemplaven el marcador amb una expressió que ho deia tot. "Però... què ha passat?" La resposta era senzilla: en els bons euros, moltes vegades la millor estratègia és la que ningú veu venir fins al recompte final.
La combinació de desenvolupament, optimització de recursos i construcció de motor econòmic funciona especialment bé entre un i quatre jugadors, amb partides que se situen al voltant dels 90 o 120 minuts.
Nippon: Zaibatsu
La jornada es va tancar amb un autèntic pes pesant. Nippon: Zaibatsu continua demostrant que és un dels grans euros econòmics dels darrers anys. Construir indústries, controlar mercats, expandir la influència i gestionar amb precisió quirúrgica cada treballador exigeix una concentració constant. És d'aquells jocs que al segon torn ja entens com funcionen les mecàniques... però on dominar-les és una història completament diferent.
Carles va tornar a demostrar que es mou en aquest terreny com un peix a l'aigua. Va construir un imperi industrial extraordinàriament eficient, invertint en el moment exacte i convertint cada fàbrica en una nova oportunitat de créixer. La seva economia avançava amb una fluïdesa admirable, gairebé com si ja conegués de memòria l'ordre perfecte de totes les accions.
Pere Josep i Jordi A van completar una molt bona primera partida, assimilant progressivament totes les possibilitats que ofereix el sistema. En un joc d'aquesta profunditat és fàcil quedar aclaparat per la quantitat d'opcions disponibles, però tots dos van aconseguir construir motors competitius i plantar cara durant bona part de la sessió. Tot i això, quan va arribar el recompte final, l'experiència acumulada de Carles va acabar marcant la diferència.
A aquestes alçades ja comencem a sospitar que hi ha alguna explicació secreta. Potser té negocis al Japó. Potser algun avantpassat va fundar un zaibatsu. O potser, simplement, ha jugat prou partides per entendre que aquest joc recompensa millor que cap altre la planificació a llarg termini. Sigui com sigui, una nova victòria va consolidar la seva fama de "sensei de l'economia", un títol que sembla haver-se guanyat amb tot mereixement.
La seva barreja de gestió econòmica, construcció de motor, control d'influència i optimització estratègica el converteix en una proposta ideal per a dos a quatre jugadors disposats a dedicar-hi entre dues i tres hores de màxima concentració.
Quan vam guardar les últimes fitxes, quedava aquella agradable sensació que només deixen les bones sessions: haver recorregut mig món sense sortir de la taula i haver compartit hores de decisions difícils, estratègies brillants i alguna derrota tan memorable com divertida.
Que no desaparegui el vostre esperit lúdic!
Homedeneu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada