Com cada setmana, hem jugat a alguns jocs de taula i us explico...
Hi ha trobades on la varietat de jocs és tan gran que sembla que els organitzadors hagin decidit obrir un portal dimensional. En una mateixa jornada vam passar de despertar dispersos en un planeta desconegut a sobreviure dins d'una nau infestada d'intrusos, construir poderosos zaibatsus al Japó industrial i acabar discutint quin idioma era més rendible aprendre.
Vantage
Vantage és una d'aquelles propostes que sorprenen només desplegar-la. Cada jugador desperta completament separat dels altres en un immens planeta desconegut, sense saber què hi ha més enllà de la seva pròpia localització. La gràcia no consisteix només a explorar, sinó a compartir informació parcial amb la resta mentre cadascú viu una aventura totalment diferent. És una experiència cooperativa molt oberta, basada en exploració, narrativa emergent i descoberta constant.
Des del primer moment les nostres històries van començar a divergir. Jaume dM es va veure obligat a obrir-se pas per una selva plena d'éssers hostils, resolent cada trobada gairebé a cop de supervivència. Mentrestant, Jose Maria intentava no convertir-se en una torrada humana travessant un desert on el foc, els cops i la calor semblaven posar-se d'acord per complicar-li l'existència.
A l'altra banda del planeta, Jaume J va acabar descobrint la zona urbana i comercial. Com qualsevol explorador responsable, va considerar que alguns objectes estaven "millor aprofitats" dins la seva motxilla que als prestatges originals. Jordi A, en canvi, va adoptar un enfocament molt més espiritual, establint contacte amb els habitants locals d'una manera que la resta només podíem escoltar amb una barreja d'admiració i desconcert.
No vam descobrir quin era el gran objectiu de la campanya, però sí que vam sortir amb la sensació d'haver conegut un món immens, ple de secrets, i amb moltes ganes de continuar explorant-lo.
La combinació d'exploració oberta, narrativa i cooperació fa que Vantage funcioni especialment bé entre un i dos jugadors, amb sessions que poden superar fàcilment les dues hores si augmentes el número de jugadors sense que el temps sembli passar.
Deep Regrets
Hi ha jocs que intenten castigar qualsevol risc. Deep Regrets fa exactament el contrari: et convida constantment a estirar una mica més la corda... fins que inevitablement es trenca.
El seu sistema de push your luck està construït amb molta intel·ligència. Cada decisió aparenta ser senzilla, però els beneficis acumulats generen un efecte bola de neu que converteix qualsevol torn en una petita aposta psicològica. Sempre sembla que una acció més no farà mal.
La partida va mantenir aquesta tensió durant tota l'estona. David, Alberto, Pere Josep i Albert alternaven moments de prudència amb decisions cada vegada més agosarades, mentre la taula comentava entre rialles que "ara sí que és l'última"... abans de tornar-hi una vegada més. Un filler que amaga bastanta més estratègia del que sembla a primera vista i que deixa amb ganes de repetir immediatament.
Les seves mecàniques principals giren al voltant del push your luck i la gestió d'oportunitats. Funciona especialment bé entre tres i cinc jugadors i ofereix partides d'uns quaranta-cinc minuts.
Nemesis: Represalia
Si algun joc sap convertir un grup d'amics en un grup de sospitosos és Nemesis. La nau espacial és només l'escenari; el veritable enemic és la desconfiança.
Vam optar, una vegada més, pel mode competitiu, que probablement és el que millor explota la personalitat del joc. Tots compartim objectius comuns durant els primers compassos: explorar sales, reparar sistemes i intentar mantenir els intrusos sota control. Però ben aviat cadascú comença a preguntar-se si els altres realment volen salvar la tripulació... o només salvar-se ells mateixos.
Les teories conspiratòries van aparèixer molt abans que els aliens. Qualsevol moviment generava sospites. Si algú decidia entrar per una porta diferent, immediatament apareixia algun comentari del tipus: "Clar... gira cap allà perquè ens vol matar a tots." Les rialles convivien amb una tensió constant, perquè en Nemesis fins i tot els arguments més absurds poden acabar tenint sentit.
David va rebre uns objectius especialment complicats i no va aconseguir sobreviure. Jaume J va escapar amb la seva missió completada utilitzant una càpsula d'emergència. Jaume dM i Alberto van protagonitzar una espectacular fugida amb la nau llançadora, mentre Nacor va preferir la relativa tranquil·litat de la hibernació.
Però Nemesis sempre guarda una última sorpresa. Quan tots semblaven fora de perill, encara quedava comprovar si els supervivents transportaven alguna larva al seu interior. Aquest últim test converteix qualsevol celebració anticipada en un exercici de contenció. Fins que no s'analitza l'última carta, ningú pot cantar victòria.
La barreja de supervivència, exploració, gestió de recursos i objectius ocults funciona especialment bé entre tres i cinc jugadors, amb partides d'entre dues i tres hores plenes de moments cinematogràfics.
Eruditos de las Tierras del Sur
Canvi radical d'ambientació. Després de fugir d'aliens tocava convertir-se en estudiosos disposats a traduir llengües antigues i acumular coneixement. Com acostuma a passar en els euros moderns, cada decisió obre noves oportunitats però també obliga a renunciar a d'altres. L'optimització constant del motor de puntuació va mantenir els tres jugadors calculant cada moviment amb una concentració gairebé acadèmica.
José Luis va demostrar ser un autèntic poliglota, especialitzant-se en les traduccions i aprofitant-les millor que ningú. Hèctor el va perseguir durant tota la partida fins acabar només un punt per darrere, mentre la tercera plaça també es mantenia completament oberta. Aquelles puntuacions finals de 30, 29 i 27 resumeixen perfectament la igualtat viscuda.
A més del gran desplegament de components, el joc ofereix una sensació molt satisfactòria de construcció progressiva del teu motor econòmic i científic.
La seva combinació de gestió de recursos, desenvolupament de motor i optimització funciona especialment bé entre un i quatre jugadors, amb una durada propera als noranta minuts.
Nippon: Zaibatsu
La jornada es va tancar amb un dels pesos pesants del dia. Nippon: Zaibatsu és un euro exigent, d'aquells que obliguen a pensar diverses rondes per endavant mentre controles la producció, les fàbriques, els mercats i la influència territorial.
Carles va oferir una explicació excel·lent, detallada però clara, facilitant molt l'entrada en un joc que impressiona tant pel nombre d'opcions com per la profunditat de les seves decisions. Després tot consistia a construir un motor industrial capaç de créixer sense perdre competitivitat davant dels rivals.
José Luis va demostrar una vegada més una enorme capacitat per optimitzar cada decisió, imposant-se gràcies a una indústria extraordinàriament eficient. Carles va mantenir la pressió durant bona part de la partida, mentre Jaume J intentava trobar els millors equilibris entre producció, influència i expansió.
Una anècdota divertida va arribar al començament, quan tots rèiem en veure fitxes de puntuació de 100 i 200 punts. "Això és impossible d'aconseguir", comentava algú. Unes hores més tard tots havíem abandonat el marcador principal, utilitzant ja la fitxa de 100... i José Luis fins i tot necessitava la de 200. Aquell riure inicial va acabar convertint-se en una lliçó sobre el potencial del joc.
La seva combinació de gestió econòmica, construcció de motor, control de mercat i optimització estratègica el converteix en una excel·lent proposta per a dos a quatre jugadors disposats a invertir entre dues i tres hores de màxima concentració.
Després d'una jornada així, només quedava recollir components, comentar les millors jugades i començar a pensar en la pròxima trobada. Alguns continuaran explorant planetes desconeguts, d'altres fugiran d'intrusos espacials i segur que hi haurà qui prefereixi construir imperis industrials.
Que no desaparegui el vostre esperit lúdic!
Homedeneu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada