Com cada setmana, hem jugat a alguns jocs de taula i us explico...
Hi ha trobades en què les explosions, els monstres i els daus desbocats s'emporten tot el protagonisme. I després hi ha aquelles sessions en què les victòries s'han de construir amb paciència, llegint la taula dels rivals i pensant dos o tres torns per davant. Aquesta setmana vam tenir una mica de tot: un euro exigent on cada dau semblava pesar una tona i un abstracte que va demostrar, una vegada més, que la simplicitat ben executada és una de les formes més elegants de diversió.
Coimbra
Poques vegades un joc aconsegueix que dotze daus condicionin tantes decisions. Coimbra ens transporta al Portugal de l'Era dels Descobriments, on les famílies més influents competeixen per guanyar prestigi protegint comerciants, clergues, erudits i membres del consell. Però rere aquesta ambientació elegant s'amaga un engranatge extraordinàriament ben ajustat, on cada elecció alimenta diverses estratègies alhora.
El draft de daus és només el principi. Escollir un valor alt pot garantir aquella carta tan desitjada, però també encarir-ne el cost. Optar per un dau d'un determinat color implica activar més endavant un dels tracks d'influència, mentre que avançar el pelegrí pels monestirs o invertir en expedicions obre nous camins de puntuació. És un d'aquells euros que semblen senzills d'explicar però que, quan arriba el teu torn, et deixen mirant el tauler més seriós que un notari revisant una herència.
La partida va ser un magnífic exercici d'optimització. Hèctor va orientar bona part de la seva estratègia cap als pelegrinatges, aconseguint sinergies molt eficients amb les cartes que anava incorporant al seu motor. José Luis, fidel al seu estil metòdic, va assegurar un descompte permanent en les inversions que va provocar més d'una mirada resignada a la resta de la taula. "Ara també li surt més barat això?", es va sentir mig en broma mentre tornava a aprofitar una altra oportunitat.
Jaume J, en canvi, va apostar per assegurar una economia sòlida des del principi. Una primera ronda molt productiva li va proporcionar recursos suficients per afrontar les següents amb una tranquil·litat poc habitual en aquest joc. Aquella comoditat inicial li va permetre dedicar-se gairebé exclusivament a optimitzar cada dau, observant constantment els taulers rivals per anticipar bloquejos i oportunitats.
Com passa als millors euros, la puntuació va anar donant voltes durant tota la partida. Ningú aconseguia escapar-se definitivament i qualsevol petita decisió semblava tenir conseqüències diverses rondes després. Tot es va decidir en el tram final, quan Jaume J va culminar una aposta molt calculada: coronar dos tracks d'influència mentre mantenia una posició sòlida als altres dos. Aquella combinació va acabar marcant la diferència en una partida tremendament ajustada.
Si alguna cosa va costar més que trobar la millor jugada va ser interpretar l'enorme quantitat d'iconografia. Un cop superada aquesta barrera inicial, però, queda clar que la dificultat real no és aprendre a jugar, sinó trobar l'opció òptima entre totes les bones opcions disponibles. I aquest és, probablement, el millor elogi que es pot fer a Coimbra.
La seva mecànica principal combina draft de daus i construcció de motor amb una presa de decisions constant. Funciona especialment bé a dos i tres jugadors, ofereix partides d'uns 90 a 120 minuts i farà les delícies dels qui gaudeixen de títols com Grand Austria Hotel o Lorenzo il Magnifico.
Santorini
Després de l'exigent exercici mental de Coimbra tocava canviar completament de registre. Santorini és un d'aquells abstractes que entren primer pels ulls. Les cases blanques, les cúpules blaves i l'acabat dels components converteixen el tauler en una petita postal grega. Però que ningú s'enganyi: sota aquesta aparença amable s'hi amaga un duel tàctic capaç de deixar-te sense escapatòria en només un parell de moviments.
Les regles són tan elegants com el seu aspecte. Mou un treballador, construeix un nivell i intenta coronar una torre abans que el teu rival. Sembla poca cosa... fins que descobreixes que cada construcció modifica completament el mapa i que un simple moviment aparentment innocent pot convertir-se en una trampa perfecta dos torns més tard. Quan hi entren en joc els poders dels déus, les possibilitats es multipliquen i cada partida adquireix una personalitat diferent.
La primera partida va confirmar el que ja és gairebé una tradició. Alba va demostrar una vegada més la seva enorme capacitat per detectar patrons tàctics, trobant línies de joc amb una rapidesa sorprenent. Abans que el rival acabés de valorar una opció, ella ja n'havia descartat tres més. Va imposar el seu ritme i es va endur la victòria amb la naturalitat de qui sembla haver construït mig Santorini abans de començar.
Però la gràcia dels grans abstractes és que sempre conviden a la revenja. Les següents partides van tenir un desenvolupament molt diferent. Jaume J va deixar de buscar oportunitats directes i va centrar els esforços a limitar els moviments d'Alba, construint bloquejos i obligant-la a buscar camins cada vegada més complicats. La lluita va passar de ser ofensiva a convertir-se en un autèntic duel de posicionament, on cada torre aixecada condicionava les tres següents.
Els poders dels déus hi van posar el toc de variabilitat habitual. Algunes combinacions resulten especialment divertides i obliguen a replantejar completament la manera de jugar, encara que també és cert que determinades parelles poden desequilibrar una mica la partida. En qualsevol cas, és precisament aquesta varietat la que fa tan difícil conformar-se amb una única partida. Quan acabes una, ja estàs pensant quina combinació provaràs a la següent.
Santorini és un magnífic exemple que els grans abstractes no necessiten reglaments extensos ni desenes de mecàniques per oferir decisions profundes. Amb regles accessibles, una producció excel·lent i una tensió constant, continua sent un dels jocs més elegants i agradables de treure a taula.
La seva mecànica principal és el moviment i construcció sobre un tauler abstracte, enriquit opcionalment pels poders asimètrics dels déus. És ideal per a dues persones, encara que admet fins a quatre jugadors, i les partides rarament superen els 20 o 30 minuts... tret que, com acostuma a passar, ningú sigui capaç de resistir-se a jugar-ne una altra.
De vegades només cal un grapat de bones decisions, rivals disposats a posar-te les coses difícils i aquella inevitable frase que acompanya qualsevol gran partida: "Va, una altra?".
Que no desaparegui el vostre esperit lúdic!
Homedeneu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada