Com cada setmana, hem jugat a alguns jocs de taula i us explico...
Aquesta setmana la taula va oferir una combinació que només els aficionats als jocs de taula podem considerar completament normal: curses amb metralladores, rescats d’animals en zones de risc, intrigues polítiques a l’univers de Dune i un exercici col·lectiu d’intentar esbrinar si una pista apunta més a Son Goku o a Doraemon.
Gang Rush Breakout
Hi ha jocs de curses que intenten simular la conducció amb precisió. Gang Rush Breakout no és un d’aquests jocs. Aquí l’objectiu és sobreviure prou temps perquè la velocitat, les armes i el caos et permetin arribar abans que els rivals a la meta amb tot el botí possible. És una carrera d’obstacles constant on els cotxes es converteixen en armes improvisades i els plans perfectes acostumen a durar exactament fins que algú dispara, o posa el primer obstacle...
La proposta recorda inevitablement altres títols del gènere com Thunder Road: Vendetta, però amb una personalitat pròpia, amb un tema de gàngsters rivals, i una mica menys àgil. La gestió de recursos, la posició dels vehicles i les possibilitats ofensives generen una interacció permanent. És un joc que premia tant l’oportunisme com la capacitat d’adaptar-se al desastre.
La partida va començar amb Jaume J intentant recordar que els cotxes tenen marxes. Després de temps conduint un vehicle automàtic, adaptar-se a la conducció extrema del joc semblava gairebé un repte temàtic. Tot i això, entre una mica de fortuna, algunes decisions encertades i diversos cops de volant desesperats, va anar mantenint-se en cursa quan altres vehicles començaven a acumular problemes.
Jaume dM va demostrar una gran lectura de la carrera. Sovint es trobava per davant dels altres corredors, anticipant moviments i trobant les millors línies. El problema va ser que aquella superioritat va tenir un cost. Va gastar recursos amb una alegria que faria posar nerviós qualsevol assessor financer i va arribar al tram final amb les butxaques més buides que una gasolinera després d’un apocalipsi.
Marcos va protagonitzar probablement la maniobra de canvi de direcció més espectacular de la sessió. Quan semblava fora de combat va executar una recuperació gairebé impossible aprofitant una marxa enrere que ningú havia previst. Mentrestant, Pere Josep convertia el seu vehicle en una plataforma d’armes mòbil. Les seves armes amb cobertura de 360 graus transformaven qualsevol aproximació rival en una activitat de risc elevat.
Però mentre els altres competien per destruir-se mútuament, Jaume J es va mantenir concentrat en el detall més important d’aquesta cursa: arribar a la meta amb les butxaques plenes. I això va acabar marcant la diferència.
Mecàniques principals: curses, moviment tàctic, combat vehicular i gestió de recursos. Admet habitualment entre 2 i 6 jugadors i les partides acostumen a durar entre 60 i 90 minuts.
Animal Rescue Team
Després de la destrucció motoritzada, va arribar el moment de demostrar que també sabem ser persones responsables. Animal Rescue Team ens posa al capdavant d’un equip especialitzat en rescatar animals atrapats en situacions perilloses. És un cooperatiu que combina planificació, optimització i una pressió constant derivada dels objectius de la missió.
La gràcia del sistema és que cap jugador pot resoldre els problemes tot sol. Les habilitats dels personatges s’han de coordinar amb precisió i les accions disponibles obliguen a debatre cada moviment. El joc genera aquella sensació tan satisfactòria dels bons cooperatius: quan les coses surten bé sembla que tot el grup ha treballat com una única unitat. David, Nacor, Alberto i Jordi A, van demostrar una coordinació digna d’un equip de rescat professional. Els animals atrapats anaven apareixent en zones cada vegada més complicades i els jugadors es repartien tasques amb una eficàcia admirable.
El moment més memorable va arribar quan es va plantejar la possibilitat de rescatar animals atrapats en un penya-segat gairebé inaccessible. Qualsevol equip sensat hauria valorat els riscos. Aquest equip va decidir que els riscos eren simplement una forma interessant de passar la tarda.
La missió va acabar amb victòria i amb tots els objectius assolits. La satisfacció era evident. No hi havia tresors, ni punts de victòria espectaculars ni conspiracions ocultes. Només la sensació d’haver fet una bona feina. I de tant en tant també s’agraeix.
Mecàniques principals: cooperatiu, gestió d’accions i resolució de missions. Funciona entre 1 i 4 jugadors i les partides solen durar entre 45 i 90 minuts.
Dune Imperium (amb expansions)
Dune Imperium continua sent un dels grans referents de la combinació entre col·locació de treballadors i construcció de baralla. A Arrakis no n’hi ha prou amb tenir influència política o poder militar. Cal saber combinar-ho tot mentre s’aprofiten les oportunitats que ofereixen les grans cases, l’Emperador, els Fremen i la Cofradia Espacial. Les expansions afegeixen noves capes de profunditat, multiplicant les opcions estratègiques sense perdre l’elegància del sistema original.
La partida va ser un excel·lent exemple d’aquesta filosofia. Hèctor, Carles i José Luis van mantenir una lluita molt igualada durant bona part de la sessió. Els combats aportaven tensió, les posicions polítiques canviaven constantment i els recursos semblaven insuficients per fer tot allò que els jugadors volien.
Però mentre els altres es concentraven en conflictes immediats, José Luis treballava pacientment en el track de puntuació. Sense grans exhibicions ni moviments espectaculars, va anar construint una economia de punts extraordinàriament eficient. A més, va assegurar diverses cartes bonificades que va saber explotar amb una gran precisió.
Quan va arribar el recompte final, aquella feina silenciosa va donar els seus fruits. Com aquells estrategs que semblen passar desapercebuts durant tota la batalla però apareixen al final amb el pla completament resolt, José Luis va acabar assegurant-se la victòria.
Mecàniques principals: deckbuilding, col·locació de treballadors, control de conflictes i gestió de recursos. De 1 a 6 jugadors segons expansions, amb partides d’entre 90 i 180 minuts.
Caliente Caliente
Per acabar la jornada va arribar una proposta molt diferent. Caliente Caliente és un joc cooperatiu de deducció que aconsegueix una cosa curiosa: generar discussions llarguíssimes a partir de pistes mínimes. Un jugador coneix el personatge secret i la resta escriu paraules relacionades. La brúixola ordena aquestes paraules de més fredes a més calentes, proporcionant una informació indirecta que el grup haurà d’interpretar. No hi ha pistes explícites, només intuïcions i connexions mentals. Les discussions són absolutament fascinants.
Les rialles van aparèixer quan algunes deduccions van començar a allunyar-se perillosament del personatge real. Quan finalment les peces encaixen i el grup descobreix el personatge correcte, la sensació és magnífica. I si no l’encerta, almenys queda el consol d’haver escoltat algunes teories memorables.
Mecàniques principals: deducció cooperativa, associació de paraules i interpretació de pistes. De 2 a 9 jugadors i una durada aproximada de 15 a 30 minuts.
La jornada va tornar a demostrar la increïble varietat que ofereix la nostra afició. En poques hores vam passar de disparar míssils des d’un vehicle blindat a rescatar animals, conspirar a Arrakis i intentar esbrinar personatges famosos a partir de pistes impossibles.
Que no desaparegui el vostre esperit lúdic!
Homedeneu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada