Com cada setmana, hem jugat a alguns jocs de taula i us explico...
Aquesta setmana la taula va tornar a demostrar que els jocs de taula són capaços de portar-nos des dels passadissos infestats de zombis de Raccoon City fins a una fàbrica ocupada per robots fora de control, passant per un estadi clandestí on mascotes corporatives competeixen sota l’atenta mirada d’apostadors sense cap mena de criteri financer. Entre portes bloquejades, làsers, fossats, cartes de sabotatge i corredors disfressats de frankfurt, la jornada va tornar a demostrar que l’important no és només guanyar, sinó gaudir del camí... encara que aquest camí estigui ple de zombis o de robots caient al buit.
Resident Evil 2
Poques ambientacions transmeten tanta sensació d’angoixa com Resident Evil 2. El joc adapta amb molt encert l’esperit del clàssic videojoc de Capcom, transportant els jugadors a una Raccoon City enfonsada en el caos després d’un brot zombi. Aquí no hi ha herois invencibles ni metralladores infinites: cada bala compta, cada porta oberta pot desencadenar un desastre i cada decisió pot acostar el grup a la supervivència... o a convertir-se en el sopar d’algun mort vivent.
La mecànica de gestió de recursos és el cor de l’experiència. La munició escasseja, els objectes útils són limitats i les cartes de tensió generen aquella sensació constant que alguna cosa sortirà malament. El sistema de soroll també recrea perfectament l’atmosfera del videojoc: disparar resol problemes immediats, però acostuma a crear-ne de nous. És un equilibri delicat entre prudència i desesperació que els aficionats al survival horror saben apreciar.
En aquesta missió vam dividir l’equip en dos binomis tàctics. Pere Josep es va convertir en l’especialista dels accessos, obrint i tancant portes amb una precisió gairebé obsessiva mentre atreia zombis lluny de les zones crítiques. Albert recorria passadissos buscant claus i mecanismes que permetessin avançar cap al company ferit que havia de ser rescatat.
Mentrestant, Jaume J repartia plom amb una alegria digna d’una pel·lícula d’acció dels vuitanta. Quan la munició es va acabar, lluny de preocupar-se, va descobrir que el ganivet també tenia arguments molt convincents. Jaume dM actuava com a coordinador de campanya, recopilant informació, controlant les rutes i absorbint una quantitat sospitosament alta d’esdeveniments problemàtics.
La missió es va resoldre amb victòria. No va ser una victòria còmoda ni elegant. El temps límit pressionava més que un inspector de la corporació Umbrella, però finalment els supervivents van aconseguir abandonar el complex abans que el desastre els atrapés.
Mecàniques principals: cooperatiu, gestió de recursos, exploració modular i supervivència. Admet d’1 a 4 jugadors i les partides acostumen a durar entre 90 i 150 minuts.
Robo Rally (edició 2023)
Robo Rally continua sent un dels millors exemples de caos programat que existeixen al món dels jocs de taula. Richard Garfield va imaginar una cursa de robots en una fàbrica plena de trampes, làsers i cintes transportadores molt abans que creés Magic: The Gathering. I encara avui continua demostrant que programar moviments sota pressió és una font inesgotable de situacions absurdes.
La nova edició del 2023 modernitza molts aspectes del clàssic. La gestió d’energia permet adquirir millores de manera més accessible, els danys funcionen mitjançant cartes que embruten la programació i els taulers modulars fan que cada cursa tingui personalitat pròpia. Tot flueix amb més agilitat sense perdre aquell encant de veure un pla perfecte convertir-se en una tragèdia mecànica.
La partida va ser una demostració pràctica d’aquest principi. Ester va desenvolupar una habilitat extraordinària per sortir disparada fora del tauler. Fos per trampolins, fossats o errors de càlcul, el seu robot semblava especialitzat en disciplines de salt de longitud més que en curses. Jordi P, per la seva banda, va decidir col·leccionar cartes de dany amb una constància admirable, situant-se sistemàticament davant de qualsevol làser disponible.
David tenia clar el recorregut ideal i programava amb precisió quirúrgica, però els robots rivals apareixien davant seu amb la mateixa freqüència que els embussos un divendres a la tarda. Alberto va adoptar una filosofia diferent: si els errors havien d’arribar, millor abraçar-los. “Millor el caos que no poder donar ordres”, va sentenciar mentre afegia més incertesa a la seva programació o es reiniciava.
I enmig d’aquell festival de col·lisions, reinicis i trajectòries impossibles, Jaume J va optar per allunyar-se de les guerres robòtiques i concentrar-se en els objectius. Sense fer gaire soroll va anar superant punts de control fins a assegurar-se la victòria.
Mecàniques principals: programació simultània d’accions, curses i gestió de danys. Funciona de 2 a 8 jugadors i les partides acostumen a durar entre 60 i 120 minuts.
Corre y Apuesta (Hot Streak)
Si alguna vegada us heu preguntat com seria apostar diners en curses protagonitzades per mascotes corporatives disfressades, Corre y Apuesta té la resposta. I la resposta és: absolutament delirant.
El joc barreja apostes, predicció i una dosi considerable de caos. Els jugadors escullen butlletes amb diferents nivells de risc i després contribueixen al desenvolupament de la cursa mitjançant cartes que poden beneficiar o perjudicar els corredors. La gràcia és que mai tens control total del que passarà. Pots haver fet una aposta brillant i veure com el teu favorit acaba estampat contra una tanca per culpa d’una carta jugada per algun rival.
A nivell de decisions és un filler senzill, però el seu gran encert és la capacitat de generar espectacle. Les miniatures enormes, els personatges ridículs i la narració visual de la cursa converteixen cada partida en un petit esdeveniment.
Durant les curses, els jugadors van passar ràpidament de l’anàlisi freda a l’animació desenfrenada. Crits d’“avança!”, “no et paris ara!” i “com pot anar últim si era favorit?” van començar a omplir la taula. Les mascotes avançaven, reculaven, s’entrebancaven i provocaven canvis constants en les apostes.
Al final, més que una competició, semblava una retransmissió esportiva feta per comentaristes excessivament entusiastes. El joc pràcticament es juga sol, però aconsegueix una cosa difícil: fer que tothom estigui pendent de cada moviment fins a l’últim instant.
Mecàniques principals: apostes, selecció d’accions i resolució simultània. Admet de 2 a 6 jugadors i les partides duren aproximadament entre 30 i 45 minuts.
I així vam plegar les caixes, recollir les fitxes i comentar les millors jugades mentre encara rèiem recordant robots precipitant-se al buit i zombis perseguint supervivents pels passadissos. Perquè les partides s’acaben, però les anècdotes sempre troben la manera de quedar-se una mica més.
Que no desaparegui el vostre esperit lúdic!
Homedeneu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada