Com cada setmana, hem jugat a alguns jocs de taula i us explico...
Aquesta setmana les taules van semblar connectades per una estranya línia temporal lúdica. Vam passar d’una fàbrica plena de robots estressats i despistats a tribus de l’era glacial competint per la supervivència, imperis futuristes construïts a cop de draft i petits jocs de cartes que van provocar més rialles i sospirs dramàtics dels esperats.
Robo Rally (edició 2023) — Programar el desastre amb estil
No puc evitar començar parlant de la història de Robo Rally, perquè continua semblant-me una de les grans ironies del món lúdic. Richard Garfield va presentar aquest joc a Wizards of the Coast abans de crear Magic: The Gathering. Li van dir que era massa car de produir. Així que li van demanar “alguna cosa més petita, més barata… potser un joc de cartes”. La resta és història. Gràcies a aquell rebuig, dècades després continuem programant robots que xoquen entre ells amb una alegria absolutament irresponsable.
Robo Rally és, probablement, una de les millors representacions lúdiques del caos controlat. Els jugadors programen simultàniament els moviments dels seus robots mentre intenten arribar a checkpoints i evitar trampes, làsers, cintes transportadores i —sobretot— els errors propis. Perquè el gran enemic del joc no acostuma a ser el rival: és aquell gir que havies calculat “perfectament” i que et fa acabar estampat contra una paret industrial.
La partida entre Jaume dM, Carlos i Jaume J va ser una carrera delirant dins un circuit senzill però sorprenentment perillós. El robot de Jaume J va acabar imposant-se després d’una successió de moviments gairebé coreografiats, aprofitant cintes transportadores i esquivant trampes amb més fortuna que elegància.
Jaume dM feia por. Literalment. La seva estratègia basada en blindatge i armadura de punxes convertia el seu robot en una mena de tanc amb mala educació. Cada vegada que s’acostava a un altre jugador semblava que el reglament hagués canviat temporalment a “Mad Max industrial”. “No pateixis, només et tocaré una mica”, deia abans d’enviar algú contra un làser.
Carlos, per la seva banda, va ser la definició absoluta de resistència. Va aconseguir la primera bandera i controlava bona part de l’energia de la fàbrica, però el circuit es va convertir per ell en un laberint més complicat que muntar un moble sense instruccions. Tot i això, mai va deixar de pressionar.
El gran mèrit de Robo Rally continua sent generar històries absurdes de forma natural. Plans brillants que duren exactament tres segons. Robots girant sobre si mateixos com si haguessin perdut la fe en la programació. I jugadors rient mentre tot surt horriblement malament. I sincerament… aquí està la màgia.
Mecànica principal: programació simultània de moviments i carrera amb interacció caòtica
Jugadors: 2–8
Duració: 45–90 minuts aproximadament
Endless Winter — Sobreviure al gel amb estil prehistòric
Endless Winter és un d’aquells jocs que sembla haver agafat diverses mecàniques modernes, les ha ficat dins una coctelera paleolítica i ha decidit que, sorprenentment, tot encaixi. Control de zones, deckbuilding, col·locació de treballadors, col·leccions, desenvolupament tribal… i tot embolcallat dins una ambientació prehistòrica que funciona millor del que podria semblar inicialment.
Carles, José Luis i Pere Josep van liderar les seves tribus en plena era glacial mentre intentaven construir un futur mínimament estable en un món on probablement el concepte “comoditat” encara no existia. La gran virtut del joc és com combina les cartes amb la col·locació de treballadors. Cada acció necessita força, especialització i planificació, generant aquella sensació que realment estàs enviant grups de membres de la tribu a fer tasques específiques. Anar a caçar sense bons caçadors és gairebé tan mala idea com anar desarmat a una reunió diplomàtica a Dune.
Les primeres rondes van mostrar estratègies molt diferenciades. Carles va construir una tribu eficient i equilibrada. Pere Josep pressionava territorialment amb constància mentre buscava maximitzar puntuacions finals. I José Luis… bé… José Luis va voler tocar moltes tecles alhora.
“Aniré adaptant-me”, comentava mentre canviava d’objectiu amb una flexibilitat admirable però potser excessiva. El problema és que a l’era glacial improvisar massa sovint acaba malament. Sobretot quan “anar de flor en flor” implica descobrir que moltes d’aquestes flors són carnívores.
A falta d’una ronda qualsevol podia guanyar. La tensió era palpable i cada decisió tenia pes. El joc obliga constantment a prioritzar: desenvolupes el deck? Pressiones territori? Caça? Cultura? Rituals? I això genera aquella deliciosa sensació de no arribar mai a tot.
Visualment espectacular i mecànicament dens sense resultar inaccessible, Endless Winter va deixar molt bones sensacions. Un euro modern amb molta personalitat i més profunditat del que aparenta en les primeres rondes.
Mecànica principal: col·locació de treballadors, deckbuilding i control d’àrees
Jugadors: 1–4
Duració: 90–180 minuts aproximadament
It’s a Wonderful World — Producció eficient i motor imparable
Després del gel prehistòric, tocava construir imperis futuristes. It’s a Wonderful World continua sent un dels grans exemples de com fer un eurogame ràpid, elegant i tremendament addictiu.
La comparació amb 7 Wonders és inevitable, però aquest joc aconsegueix donar més sensació de creixement progressiu i control sobre el motor de producció. El draft és àgil, les decisions tenen pes immediat i veure com la teva producció escala ronda rere ronda és extraordinàriament satisfactori.
David, Jordi P, Montse i Víctor van construir els seus imperis entre reciclatges, planificació i producció industrial descontrolada. David va demostrar des del principi que dominava el joc amb una tranquil·litat gairebé insultant. Explicava, jugava i optimitzava simultàniament amb una fluïdesa que feia pensar que tenia recursos amagats sota la taula.
Mentrestant, la resta intentava construir motors eficients sense col·lapsar sota la temptació constant de voler-ho construir absolutament tot. “Aquesta carta és massa bona per reciclar-la”, frase repetida aproximadament unes trenta vegades durant la partida. El gran encert del joc és la cadena de producció. Quan el teu motor comença a funcionar, cada ronda es converteix en una explosió de recursos més satisfactòria que obrir un combo perfecte en un deckbuilder. David va acabar imposant-se amb claredat gràcies a una gestió més fina que un rellotge suís futurista.
Mecànica principal: draft i construcció de motor de recursos
Jugadors: 1–5
Duració: 45–60 minuts aproximadament
Carnival of Sins — Pecats, intuïció i mirades sospitoses
Carnival of Sins és un d’aquells jocs que viu completament de la lectura psicològica entre jugadors. Mecànicament és senzill, però socialment és deliciós. Cada ronda obliga a intentar anticipar decisions rivals mentre el marge d’informació es va reduint progressivament. I aquí és on apareixen les mirades estranyes, els silencis sospitosos i aquella sensació que tothom intenta semblar menys evident del que és.
David, Jordi P, Montse i Víctor van entrar ràpidament en la dinàmica mental del joc. Especialment Víctor, que va decidir portar un control exhaustiu de puntuacions. Massa exhaustiu, probablement. “Matemàticament això no va bé”, comentava mentre comprovava que els seus punts avançaven amb l’alegria d’un caragol cansat.
El joc recorda a Coup o Love Letter en aquesta reducció progressiva de possibilitats. Cada carta revelada restringeix opcions i converteix les últimes rondes en una batalla de lectura pura. Partida ràpida, divertida i ideal per generar aquella mena de tensions absurdes que només provoquen els fillers ben dissenyats.
Mecànica principal: deducció psicològica i gestió de mans
Jugadors: 3–6
Duració: 20–40 minuts aproximadament
Hanabi — El noble art de no fer cares rares
Hanabi és cooperació, memòria… i autocontrol facial. Perquè una cosa és no poder veure les teves cartes. Però intentar no reaccionar quan algú dona una pista absolutament reveladora és un altre nivell de dificultat.
La partida entre Jaume dM, Carlos i Jaume J es va convertir ràpidament en un espectacle de contencions impossibles. Mirades congelades, silencis dramàtics i gent intentant no gesticular mentre internament cridava. “Jo no he reaccionat”, afirmava algú després d’haver obert els ulls com plats. Guanyar a Hanabi requereix sincronització i memòria. Però aquella tarda sobretot va requerir capacitat per aguantar el riure.
Mecànica principal: cooperatiu de deducció i memòria
Jugadors: 2–5
Duració: 25–40 minuts aproximadament
Trio — Memòria, oportunisme i una mica de fortuna
Trio sembla petit. Innocent. Ràpid. I després comença la partida i descobreixes que recordar cartes extremes mentre controles mans rivals és més exigent del que semblava.
“Segur que aquesta carta no hi era abans”, va protestar algú entre rialles. Petit, elegant i sorprenentment tens.
Mecànica principal: memòria i deducció
Jugadors: 3–6
Duració: 15–30 minuts aproximadament
La jornada va demostrar una vegada més que no importa si estàs dirigint una tribu prehistòrica, programant robots defectuosos o intentant recordar cartes mentre contens el riure: els grans moments apareixen igualment. I així vam plegar les caixes, recollint cartes, robots i mamuts imaginaris… però deixant intactes les ganes de tornar-hi ben aviat.
Que no desaparegui el vostre esperit lúdic!
Homedeneu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada