Com cada setmana, hem jugat a alguns jocs de taula i us explico...
Aquesta setmana la taula va ser un petit festival del caos organitzat. Vam passar de conspiracions polítiques i combats a Arrakis a mariners enganyats per cultistes, supervivents assetjats per zombis i curses de cavalls narrades amb l’emoció d’una final esportiva.
Dune Imperium — Intriga, espècia i cops tàctics
Dune Imperium continua demostrant per què és un dels híbrids més elegants entre col·locació de treballadors i deckbuilding modern. Situat a l’univers de Dune, els jugadors representen cases nobles lluitant per influència, aliances i control sobre Arrakis, mentre l’espècia continua sent el recurs més valuós de la galàxia.
La partida entre José Luis, Carles, Iván i Jaume J va tenir aquell ritme creixent que tant agrada en aquest joc. Primeres rondes contingudes, recursos escassos i moviments prudents… fins que les tensions van començar a explotar més ràpid que un Shai-Hulud apareixent sota un recol·lector.
José Luis va construir una partida constant i metòdica, aprofitant molt bé les possibilitats de l’expansió. Mentre la resta encara buscava equilibris, ell ja llegia sinergies i optimitzava recursos amb una naturalitat gairebé sospitosa. Iván li va plantar cara fins al final en un duel ajustadíssim, mantenint la pressió a cada recompte de punts. Mentrestant, Carles i Jaume protagonitzaven combats duríssims. Les batalles van ser més disputades que una subhasta d’espècia, amb cartes d’intriga apareixent en el moment exacte per capgirar situacions. “No et preocupis, això només és una petita escaramussa”, deia algú abans d’una revelació que alterava completament el combat.
La poca experiència comuna amb el joc va provocar algun moment d’aclariment de regles i fins i tot recuperar un torn enrere. Però quan això va passar, Carles va deixar anar aquella frase que va resumir perfectament l’ambient competitiu de la partida: “Aquí no es fa ni un pas enrere!”. Rialles generals… i la partida va continuar.
El final va ser ajustadíssim. José Luis va acabar imposant-se gràcies a una progressió constant, més sòlida que espectacular, demostrant que en Dune Imperium sovint guanya qui construeix millor la seva posició ronda rere ronda... i que guanya els empats! Excel·lent partida, plena d’interacció, tensió i aquella sensació que sempre podries haver fet una acció millor.
Mecànica principal: deckbuilding i col·locació de
treballadors amb conflictes
Jugadors: 1–4
Duració: 90–150 minuts aproximadament
Feed the Kraken — Quan el mal sempre troba el timó
Feed the Kraken és un festival de sospites, enganys i identitats ocultes. Mariners, pirates i cultistes comparteixen vaixell… però no objectius. I després d’algunes partides, la conclusió general va quedar clara: el mal sempre triomfa. O almenys ho intenta amb molta insistència.
Jaume J i Jordi P van haver de patir el paper de mariners, intentant mantenir el rumb correcte mentre la resta del grup conspirava més que una reunió secreta a mitjanit. Cada votació, cada moviment del timó i cada conversa aparentment innocent amagava dobles intencions. Alberto va destacar especialment com a líder de culte. Amb una eficàcia gairebé inquietant, convertia jugadors amb constància i aconseguia que treballessin per ell sense aixecar massa sospites inicials. “Confieu en mi”, deia amb una serenitat que, retrospectivament, era terrorífica.
Víctor, com a pirata, mantenia el seu propi pla. I curiosament, el timó sempre acabava desviant-se una mica cap a l’esquerra. “Ha estat el corrent”, assegurava amb aquella credibilitat pròpia d’un dolent de cinema. I després hi havia David. Bo… fins que deixava de ser-ho. Mariner o pirata, semblava tenir una facilitat especial per unir-se ràpidament a qualsevol causa obscura relacionada amb cultes i destrucció. “Només escolto propostes”, comentava mentre tot començava a enfonsar-se.
La gran estrella silenciosa de la jornada, però, va ser l’aspecte visual del joc. David havia enriquit la “edición esencial” imprimint i pintant figures i components addicionals, fent que la partida tingués més presència que moltes edicions deluxe. Les partides van ser plenes de rialles, acusacions creuades i traïcions inevitables. D’aquells jocs on acabes desconfiant fins i tot de qui et dona la raó.
Mecànica principal: rols ocults, deducció social i
negociació
Jugadors: 5–11
Duració: 45–90 minuts aproximadament
Z War One: Exodus — Sobreviure un dia més
La campanya de Z War One: Exodus continua avançant. Pere Josep i Jaume dM seguien intentant protegir la nena rescatada mentre el món continuava enfonsant-se sota hordes de zombis.
Aquesta vegada van optar per una decisió prudent: deixar la nena segura al vaixell mentre ells anaven al port a buscar recursos. Una decisió intel·ligent, perquè el recorregut va ser més perillós que travessar un carrer ple de caminants amb una cassola fent soroll.
La partida va alternar moments de tensió i supervivència ajustada. Gestionar munició, evitar quedar envoltats i decidir quan lluitar o fugir es convertia constantment en una qüestió vital. Pere Josep i Jaume dM col·laboraven més sincronitzats que dos veterans de guerra, cobrint-se mútuament mentre avançaven entre zombis.
“Només necessitem arribar vius al vaixell… la resta ja ho veurem”, va dir algú mentre apareixien més enemics dels previstos. Victòria emocionant. La campanya continua. Almenys un dia més.
Mecànica principal: cooperatiu de supervivència i
campanya
Jugadors: 1–4
Duració: 90–120 minuts aproximadament
Un Día en las Carreras — Apostar cridant és millor
I per acabar la jornada, un autèntic canvi de registre: Un día en las carreras. Un joc d’apostes en temps real tan frenètic com absurdament divertit. La premissa és senzilla: mentre el comentarista narra la cursa, els jugadors han d’apostar ràpidament intentant anticipar les posicions dels cavalls. Però la realitat és molt més caòtica. A partir de la primera cursa, tothom estava dret, cridant i animant els cavalls com si realment s’hi juguessin la fortuna familiar. “Avança Rayito!”, “Fica el morro Puça!”, “Oh no, no paris ara Revoltosa!”
La tensió creixia més ràpid que en molts euros de tres hores. Les fitxes volaven, les apostes canviaven i els jugadors reaccionaven amb una velocitat sorprenent. Jaume J va demostrar tenir més ull per les apostes que molts professionals improvisats, acumulant la major quantitat de diners al final de la sessió.
“Ara no sé què és millor, si comprar-me un cotxe o un cavall”, va comentar mentre comptava bitllets amb satisfacció. Un tancament perfecte per una jornada intensa: rialles, caos i emoció immediata.
Mecànica principal: apostes i temps real
Jugadors: 2–9
Duració: 20–40 minuts aproximadament
La jornada va tenir de tot: conspiracions a Arrakis, cultistes manipuladors, zombis insistents i cavalls impossibles. Una barreja de jocs tan variada com divertida, amb aquella sensació constant que qualsevol partida podia generar una anècdota memorable.
Que no desaparegui el vostre esperit lúdic!
Homedeneu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada