Com cada setmana, hem jugat a alguns jocs de taula i us explico...
Aquesta setmana la taula es va omplir d’herois, mutants i enginyeria submarina. Una combinació que, sobre el paper, sembla tan improbable com veure a Magneto venent brúixoles al top manta… però que, en una trobada de jocs de taula, té tot el sentit del món. Entre miniatures, cartes, taulers i moltes decisions, vam viure una sessió intensa.
Marvel Zombies: X-Men Resistance
Marvel Zombies: X-Men Resistance ens situa en un univers alternatiu on els herois mutants lluiten per sobreviure a un apocalipsi zombie. Però, a diferència d’altres jocs del gènere, aquí no som supervivents desesperats, sinó superherois amb poders espectaculars. Això, evidentment, té un efecte immediat: l’autoestima del grup es dispara més ràpid que Lobezno en veure un enemic. Els jugadors assumeixen el paper de mutants amb habilitats úniques, intentant completar objectius mentre gestionen l’aparició constant d’enemics i la pressió del temps. La coordinació és clau, perquè cada poder pot marcar la diferència entre una victòria heroica o una retirada... menys heroica.
El joc segueix la línia del sistema Zombicide, amb activacions d’enemics, resolució d’accions i progressió dels personatges. La gestió del soroll, el posicionament i la coordinació entre habilitats esdevenen elements essencials. També destaca la sensació d’escala de poder: els personatges comencen forts, però el joc no perdona errors de coordinació. Els objectius de missió obliguen a dividir esforços, i això genera situacions de risc constant. La variabilitat dels escenaris i les habilitats asimètriques aporten rejugabilitat i decisions tàctiques contínues.
La missió va començar amb un equip que feia respecte: Lobezno, Mística, Tormenta i Magneto. Un quartet més potent que una reunió de “Final Bosses”. La moral estava pels núvols. “Amb aquest equip, això és un passeig”, va dir algú. I com sempre, el joc va decidir demostrar el contrari. La preparació de l’escenari ens va separar en dos grups allunyats, incomunicats i amb menys capacitat de coordinació que un equip de superherois sense cobertura mòbil. I així, al segon torn, l’optimisme inicial va desaparèixer més ràpid que un desodorant caducat.
Les decisions es van tornar més defensives. Jaume J, amb Lobezno, avançava sense por, mentre Jaume dM intentava optimitzar cada moviment amb una precisió gairebé quirúrgica i amb Tormenta allunyava i dirigia Zombies. Nacor, amb Mística, es mimetitzava amb l’entorn i controlava zones amb habilitat, i José Maria amb Magneto intentava mantenir el seny atacant a distància i protegint als companys del grup… o almenys evitar el desastre total.
Hi va haver moments d’autèntica tensió. “Si obrim aquesta porta, què pot sortir malament?” va dir algú. La resposta: tot. Absolutament tot. Malgrat això, el grup va resistir. Lluitant més per sobreviure que per completar objectius, vam aconseguir acabar la primera part de la missió amb èxit. Una victòria més suada que una marató amb armadura, però igualment celebrada.
I sí, els 90 minuts del manual… van ser tan optimistes com el nostre inici de partida.
Cooperatiu amb activació d’enemics i gestió
d’habilitats asimètriques.
De 1 a 6 jugadors.
Durada aproximada: 90–150 minuts (o més, segons la resistència heroica).
Underwater Cities
Després del caos mutant, la taula es va submergir literalment sota l’aigua amb Underwater Cities. Aquí, els jugadors construeixen infraestructures submarines per desenvolupar ciutats sostenibles sota l’oceà. Un euro clàssic ja al nostre grup, amb aquell equilibri entre planificació a llarg termini i decisions immediates.
L’objectiu és crear la xarxa submarina més eficient, combinant construcció, producció de recursos i optimització del motor econòmic. Un joc que recompensa la planificació… però també la capacitat d’adaptar-se quan algú et pren aquella acció que necessitaves.
Underwater Cities combina col·locació de treballadors amb gestió de cartes i construcció de motor. La clau està en sincronitzar l’acció amb el color de la carta, optimitzant així el torn. La gestió de recursos és exigent i el timing de producció resulta crucial. A més, la interacció indirecta és constant: bloqueig d’espais, competència per cartes i ajustos estratègics permanents. És un joc que, malgrat la seva estructura euro clàssica, manté una tensió constant fins al final.
David va començar amb una explicació clara i precisa, demostrant una vegada més que domina el joc amb la tranquil·litat d’un veterà. I des del principi, la seva puntuació apuntava alt. “Només vaig fent…”, deia amb modèstia, mentre acumulava punts més ràpid que una balena menjant plàncton.
Esther, però, va demostrar que era un rival a tenir en compte. Amb una estratègia sòlida i decisions molt ben calculades, va anar creixent de manera constant. Sense fer soroll, però amb una eficàcia notable.
Jordi i Alberto també van protagonitzar jugades interessants. Jordi va anar ajustant la seva estratègia amb paciència, mentre Alberto sorprenia amb decisions inesperades. “Això no ho havia vist venir”, va comentar algú després d’una jugada especialment efectiva. La partida va avançar amb la tensió típica del joc. Cada acció bloquejada, cada carta perduda, cada decisió tenia conseqüències. I tot això mentre David, que no va poder acabar la partida, mantenia la millor puntuació provisional.
Un final ajustat, estratègies ben executades i aquella sensació de voler tornar-hi immediatament.
Col·locació de treballadors amb construcció de
motor i gestió de cartes.
De 1 a 4 jugadors.
Durada aproximada: 90–150 minuts.
Que no desaparegui el vostre esperit lúdic!
Homedeneu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada