Com cada setmana, hem jugat a alguns jocs de taula i us explico...
La trobada va combinar dues experiències llargues i denses: aventures a Terrinoth i el desenvolupament de civilitzacions que competien per deixar empremta a la història. Entre combats heroics, motors de cartes cada vegada més afinats i algun comentari irònic inevitable, la sessió va avançar amb aquell ritme que només tenen els jocs que et fan mirar el rellotge i pensar: “Ja portem tant?”
Runebound
Al món de Terrinoth, els herois no tenen gaire temps per descansar. Sempre hi ha una amenaça latent, un monstre que desperta o un mal antic que torna a aixecar el cap. En Runebound, els jugadors recorren aquest món fantàstic complint missions, derrotant enemics i millorant el seu equipament per preparar-se per a l’amenaça final.
En aquesta partida, els protagonistes eren dos herois ben diferents. Jaume J interpretava Lord Hawthorne, el cavaller humà armat amb armadura pesada i una espasa prou gran com per tallar qualsevol discussió. Al seu costat, Isma controlava Lyssa, una lladre felina àgil i esmunyedissa, més ràpida que una ombra i amb una habilitat natural per sortir airosa de situacions impossibles.
Runebound combina exploració sobre mapa, resolució d’aventures amb daus i un sistema de combat tàctic especialment curiós. En lloc d’un bot automatitzat, és un dels rivals qui controla les fitxes enemigues durant el combat, cosa que converteix cada enfrontament en un petit duel d’enginy. El sistema d’equipament i progressió és un dels punts forts: cada missió completada o enemic derrotat pot transformar el teu heroi en una màquina de combat… o en algú que ha invertit massa temps comprant provisions mentre el mal creix al món.
La partida va començar amb els dos herois recorrent Terrinoth buscant aventures… però el destí tenia sentit de l’humor. Lord Hawthorne, disposat a buscar combats per guanyar experiència, només trobava missions de cerca o comercials. Missatges a lliurar, encàrrecs de mercaders… gairebé semblava que el cavaller havia canviat la seva carrera per la d’agent logístic.
Mentrestant Lyssa investigava llocs sospitosos amb una regularitat admirable… i cada vegada que ho feia es desencadenava algun esdeveniment inesperat. Emboscades, trobades estranyes, situacions perilloses. “Investigar és una paraula molt optimista per dir que estic provocant el caos”, va comentar Isma.
El moment més memorable va arribar quan Lyssa es va enfrontar a un drac adult que terroritzava la regió. Amb moviments més ràpids que una daga del mercat negre, la felina va acabar derrotant la criatura en un combat que va deixar tothom mirant els daus amb incredulitat. Mentrestant, el noble Hawthorne va haver de retirar-se temporalment davant d’un orc especialment hàbil. Una retirada tàctica… o almenys així es va presentar.
Però quan el gran enemic Margath finalment va despertar per executar la seva venjança, el cavaller va demostrar que els herois clàssics encara tenen alguna cosa a dir. En un últim combat tan ajustat i tens que gairebé es podia sentir la respiració del drac a la taula, Hawthorne va derrotar l’amenaça en l’últim torn.
Va guanyar la partida… encara que per molt poc no paga la victòria amb la seva vida. Isma fent de drac no és poca cosa...
Fitxa ràpida
Mecànica principal: aventura i exploració amb combat tàctic amb fitxes
Jugadors: 2–4
Durada: 120–180 minuts
Monumental
Si Terrinoth ens porta a aventures individuals, Monumental ens trasllada a una escala molt més gran: civilitzacions senceres lluitant per la glòria. Cada jugador dirigeix un imperi que ha de desenvolupar tecnologia, expandir territori i construir monuments que deixin empremta a la història. En aquesta partida, tres cultures es disputaven el mapa: Carles liderava els japonesos, amb una estratègia disciplinada. Pere Josep dirigia els egipcis, construint amb la paciència d’un arquitecte mil·lenari. Jaume dM comandava els víkings, sempre disposats a explorar i expandir-se.
El joc combina deckbuilding amb un sistema molt particular de gestió de mà: els jugadors activen una graella de cartes per generar recursos i accions. Aquest mecanisme crea decisions constants sobre quines cartes jugar i com organitzar el teu motor econòmic. Tot això es barreja amb control d’àrees i construcció de monuments. El mapa modular fa que cada partida tingui una geografia diferent, i les múltiples civilitzacions disponibles aporten molta variabilitat estratègica. Curiosament, tot i ser un joc de conquesta, el control territorial no sempre és el factor decisiu.
Des del principi, la partida es va moure amb una tensió estratègica constant. Les civilitzacions s’expandien, exploraven i desenvolupaven noves tecnologies mentre els jugadors observaven les taules rivals amb aquella mirada analítica que sembla dir: “Això ho hauré de vigilar”.
Carles desenvolupava els japonesos amb una precisió gairebé zen. Jaume dM, amb els víkings, explorava i pressionava territoris com si la seva civilització hagués descobert el concepte de vacances permanents en terres alienes. Però Pere Josep, amb els egipcis, jugava una partida diferent. Mentre els altres expandien territoris, ell construïa un motor de cartes cada vegada més eficient. Comprar cartes de progrés, activar construccions i generar punts de victòria amb una constància que recordava el ritme amb què es construeixen les piràmides: lent, però imparable.
Quan la partida va acabar, el resultat va ser sorprenent. Pere Josep va guanyar amb només tres territoris al mapa. El debat posterior va ser inevitable. En un joc de conquesta… era realment tan important conquerir territori? O el veritable poder estava en el motor de cartes? “Potser no conqueria el mapa… però conqueria el mercat de cartes”, va resumir algú. O potser —com es va suggerir amb certa ironia— tot es devia a la força mística de les piràmides.
Fitxa ràpida
Mecànica principal: deckbuilding combinat amb control d’àrees
Jugadors: 1–4
Durada: 90–180 minuts (especialment llarga a 3 o 4 jugadors)
La sessió va acabar amb herois derrotant dracs i civilitzacions aixecant imperis. Entre aventures, motors de cartes i algun debat filosòfic postpartida sobre la naturalesa dels jocs de conquesta i la descatalogació de jocs boníssims, la taula va tornar a demostrar que els jocs de taula són capaços de crear històries tan èpiques com divertides. I així vam plegar els taulers… però no les ganes de tornar a desplegar-los ben aviat.
Que no desaparegui el vostre esperit lúdic!
Homedeneu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada