Q103: Rove, Stupor Mundi

Com cada setmana, hem jugat a alguns jocs de taula i us explico...

Aquesta setmana la taula es va omplir d’aventures, d’aquelles que comencen amb una simple “fem una partida ràpida?” i acaben amb estratègies dignes d’un general romà… Dues propostes ben diferents: una cooperativa plena d’acció i una competició medieval amb somriures enverinats.

Rove

Rove ens transporta a un escenari que, sense ser exactament Terrinoth ni Gloomhaven, en beu clarament de l’essència: un grup d’aventurers que ha d’obrir-se camí entre enemics, optimitzant cada acció com si fos l’última. L’objectiu és clar i directe: avançar, sobreviure i escapar. Però com sempre passa en aquests jocs, el camí és molt més interessant que la meta. Aquí no hi ha espai per herois solitaris. O col·labores més que un equip de quiròfan en plena operació… o el sistema et passa per sobre amb una elegància gairebé cruel.

El joc combina gestió de mà amb selecció d’accions i resolució tàctica en escenaris modulars. Les habilitats dels personatges, la sinergia entre accions i la gestió del tempo són absolutament claus. Recorda a sistemes d’efectes i timing crític, amb aquella sensació de “si hagués guardat aquesta carta un torn més…”. La interacció és totalment cooperativa, però amb decisions que poden generar microtensions: ajudar ara o guardar recursos? Atacar o posicionar-se?

La partida va començar amb una claredat d’objectius gairebé sospitosa. “Anem directes, sense distraccions”, va dir algú. Spoiler: hi va haver distraccions. Però ben gestionades. Jaume dM es va convertir en el motor del grup, col·laborant més que un assistent personal hiperactiu, optimitzant accions alienes i salvant situacions límit. Albert, per la seva banda, jugava amb una elegància tàctica notable, aprofitant les accions dels altres com si fos un director d’orquestra que només entra en el moment perfecte.

Jaume J va assumir el rol de davanter amb una determinació més ferma que una muralla medieval, atacant cara a cara sense contemplacions. Mentrestant, Pere Josep es movia més ràpid que un rumor a l’institut, apareixent on més falta feia i castigant enemics amb precisió. El final va ser d’aquells que fan aixecar el cap de la taula: últim torn, tot ajustat, enemics pressionant… i una coordinació perfecta.  

Gestió de mà i cooperatiu tàctic amb sinergies d’accions.
De 1 a 4 jugadors.
Durada aproximada: 60–120 minuts segons escenari.

Stupor Mundi

A Stupor Mundi ens traslladem a la cort de Frederic II, en una lluita per influència, poder i prestigi. Aquí no es tracta només de construir o expandir-se, sinó de demostrar que ets el més eficient, el més astut… o el més discret mentre els altres es distreuen. 

L’objectiu és acumular punts de prestigi mitjançant accions, construccions i optimització del teu motor. Però com passa sovint, el que sembla important no sempre és el que et fa guanyar.

Ens trobem davant d’un euro de pes mitjà-alt amb col·locació de treballadors, construcció de motor i optimització de recursos. El timing d’accions, la lectura del ritme de la partida i la capacitat d’adaptació són essencials. Hi ha una certa interacció indirecta, però molt present: bloqueig d’accions, competició per recursos i, sobretot, la cursa per punts que pot deixar enrere qui es despista… encara que estigui construint el castell més bonic de la història.

Des del principi, Carlos va entrar amb una idea clara… o això semblava. Es va centrar en construir i optimitzar el seu castell amb una dedicació més constant que un rellotger suís. Jordi, en la seva primera partida, observava, aprenia i executava amb una solidesa sorprenent. Mentrestant, José Luis feia una altra cosa. O millor dit: feia la cosa. Sense fer massa soroll, avançava en la pista de punts més ràpid que una llebre amb pressa. Mentre els altres miraven el seu tauler, ell mirava el marcador.

“Tranquils, això encara no està decidit”, deia amb un somriure que començava a ser sospitós. Quan la partida es va apropar al final, la realitat es va imposar: José Luis havia construït una victòria silenciosa però contundent. Carlos, en adonar-se, va reaccionar amb aquell clàssic moment de revelació: “Però… si jo anava guanyant!” I amb el puny enlaire: “Vull la revenja!” José Luis, amb un somriure més enigmàtic que la Gioconda, va respondre: “Això no passarà… aquesta victòria queda gravada en pedra per sempre.”

Col·locació de treballadors i construcció de motor amb optimització de punts.
De 1 a 4 jugadors.
Durada aproximada: 90–150 minuts.

Entre herois coordinats i estrategs discrets, queda clar que cada joc explica una història diferent… però totes comparteixen el mateix final: ganes de repetir. I així vam plegar les caixes, però no les ganes de jugar.

Que no desaparegui el vostre esperit lúdic!

Homedeneu