Com cada setmana, hem jugat a alguns jocs de taula i us explico...
Aquesta setmana la taula es va omplir d’aventures, conspiracions i munició de sobres. D’aquelles trobades on les caixes pesen més del compte, les explicacions s’allarguen “només cinc minuts més” i, quan aixeques el cap, ja portes hores immers en mons que no existeixen… però gairebé.
S.T.A.L.K.E.R.
Inspirat directament en l’univers del llibre, la pel·lícula i el videojoc, S.T.A.L.K.E.R. ens transporta a una Zona posterior al desastre de Txernòbil: radioactiva, mutable i profundament hostil. Aquí no hi ha herois, només supervivents amb millor o pitjor punteria. L’objectiu, en aquesta sessió autoconclusiva, era completar una missió aleatòria d’infiltració i recuperació, sabent que qualsevol decisió podia acabar en una mort absurda… o gloriosa.
El joc combina exploració modular, gestió de riscos i combats molt tàctics, on la cobertura, la distància i l’estat de l’equip són vitals. La incertesa de les anomalies i els esdeveniments fa que la planificació mai sigui del tot segura, i l’ús dels personatges com a especialistes crea una coreografia d’accions molt marcada: franctirador, assalt, suport i lideratge realment diferenciat.
Josep Maria observava el camp de batalla amb la calma d’algú que ja ha vist massa coses: tirs llargs, precisos, quirúrgics. Jaume J, en canvi, es movia com un John Wick eslau, entrant i sortint del perill amb una alegria inquietant. Jordi, fidel al seu estil, comandava… i feia volar coses pels aires quan la situació ho demanava... i a vegades sense que ningú li demanés.
La Zona no ho va posar fàcil: mutants amagats, anomalies traïdores i algun moment de silenci tens abans d’obrir una porta que segur que no amagava res bo. “Això fa mala pinta”, va dir algú. Efectivament, feia mala pinta. Però contra tot pronòstic, la missió es va completar. Amb dificultats, amb algun ensurt memorable, però amb victòria. I això, a la Zona, ja és molt.
Fitxa ràpida
Mecànica principal: exploració i combat tàctic cooperatiu
Jugadors: 1–4
Durada: 120–180 minuts
Shadows of Brimstone: Gates of Valhalla
Obrir les portes del Valhalla no és feina ràpida ni neta. En aquest Shadows of Brimstone, els herois s’endinsen en una dimensió on la mitologia nòrdica es barreja amb horror pulp i fantasia fosca. L’objectiu és avançar, sobreviure i, si és possible, tornar sencer. O com a mínim, tornar.
Dungeon crawler clàssic amb generació aleatòria de mapes, enemics i esdeveniments. El sistema de combat és directe però letal, amb molta dependència del dau i una gestió constant del risc. L’avanç és lent, deliberat, gairebé castigador, però molt satisfactori per a grups que accepten que cada pas pot ser l’últim.
Jaume dM, Isma, David i Albert van aprendre ràpid que aquí no es corre. Cada goblin derrotat semblava obrir la porta a dos més, i cada pas endavant es feia amb la sensació que el joc estava prenent notes.
L’avanç va ser lent, però ferm. No hi va haver grans gestes individuals, sinó una resistència col·lectiva, gairebé estoica. “Un pas més i prou per avui”, va dir algú… just abans que aparegués una nova amenaça. Al final, cada metre guanyat va saber a victòria, i les portes del Valhalla van semblar una mica menys llunyanes.
Fitxa ràpida
Mecànica principal: dungeon crawler amb daus i exploració modular
Jugadors: 1–4
Durada: 120 minuts (o més, si el destí ho vol)
Delta Green (joc de rol)
Delta Green és horror còsmic en el món modern. Agents governamentals lluitant contra l’inexplicable, amagant la veritat i sacrificant trossos de la seva humanitat pel bé comú. O això diu el manual. L’objectiu real? Sobreviure mentalment al cas.
Nascuda arran de la batuda que el govern dels EUA va dur a terme a la depravada localitat costanera d'Innsmouth, Massachusetts, el 1928, l'agència encoberta coneguda com a Delta Green combat contra les forces de la foscor amb honor, però sense glòria. Els agents de Delta Green lluiten per salvar la humanitat d'horrors antinaturals… encara que sovint paguen un preu personal molt alt. Es tracta d’un joc de rol amb una ambientació lovecraftiana a l’actualitat, barrejant horror còsmic i conspiracions.
Sistema percentual derivat de Call of Cthulhu, amb un fort èmfasi en la salut mental, la interpretació i les conseqüències a llarg termini. La mecànica no premia l’heroisme, sinó la contenció… cosa que els jugadors sovint ignoren deliberadament.
Alberto, com a màster, va dirigir l’aventura “Lo último es lo último”, una oneshot perfecta per iniciar-se. El que semblava una investigació rutinària es va convertir ràpidament en un debat intern etern sobre què calia fer, com fer-ho i qui havia de donar la cara. Els agents discutien els objectius amb la passió d’un grup de cambrers xinesos en hora punta.
El món no es va salvar aquell dia. Tampoc estava a l’agenda. Però hi va haver tensió, decisions qüestionables i moltes rialles. “Això no era part del protocol”, va dir algú. Precisament per això va ser tan memorable.
Fitxa ràpida
Mecànica principal: rol narratiu amb sistema percentual i horror psicològic
Jugadors: 3–6 + màster
Durada: 3–4 hores
I així, entre zones radioactives, portals mítics i conspiracions que mai surten als informes oficials, vam plegar les caixes. Al final, el millor de tot això no són només els jocs, sinó les decisions absurdes, les frases dites a destemps i les hores compartides al voltant d’una taula.
Que no desaparegui el vostre esperit lúdic!
Homedeneu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada