Com cada setmana, hem jugat a alguns jocs de taula i us explico...
Aquesta setmana la taula es va omplir de pols, daus, cartes i decisions discutibles. D’aquelles trobades que comencen amb un “fem una partida curta” i acaben amb rialles, comentaris postpartida i la sensació d’haver viscut alguna cosa més que un simple joc. Entre pistolers desafinats, estratègies feldianes mil·limètriques i diversió, la jornada va oferir varietat, bon ambient i històries d’aquelles que ja neixen amb vocació de ser explicades.
Vieja Escuela: Salvaje Oeste
El Salvaje Oeste de Vieja Escuela no enganya ningú: aquí s’hi ve a viure un western amb tots els tòpics possibles i algun més que sorgeix espontàniament a taula. Els personatges —tahur, pistoler, predicador i indi explorador— no busquen “guanyar”, sinó sobreviure, sortir-se’n i, sobretot, deixar empremta en una història plena de pols, trets i música de Morricone sonant de fons…
Sistema lleuger, ràpid i molt orientat a la narrativa, on les tirades resolen situacions de manera àgil i deixen espai constant a la improvisació. El pes real recau en les decisions dels jugadors i en com aquestes desencadenen conseqüències. Ideal per deixar-se portar, exagerar accions i acceptar que el caos forma part del disseny.
La partida va ser una successió d’escenes canòniques: assalts planificats (i replanificats), travesses pel desert, combats amb serps, trobades tenses amb tribus apatxes i negociacions on la vida penjava literalment d’un fil. Hi va haver trens aturats en marxa, persecucions a cavall, emboscades en canons i un assalt nocturn al cau d’uns segrestadors que va acabar… com havia d’acabar , amb el típic duel de les pel·lícules.
El predicador (Pere Josep) es donava cops al cap amb la bíblia davant les decisions dels seus companys, mentre oblidava sistemàticament que el seu barret sobresortia dels matolls. L’indi explorador (Isma) va decidir que la millor forma de lluitar contra serps era ballar la dansa de la pluja (“és l’única que sé”), amb una convicció admirable. La tahur (Alberto) va abandonar cartes i derringer per abraçar la dinamita, fent saltar vies, penya-segats, edificis… i gairebé ella mateixa. I el pistoler (David) robava locomotores i disparava com si tingués un suro al canó del rifle: molt estil, poca punteria. Això sí, va salvar la vida de la Tahur, recomanant-li que qui transporti dinamita, millor que no fumi...
Jaume J, com a narrador, ho va intentar lligar tot amb ritme, humor i aquell to còmplice que fa que les decisions més absurdes acabin sent memorables. Humor, acció i una història que encara creix cada vegada que algú la recorda.
Fitxa ràpida
Mecànica principal: rol narratiu lleuger
Jugadors: 3–6 + narrador
Durada: 3–4 hores (o fins que el tren descarrila)
Marrakesh
En aquest Marrakesh de Stefan Feld, els jugadors competeixen per optimitzar accions, recursos i puntuacions en un entramat d’opcions tan elegant com exigent. L’objectiu és clar: sumar punts, però fer-ho millor que l’altre… i amb estil.
Eurogame feldià pur: gestió d’accions, timing, multiplicitat de vies de puntuació i aquella sensació constant que tot punt costa un esforç calculat. Cada decisió arrossega conseqüències a mitjà termini, i l’error no sol perdonar-se.
José Luís i Carles van protagonitzar una partida molt igualada, amb una progressió neta i sense grans errors visibles. José Luís va acabar imposant-se, però no sense deixar anar algun consell estratègic aquí i allà —inevitable quan juga amb algú menys coneixedor del joc. Lluny de molestar, això va afegir un punt curiós a la partida: guanyar amb justícia, però també amb bon humor i un carisma competitiu notable.
Fitxa ràpida
Mecànica principal: gestió d’accions i punts
Jugadors: 2–4
Durada: 120 minuts
Orloj
Orloj proposa una lluita ajustada per maximitzar puntuació en un sistema aparentment contingut però amb molt marge per a la tensió. Cada punt compta, i sovint es descobreix massa tard.
Euro compacte, molt centrat en optimització i lectura de taula. El joc premia l’anticipació i castiga els descuits, especialment en partides a dos on no hi ha on amagar-se.
Omar va guanyar amb 108 punts, Jordi es va quedar amb 104. Marcador ajustadíssim, tensió fins al final i el clàssic comentari postpartida: “això també puntuava? No ho sabia!”. Senyal inequívoc que el joc havia funcionat i que la revenja ja estava mentalment programada.
Fitxa ràpida
Mecànica principal: optimització i puntuació ajustada
Jugadors: 2–4
Durada: 60–90 minuts
I així, entre dinamita, punts ajustats i barrets que sobresurten dels matolls, vam plegar les caixes. Amb la sensació d’haver viscut històries diferents però igualment memorables, i amb aquell somriure còmplice que només deixen les bones partides.
Que no desaparegui el vostre esperit lúdic!
Homedeneu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada