Q88: Villainous Vikings, Gùgōng, Orquesta negra

Com cada setmana, hem jugat a alguns jocs de taula i us explico...

Aquesta setmana la nostra taula es va omplir d’aventures… i d’un bon grapat de decisions qüestionables! Entre drakkars en flames, funcionaris imperials sospitosament generosos i un dictador amb la pell massa dura, la tarda va donar per molt. Ens vam reunir el grup habitual, amb ganes de jugar fort i riure encara més. I com sempre, els plans perfectament calculats van durar exactament fins al primer torn.

Villainous Vikings

Els clans vikings van tornar a la mar, i aquesta vegada no teníem cap diferenciació temàtica exòtica: tots buscàvem exactament el mateix — puntuar més que els altres abans que el Ragnarok digués “prou”. El joc és senzill però no simplista: un sistema de lluita i saqueig amb moviments tàctics sobre localitzacions que van desapareixent mentre les cartes d’esdeveniment marquen el compte enrere d’un final apocalíptic. Si és que no pot ser més temàtic.

Mecànicament, el joc flueix amb control d’àrees, gestió de mà i una interacció directa digna d’una baralla de taverna. Aquí no hi ha col·locació amable: si una ciutat et cau bé, la saqueges igual. Si un company de taula s’hi acosta… també. El ritme constant i contingut fa que a 4 jugadors tot sigui més tens i picat.

A la partida, Jaume dm avançava amb un aire de “jo he vingut aquí a saquejar i encara no m’ho esteu impedint prou”. Pere i Jaume J buscaven oportunitats polítiques, tot i que la diplomàcia vikinga consisteix essencialment a treure-li el casc a l’altre i empènyer-lo per un penya-segat. David, en canvi, va decidir que l’important era puntuar i no barallar-se per barallar. I clar… això li va valer la victòria.

“—Jo només passava per aquí i m’he endut mitja Britània. No em mireu així.”
David, el pacífic conquistador.

Al final tots els clans vam arribar molt junts al marcador… i això només pot significar una cosa: vam saquejar igual de bé. O igual de malament.

Mecànica principal: control d’àrees, combat i esdeveniments amb final de partida accelerat
Jugadors: 2–4
Duració: 45–60 min

Gùgōng

De les batalles nòrdiques vam passar al refinament cortesà de la Xina imperial, on els oficials es compren amb regals molt cars i molt il·legals, perquè un bon suborn sempre fa fluir l’administració. I és que Gùgōng és un eurogame d’aquells que té tantes vies de puntuació que tot sembla una bona idea… fins que descobreixes que no tens accions per a tot.

 

La seva gran mecànica: l’intercanvi de cartes. Col·loques una carta a una localització i n’agafes la que hi ha, sempre intentant superar (o gestionar) el seu valor. Si és més baixa, és probable que t’arrastri una penalització. Si és més alta, obriràs camins… i també sospites. Equilibri constant, engranatges euro ben ajustats, i aquella sensació que no podries fer-ho tot ni amb dues vides.

Carles i José Luis van protagonitzar una d’aquelles partides d’eurogamers avançats en què els dos semblen saber exactament què fan… tot i que un ho sap una mica més. Diuen que José Luis explica massa bé els jocs i aquest cop es va aplicar la teoria de l’“efecte bumerang”: millor ensenyar malament, així no et guanyen. Però ell és massa bon professor… i Carles se’n va dur la victòria.

“—No t’ho he explicat massa bé… t’ho he explicat exactament bé.”
José Luis, afamat de venjança eurogamera.

La nostra secció d’eurogames, un cop més, no defalleix mai. Puntuar amb elegància sempre és un plaer. I les edicions de jocs que porta José Luis, son casi sempre de luxe i un plaer per jugar i veure. 

Mecànica principal: intercanvi de cartes, gestió d’accions i múltiples camins estratègics
Jugadors: 2–5
Duració: 60–90 min

Orquesta negra

Si hi ha un joc on la tensió narrativa és tan poderosa com la mecànica, aquest és Orquesta Negra. Interpretem membres de la cúpula militar i política alemanya que decideixen que Hitler s’ha passat del mode difícil i cal treure’l del mig com sigui. I sí, això implica complots, infiltracions i eines letals “d’un amic”.

Cooperatiu, amb informació parcial d’esdeveniments, tirades de risc i una pressió constant de la Gestapo. Cada pla és un esforç col·lectiu: si falla, s’endú part del teu futur amb ell. Si triomfa… bé, el món ho agraeix.  Al principi fèiem plans a dojo, com si fossin festes d’aniversari, però després d'unes rondes, vam veure com les oportunitats es reduïen ràpidament. 

El tema, malgrat ser fosc, està molt ben tractat i adaptat a les mecàniques, basades en la combinació d'esdeveniments històrics i cartes de planificació secreta, no deixaven cap marge per a l'error, ja que constantment havíem de maniobrar en secret, la Gestapo perseguia la dissidència sense descans.

La nostra partida va ser un festival de conspiracions fallides:
Explosius que no detonaven, verins que semblaven infusió de camamilla, franctiradors que haurien fallat un elefant a dos metres… conspiradors becaris, literalment.

Fins i tot quan intentàvem salvar-nos mútuament, la cosa empitjorava:

“—La Maria és innocent! El verí i el fusell de franctirador són d’un amic meu!”
Hèctor, just abans de ser arrestat.

I Carlos, carregat d’explosius, aplaudint molt fluixet als mítings per por de volar pels aires:
“clap … clap … que ningú sospiti…”

Tanmateix, en el moment crític, una victòria agònica: gairebé descoberts, però amb l’objectiu final assolit. Una vegada més, la història va tremolar… i aquest cop va caure.

Mecànica principal: cooperatiu d’infiltració amb risc i gestió d’amenaces
Jugadors: 2–5
Duració: 90–120 min

Entre fiords en flames, regals sospitosos i complots d’alt voltatge, la sessió va tenir de tot: interacció, rialles i històries per recordar. I, sobretot, ganes de tornar-nos a veure aviat per seguir conspirant… o saquejant… o subornant, segons el joc que ens toqui! Així vam plegar les caixes… però no pas les ganes de jugar.

Que no desaparegui el vostre esperit lúdic!

Homedeneu