Q86: Cthulhu death may die

Com cada setmana, hem jugat a alguns jocs de taula i us explico...

Aquesta vegada la taula es va omplir només d’un joc… però quin joc! A vegades, una sola partida pot ocupar tota la tarda, tota la ment i mig tros d’ànima, sobretot quan un Primigeni està a punt d’esmorzar-te. Ens vam reunir a l’associació per dur a terme el nostre heroisme habitual… i un parell d’amics, David i Joan, es van passar només per mirar i comentar la jugada. “Perquè això és cinema en directe, i de qualitat!”, segons paraules seves. Perquè quan es juga a Cthulhu: Death May Die, l’espectacle està garantit. 

Cthulhu: Death May Die

En aquest joc, els investigadors no corren per evitar el ritual: arriben tard i ja està a mig fer. Tot crema, tot fa pudor de sofre i ja hi ha massa sectaris fent hores extres. L’objectiu és interrompre el ritual quan encara hi ha alguna esperança, fer aterrar el Primigeni a la nostra realitat… i aleshores, eliminar-lo a cops d’arma, foc sagrat i instints autodestructius.

Ens trobem davant d’un cooperatiu intens, amb tirades de daus que fan suar, habilitats úniques que milloren amb la bogeria (si no et tornes massa boig, és clar), i un ritme frenètic que t’obliga a córrer, arriscar i improvisar. Control del caos? Zero. Control de dany? També. Però la sensació heroica de rebentar un Primigeni mentre t’explota l’ull esquerre per la psicosi… impagable.

La clau està a gestionar el teu propi equilibri: com més bogeria acumules, més poderós ets. Però si et passes… bye bye, i Yog-Sothoth es queda rient-se de tu amb els seus infinits tentacles.

 

Jaume dM era Ian, el militar amb cara de “ho he vist tot i res em sorprèn”; Pere encarnava la Hermana Beth, amb fe poderosa i destral més poderosa encara; Jaume J era Adam, el cavaller amb rifle i frases de peli d’acció; i Jordi interpretava La Niña, la nena més inquietant de la història del cos humà en miniatura.

Davant nostre, la horripilant figura de Yog-Sothoth, una massa amorfa de tentacles i mal rotllo, presidia la taula. D’aquelles miniatures que et miren amb ulls que no haurien d’existir i et diuen: “Avui em soparé la vostra ànima.”

El ritme és trepidant: investiga, lluita, corre, crema sectaris, crida una mica, riu de nervis… i espera que el següent mite no porti tres monstres més. Estratègia controlada dins del caos absolut. “El ritual ja està en marxa! Atureu-lo, que ja no hi arribem a la peli!”, va exclamar algú mentre ens endinsàvem als túnels de la mansió. Guls i monstruositats extradimensionals ens volien convertir en aperitiu abans d’arribar als sectaris. Els combats eren ferotges, la paranoia augmentava… però també la nostra força. “Tranquils, encara em queda un braç!”, deia Ian mentre li tremolava l’ull com un flam.

La informació necessària per trencar el ritual arribava a comptagotes. Quan tot semblava perdut, Pere i Jordi van brillar com autèntics herois tràgics: “Si caiem, que sigui fent-li mal al bitxo!”, va cridar la Hermana Beth mentre es sacrificaven per donar-nos uns segons més de vida. Només uns segons… però d’or. Yog-Sothoth va aparèixer. I confirmem que no venia amb intencions amistoses.

Adam contenia un passadís sencer de tentacles i crits indescriptibles, mentre Ian, al límit absolut de la bogeria, va carregar cap al Primigeni amb la intenció poc recomanable de convertir-lo en puré còsmic… i ho va aconseguir! Un crit d’eufòria va recórrer la sala, i algú va dir: “Apunteu: hem guanyat a un déu. Ara, demanem pizza!”. Partida èpica. Jugadors llegendaris. Primigeni enviat al seu lloc d’origen amb un bon maldecap.

Mecànica principal: Daus, habilitats evolutives per bogeria, cooperatiu amb caos controlat
Jugadors recomanats: 1–5
Durada: 90–120 minuts… si ningú es torna boig abans

I així va transcórrer la nostra quedada minimalista: un sol joc, mil emocions i dos espectadors que ho van gaudir com si haguessin pagat entrada. Perquè sí, a vegades mirar una partida és tant o més divertit que jugar-la. Vam plegar la caixa de Cthulhu —amb cura, no fos cas que Yog-Sothoth tornés a sortir— però les ganes de repetir continuen ben vives. Ens veiem a la pròxima trobada… que el mal mai descansa, i nosaltres tampoc!

Que no desaparegui el vostre esperit lúdic!

Homedeneu