Com cada setmana, hem jugat a alguns jocs de taula i us explico...
Ombres, monstres i cartes traïdores
Entre daus, cartes i rialles, la sessió va fluir amb aquell ritme familiar de la comunitat: concentració silenciosa en un torn i bromes espontànies al següent. Els cinc jocs de la nit van recórrer un ventall tan ampli com el nostre estat d’ànim: de la foscor més èpica a la lleugeresa més desinhibida.
Massive Darkness 2
El primer repte va ser Massive Darkness 2, on Jaume dM, Nacor, Sergio i Jaume J van encarnar una companyia d’herois que baixava a les entranyes de la foscor. Sense més preàmbuls ni tutorials, vam deixar enrere la partida d’aprenentatge i ens vam llançar de cap a la primera missió. Al primer torn ja vam descobrir que no hi havia marge per a la distracció: cada pas era un càlcul, cada moviment, una aposta entre la prudència i la glòria. L’asimetria entre personatges –Berserker, Xaman, Pícara i Aventurer– obligava a confiar en les habilitats de cadascú. La sensació era la d’un engranatge on qualsevol decisió fora de lloc podia desfer tot l’equilibri. “Si jo entro primer i caic, feu veure que no m’heu vist”, va dir Nacor mentre preparava el seu moviment més arriscat.
Els monstres errants van aparèixer amb una rapidesa desesperant. La mecànica d’aparició recorda el Zombicide, però amb un polsim més tàctic: els enemics arriben en grups liderats per caps que semblen haver-se llegit les nostres cartes. En un moment donat, el Berserker de Jaume dM va rebre una pluja de cops que hauria tombat un troll, però encara va trobar forces per respondre amb un crit d’ira i fer retrocedir els enemics. Tot i el temps en contra, l’experiència va ser intensa. No vam acabar la missió, però els personatges van pujar de nivell i van adquirir noves habilitats, i això va donar aquella sensació de progrés que et deixa amb ganes de continuar. La foscor va quedar a mitges, com una promesa d’epopeia interrompuda.
El joc, per cert, combina moviment modular, llançaments de daus per resoldre combats i gestió d’habilitats en un sistema clarament heretat de l’estil dungeon crawler. És cooperatiu per a 1-6 jugadors, i cada sessió pot durar entre 90 i 150 minuts segons la missió i el ritme de les discussions tàctiques. Si ningú s’encaparra massa amb el “millor camí”, potser fins i tot es pot veure la llum del dia.
The Witcher: La Senda del Destino
Després del descens als inferns, tocava seguir el rastre de monstres per terres igualment perilloses. The Witcher: La Senda del Destino ens va portar a un altre tipus d’epopeia, més individualista però igual d’intensa. Jordi A, Jordi P, Alberto i David es van posar a la pell de bruixots i caçadors que buscaven complir el seu destí mentre la resta del continent s’enfonsava en intrigues. Aquí, el combat no és només físic: cal gestionar recursos, entrenar habilitats, recórrer pobles i decidir quines missions assumir. I, com tot bon The Witcher, el joc et tempta constantment a perdre’t en històries paral·leles. “No sé si estic guanyant o fent turisme per Temeria”, va confessar Jordi P mentre examinava el mapa.
A cada ronda, els jugadors es debaten entre entrenar, combatre o aventurar-se en missions que poden premiar-los o deixar-los mig morts. Aquesta tensió entre risc i recompensa és el que el fa addictiu. Al final, Alberto va imposar-se amb una combinació de prudència i encert en les missions de destí, demostrant que l’espasa no sempre és més forta que la paciència. La seva victòria va arribar amb aquell aire inevitable, com si el propi destí hagués decidit que el seu bruixot mereixia el final canònic.
Les partides de The Witcher solen durar unes dues hores i admeten de 1 a 5 jugadors. Les cartes d’habilitat i el sistema de punts de destí permeten una personalització elevada, i cada personatge ofereix una experiència diferent. És d’aquells jocs on cada acció sembla una petita llegenda.
Covenant
Després d’aquestes dues odissees, va arribar el moment de tornar a la superfície i posar la ment a treballar amb Covenant. Carles, José Luis i Pere van entrar en un duel de càlculs econòmics i decisions precises, on cada moviment semblava resultat d’una tesi doctoral. Aquí no hi ha monstres, però sí una tensió que es pot tallar amb el full del reglament. Les mecàniques d’aquest eurogame giren al voltant de la construcció de ciutats i la gestió de recursos, amb un equilibri delicat entre col·laboració i oportunisme. Tot el que sembli “bonificació comuna” amaga una trampa que l’altre sabrà aprofitar millor.
Les rondes es van desplegar amb aquella calma tensa de qui calcula cinc torns per endavant. Carles va avançar amb una estratègia silenciosa però letal, aprofitant cada buit deixat pels altres. José Luis intentava mantenir el control sobre els recursos, però Pere va sorprendre amb una jugada doblement eficient que va fer tremolar el tauler. “No era el meu pla inicial, però si us fa mal, perfecte”, va comentar amb un somriure. Al final, la victòria va ser per a Carles, que va imposar-se amb una gestió impecable i un domini del tempo digne d’un orfebre.
Covenant és un eurogame de pes mitjà-alt per a 2-4 jugadors, amb partides d’una hora i mitja aproximadament. Les seves mecàniques de construcció simultània i control compartit d’espais converteixen cada decisió en un petit trencaclosques de timing. És d’aquells jocs que, acabada la partida, et fan mirar el tauler i murmurar: “hauria d’haver fet això dos torns abans”.
Flip7, Frank’s Zoo
Per acabar la nit, i amb les neurones demanant una mica de descans, vam obrir l’espai per als fillers. Van aparèixer Flip7 i Frank’s Zoo, dos jocs que tenen en comú la seva capacitat d’encendre rialles i competir sense rancor.
Flip7, amb la seva mecànica de push your luck, ens va tenir jugant amb la temptació constant d’anar una volta més enllà. “Només una carta més, què pot sortir malament?”, va dir algú just abans d’esclatar en riure. És un joc ràpid, per a qualsevol nombre de jugadors que sàpiguen acceptar que la sort és un animal indomable.
I parlant d’animals, Frank’s Zoo va portar la taula a una selva de cartes on les jerarquies naturals són relatives. Aquí, els lleons no sempre dominen i els elefants poden acabar derrotats per una colla de formigues ben organitzades. Les rondes van fluir amb un caos simpàtic, entre bromes sobre qui seria l’espècie dominant del vespre. En un moment concret, un jugador va deixar anar: “Jo només vull sobreviure com el pingüí: amb estil i sense córrer riscos”.
Aquests jocs, lleugers i addictius, tanquen sempre les sessions amb bon humor. Són perfectes per a 3-7 jugadors i duren entre 15 i 30 minuts. Ideal per acabar amb un somriure i un darrer “revenge match”.
I així, entre bromes i promeses de revenja, vam plegar les caixes, però no les ganes de jugar.
Que no desaparegui el vostre esperit lúdic!
Homedeneu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada