Q83: Watson & Holmes diarios del 221B, Zombicide segunda edición

Com cada setmana, hem jugat a alguns jocs de taula i us explico...

Dues taules, dos jugadors a cadascuna, i dues històries ben diferents: una de misteri i deducció a les boiroses carrerades victorianes de Londres, i una altra de supervivència entre crits, sang i cervells... dels altres. El contrast no podria ser més gran: primer, els elegants passos de Holmes ressonant sobre la pedra humida; després, el soroll metàl·lic de les metralladores improvisades de supervivents acorralats. I tot plegat en una tarda que va començar tranquil·la i va acabar amb un “corre, que ens mengen!”.

 

Watson & Holmes: Diarios del 221B

Jugadors: Jaume i Oriol

Londres, finals del segle XIX. Els carrers estan plens de boira, misteris i una colla de detectius amateurs amb ganes de demostrar que poden arribar allà on fins i tot Sherlock Holmes hauria dubtat. Watson & Holmes ens transporta directament a les pàgines dels diaris del 221B de Baker Street, on els jugadors competeixen per resoldre un cas abans que la resta, visitant localitzacions, recollint pistes i, sobretot, intentant llegir entre línies les trampes del dissenyador. No hi ha cap llançament de daus que et salvi aquí: tot depèn de la deducció, la memòria i l’instint de detectiu.

 

És un joc d’investigació competitiva —una rara avis en un gènere sovint cooperatiu— on cada jugador pren notes, interpreta testimonis i es debat entre visitar una nova localització o vigilar què fan els altres. Les pistes són asimètriques i sovint enganyoses; el ritme és pausat però tens, i cada decisió de moviment pot determinar qui resol abans el misteri. Els cotxes de cavalls que te cada jugador s’utilitzen per disputar l’accés a les localitzacions (perquè només un jugador pot visitar-les per torn), i aquí és on comença el joc psicològic: “Per què deu anar ell allà? Sap alguna cosa que jo no sé?”.

 

A la nostra partida, Oriol va debutar amb entusiasme contagiós. Des del primer moment va entrar en el paper, prenent notes com si realment fos un detectiu victorià de ple dret. Jo, amb una certa confiança de veterà, vaig pensar que el guanyaria sense massa dificultat —error clàssic d’orgull deductiu. El cas triat, centrat en el món dels espectacles de màgia i il·lusionisme, va ser especialment temptador per a mi, que tinc una afició manifesta pels jocs d’escapisme i els trucs de mans. Però l’Oriol, pacient i metòdic, va saber seguir el fil del misteri millor que jo.

“Diria que ja sé qui és el culpable... però no vull espatllar-te el final”, va deixar anar amb un somriure dissimulat, quan ja portàvem mitja hora de joc. I sí, ho sabia. Mentre jo encara dubtava entre dues hipòtesis, ell va arribar al 221B per exposar el seu raonament, i ho va fer amb una lògica impecable. Tot i que vaig resoldre el cas també, ho vaig fer un minut tard. Guanyar per rapidesa en aquest joc és part del repte, i ell ho va clavar. Felicitats, Oriol: m’has guanyat al meu propi terreny, i això no és poca cosa.

Mecànica principal: investigació competitiva i deducció amb gestió limitada de localitzacions.
Jugadors: de 2 a 7.
Durada estimada: entre 45 i 90 minuts, depenent del cas i del grau de debat (o d’autoengany) dels jugadors.

 

Zombicide: Segunda Edición

Jugadors: Jaume i Oriol

Si el primer joc de la tarda ens va situar a les fosques entranyes de Londres, el segon ens va llançar directament a un carreró ple de morts vivents. Zombicide és exactament el que promet el nom: una orgia de plàstic, daus i caos controlat, on els jugadors cooperen per sobreviure, completar objectius i, amb sort, no acabar convertits en menjar. La segona edició polia moltes regles de les anteriors, fent el flux més àgil però sense perdre aquell aire de “pel·lícula de sèrie B jugable” que tant agrada.

 

El joc és pur cooperatiu, basat en la gestió tàctica del moviment, el control del soroll i una successió de decisions arriscades: obrir o no una porta pot marcar la diferència entre sobreviure o quedar sepultat sota una horda. Les accions per torn són poques, els daus, implacables, i els zombis... inacabables. L’escala de dificultat és progressiva, augmentant la pressió a mesura que els supervivents pugen de nivell i, per tant, generen zombis més perillosos. Tot plegat crea un ritme trepidant, on l’estratègia ha de conviure amb la improvisació.

Com que era la primera vegada que l’Oriol s’hi posava, vaig proposar la missió inicial, més senzilla. Però Zombicide no entén de compassió. Les primeres rondes van anar bé: avançàvem amb cautela, recollint armes i aprenent a gestionar el soroll. Quan vaig trobar una motoserra, vaig cridar “Això ho arreglo jo!”, amb aquella falsa seguretat que només els daus poden castigar. Moments després, vuit zombis sortien per la cantonada, i una mala decisió de moviment va deixar el nostre camí tallat.

 

“Tranquil, tinc un bat de beisbol, puc defensar-me”, va dir l’Oriol mentre el cercle d’hordes es tancava. La frase va quedar immortalitzada com a símbol de valentia absurda. La situació va degenerar ràpidament, i cada ronda semblava la darrera. L’atzar ens va castigar amb un seguit d’invocacions de zombis “extra”, fins al punt que vam considerar la retirada... però una combinació d’encerts tàctics i molta adrenalina ens va permetre sortir vius per un pèl.

La sensació final va ser clara: Zombicide és un festival de decisions curtes però crítiques, on tot pot anar-se’n en orris per un pas mal calculat. Però també és un joc perfecte per a novells, perquè converteix el caos en diversió compartida. Com a introducció al cooperatiu modern, no falla mai. I en el nostre cas, la victòria final, tot i estar a punt de ser devorats, va tenir gust de triomf col·lectiu. “Hem sobreviscut un dia més”, vam dir. I això, en un món de zombis, ja és molt.

Mecànica principal: cooperatiu d’acció i supervivència amb control tàctic i tirades de daus.
Jugadors: de 1 a 6 (més amb expansions).
Durada estimada: entre 60 i 120 minuts, depenent de la missió i del nombre d’hordes (i crits) sobre la taula.

Dues partides, dos mons oposats: la deducció britànica més refinada i la brutalitat postapocalíptica més sorollosa. Però en totes dues hi havia el mateix esperit: compartir una història, prendre decisions, i gaudir del camí —tant si és perseguint assassins com fugint de zombis. Ensenyar jocs a algú que comença en el món lúdic és un plaer especial: veus com s’encén aquella espurna de descobriment que tots hem sentit la primera vegada que un tauler ens va captivar.

Que no desaparegui el vostre esperit lúdic!

Homedeneu