Q82: Deep Rock Galactic, Underwater cities

Com cada setmana, hem jugat a alguns jocs de taula i us explico...

Un divendres més amb un parell de partides!

Hi ha divendres que comencen amb la sensació que tot serà tranquil, i acaben amb hordes d’insectes gegants perseguint-te pels túnels d’un planeta hostil. Aquest va ser un d’aquells dies. Les taules es van dividir en dos fronts molt diferents: una colla de nans espacials picant roca i abocant suor a les mines de Deep Rock Galactic, i un trio de visionaris submarins dissenyant megaciutats sota l’oceà en Underwater Cities. Dues històries de supervivència i eficiència en entorns igualment incòmodes: la roca i la pressió de l’aigua.

Deep Rock Galactic

En el futur corporatiu d’aquest títol cooperatiu, els nans espacials no canten cançons de taverna: criden ordres mentre disparen a tot el que es mou. L’objectiu és aparentment simple: extreure minerals valuosos d’un planeta ple de criatures hostils i tornar sans i estalvis a la nau. Però com passa sovint en aquest univers, res és tan senzill com sembla. Els quatre jugadors —Jaume dM, Jaume J, Nacor i José María— van formar una tripulació disposada a guanyar-se el sou (i algun ascens de risc) a base de tirolines, túnels i explosions.

Deep Rock Galactic és un joc cooperatiu d’acció i estratègia que combina gestió d’equip, tirades de daus i un sistema modular de missions i mapes que canvien cada partida. Cada jugador porta un nan especialitzat —l’Enginyer, el Perforador, el Scout o el Gunner— i el repte és coordinar habilitats complementàries per assolir objectius mentre el temps i les criatures premen. El joc brilla per la seva gestió tensa de recursos (munició, oxigen i temps) i per la constant adaptació al caos que es genera. No hi ha torns tranquils: cada decisió implica un “bé, o això o morim tots”.

 

La partida va començar amb entusiasme i un excés de confiança col·lectiva. “Això sembla fàcil sobre el paper”, va dir algú, profèticament. El grup va triar un escenari d’alta dificultat —perquè ningú volia semblar poruc— i de seguida les mines es van convertir en un infern d’escarabats bioluminescents i crits a través de l’intercomunicador. Jaume J, amb la seva Minigun i una col·lecció de tirolines com si fos un artista del circ, va obrir camí amb precisió... fins que es va quedar sense munició en el pitjor moment. Nacor, més pragmàtic, va preferir un ritme constant, millorant l’equip i extraient mineral amb una calma que contrastava amb els crits dels altres. Jaume dM, sempre eficient, perforava túnels a una velocitat que faria envejar una tuneladora japonesa, connectant zones riques en recursos però també, com descobririen massa tard, plenes de bestioles famolenques. José María, amb l’Enginyer, desplegava plataformes i torres automàtiques com si fos un artista del feng shui letal.

L’última caverna va ser un festival de caos. Una criatura enorme —probablement el resultat d’una aposta evolutiva fallida— custodiava els últims minerals necessaris. Després d’un combat llarg, a base de flames, metralla i alguna explosió accidental, el grup va aconseguir recollir-ho tot... només per recordar que encara havien de tornar a la llançadora abans del temps límit. I, com sempre, la nau no estava a prop. 

Les hordes d’insectes van començar a emergir de totes bandes i la cursa final va ser una successió d’ordres cridades, salts impossibles i moments d’autèntic heroisme. Quan la nau va enlairar-se, un dels membres de l’equip va quedar enrere, a pocs segons de l’extracció. Silenci. I després, com a homenatge, un “Brindem pel nostre company caigut i per la nostra victòria... parcial”. El joc va durar prop d’una hora i mitja, però la tensió va semblar de pel·lícula de dues hores i mitja.

Underwater Cities

A la segona taula, l’acció era molt menys explosiva però igualment exigent. Aquí, Carles, Pere i José Luis van abandonar la gravetat i les bales per submergir-se en un futur on la humanitat colonitza el fons marí. Underwater Cities proposa un repte elegant: construir ciutats autònomes sota l’aigua, connectades per túnels i alimentades per recursos limitats. És un joc de planificació estratègica pura, amb un sistema de cartes d’acció i una gestió que castiga qualsevol pas en fals. Els qui el coneixen saben que l’oxigen i el temps són els dos veritables enemics.

Cada ronda és una dansa entre la necessitat i la previsió. Les cartes s’activen si coincideixen amb el color de l’acció triada, i això converteix cada torn en un petit trencaclosques on maximitzar beneficis i anticipar els moviments dels altres és vital. A tres jugadors, com en aquesta partida, l’espai és just, i la competència pels llocs d’acció recorda més a un joc d’escacs submarí que a una colònia harmoniosa. La sensació de “puc fer-ho tot si tingués un torn més” és constant, i és exactament allò que fa que els veterans el considerin un dels millors eurogames del seu gènere.

La partida va començar amb serenitat, com una immersió lenta. Però, com sovint passa sota l’aigua, el temps s’esgota abans que l’oxigen. Quan faltava una ronda per acabar, la sessió es va haver de tancar per qüestions de rellotge. Fins aquell moment, Carles havia acumulat més punts que la resta, i va ser declarat guanyador “accidental”. Amb un somriure va dir: “Aguanto molt la respiració sota l’aigua”. La frase va quedar com a resum perfecte d’una partida densa, cerebral i inacabada, com un projecte científic interromput per la realitat.

Durant la partida, els tres van elogiar (i maleir) el sistema de cartes, que força a prioritzar de manera dolorosa. “Vull fer això i això... però no puc”, va murmurar Pere en més d’una ocasió, resumint l’essència del joc. La durada, al voltant de dues hores, va passar volant, i ningú va sortir amb la sensació d’haver-ho fet tot: una marca inequívoca d’un bon disseny.

La trobada va acabar amb el contrast habitual entre adrenalina i serenitat: a una taula, nans supervivents brindant per un company perdut; a l’altra, enginyers submarins comptant punts i aire. Però totes dues històries compartien el mateix esperit: la cooperació, la tensió de les decisions i la satisfacció d’una bona partida compartida. 

Entre tirolines, túnels, ciutats de vidre i somriures, el divendres es va esvair com el soroll d’un ascensor espacial allunyant-se. I així vam plegar les caixes, però no les ganes de jugar: perquè cada setmana hi ha nous mons a explorar, siguin de roca, d’aigua o de plàstic i cartró.

Que no desaparegui el vostre esperit lúdic!

Homedeneu