Q80: Las Mansiones de la Locura

Com cada setmana, hem jugat a alguns jocs de taula i us explico...

Aquesta setmana la taula es va omplir d’aventures sobre rails, literalment. Un tren que semblava destinat a ser un viatge plàcid es va convertir en escenari de criatures estranyes, conspiracions, sabotejadors i corredisses pels sostres i les vies. Ens vam trobar —Jaume J, Jaume dM i Pere— per enfrontar-nos a l’escenari del tren de l’expansió Viatges Escalofriants de Las Mansiones de la Locura, i el que havia de ser una tarda tranquil·la va acabar sent una cursa desesperada contra el caos. “Un viatge en tren, descansar, mirar per la finestra, per fi una estona de tranquil·litat... perquè, què pot passar en uns vagons?”, dèiem al principi. Doncs de tot, absolutament de tot.

Las Mansiones de la Locura: Expansió Viatges Escalofriants

Als relats de les nostres partides que podeu veure al blog, hi han pinzellades de l’argument, escenes divertides i de la història i es convenient que sapigueu que, en el cas d’aventures de misteri, si no voleu saber absolutament res del que passa i continueu llegint, com a qualsevol gameplay o partida a Internet, hi ha risc de desvetllar detalls de la trama. El joc te 9 anys i l’expansió 7, però vaja, queda dit.

 

L’escenari ens posa a bord d’un tren que avança inexorablement cap al seu destí... o cap a la destrucció. La missió dels investigadors és descobrir un assassinat, frenar les criatures que es filtren a la nostra realitat i, si poden, salvar la humanitat d’un col·lapse interdimensional. Tot plegat, abans que el tren arribi a l’estació final o que simplement desaparegui engolit per un altre pla d’existència. El tema és clarament lovecraftià: el misteri, la paranoia i l’horror còsmic es combinen amb l’ambientació claustrofòbica dels vagons que no deixen cap escapatòria fàcil.

 

El tauler lineal simula els diferents vagons del tren i ofereix un punt diferencial molt interessant: el sostre. Es pot sortir per sobre dels vagons per avançar o fer maniobres arriscades, però les proves d’habilitat no perdonen, i una mala tirada et pot deixar penjant d’un sostre metàl·lic amb un monstre respirant-te al clatell. L’expansió introdueix criatures interdimensionals i la possibilitat de sabotejar o desenganxar vagons, creant un sistema dinàmic on l’espai de joc es transforma al llarg de la partida. La gestió de recursos —armes, objectes, combustible— i els trencaclosques digitals que proposa l’app fan que el ritme sigui una barreja deliciosa de recerca i acció. Tot plegat amb la incertesa constant que genera el motor de la pròpia aplicació.

 

Ens vam repartir els rols: Pere es posava en la pell de Trish Scarborough, l’espia calculadora; Jaume J es va convertir en Jim Culver, el músic de jazz que sembla que sempre improvisa tant a l’escenari com davant els monstres; i Jaume dM va escollir Wilson Richards, el manetes capaç de fer un pont elèctric amb un clip i una corda... o això diu ell.

 

D’entrada vam pensar que el tren seria fàcil de controlar si cadascú cobria una zona. Però en pocs minuts, el pla es va fer miques. Jim, al vagó de cua, va trobar-se amb una massa espectral que li va treure més punts de cordura que un solo de trompeta desafinat. “No sé si estic tocant la trompeta o la gralla ara mateix!”, va deixar anar després d’una tirada pèssima. Mentrestant, Wilson treia el cap pel sostre amb la confiança d’un especialista de cinema mut. La primera tirada la va superar justet, però la segona gairebé l’envia rodolant per les vies. “Si m’arribo a trencar una cama, qui repararà aquest maleït tren?”, es va queixar entre rialles.

 

Trish, en canvi, va tenir un inici més tranquil, recollint pistes i observant els passatgers. Però al cap de poc, una d’aquelles portes que semblen innocents la va arrossegar cap a visions impossibles d’altres dimensions. “La propera vegada, que algú més obri les portes rares, jo passo”, va dir després de perdre un parell de punts de cordura.

 

Els moments d’acció es van anar multiplicant. En un dels millors girs, Wilson va intentar desenganxar un vagó ple de criatures. L’App ens va posar a prova amb un trencaclosques i un límit de temps que semblava cruel. “Tranquils, això ho tinc controlat”, deia ell mentre anava clicant opcions equivocades a la pantalla. Al final, vam salvar el moment per pura inèrcia, i el vagó es va desprendre amb un soroll tan satisfactori que ens vam aixecar tots de la cadira.

 

Jim i Trish, mentre tant, vivien la seva pròpia òpera d’angoixa. Jim amb un problema mental de paranoia i envoltat d’entitats incorpòries, va aconseguir repel·lir-les amb una tirada que ningú s’esperava, i Trish veia que per molt que s’esforcés per córrer des de l’estació per saltar al tren, aquest s’escapava. Per sort, els dos van poder pujar en una escena de pel·lícula, acompanyats pel so d’uns ritmes de swing. “No sé què he tocat, però sonava bé”, va dir Jim, que és un investigador amb molt de ritme.

 

El clímax va arribar quan la locomotora va començar a perdre potència. L’app ens va informar que necessitàvem combustible urgentment. Això ens va fer córrer pel tren, revisant maletes i inventant excuses per quedar-nos les millors armes. “Això no és egoisme, és estratègia col·lectiva”, va justificar Trish quan es va quedar amb un rifle. Finalment vam trobar el combustible, però posar-lo en marxa requeria que algú s’exposés. Wilson, que ja havia caigut del sostre alguna vegada, va fer un pas endavant: “Si el tren ha de descarrilar, que sigui amb estil.”

Deixa d'investigar i corre!

 

El desenllaç va ser apoteòsic: un sabotatge final que amenaçava amb engolir el tren en un forat dimensional. Trish va assumir la responsabilitat i, amb un últim esforç, va completar l’acció necessària. L’última tirada va ser un èxit i l’app va confirmar la victòria. Ens vam mirar tots tres, cansats però contents. No havíem només sobreviscut; havíem convertit el caos en una història èpica.

 

Contingut de l'Expansió Viatges Escalofriants

Las Mansiones de la Locura és un joc d’investigació i supervivència cooperativa que combina exploració d’escenaris amb enfrontaments contra monstres, resolució d’enigmes i gestió d’objectes. L’app és essencial i aporta dinamisme i imprevisibilitat. La durada de l’escenari del tren és d’unes 3 hores, encara que, amb jugadors deliberant massa (o discutint sobre qui salta primer al sostre), pot estirar-se més. Està pensat per a 1–5 jugadors, tot i que en aquesta ocasió érem tres, i la sensació de pressió no va faltar en cap moment.

 

Així va acabar la nostra travessia ferroviària: amb monstres derrotats, cordura malmesa i una victòria que gairebé es desfà a les mans. El tren va arribar al destí i nosaltres amb ell, encara que la sensació fos més de supervivents d’una catàstrofe que no pas de viatgers. La sessió ens va recordar que, fins i tot en un sol joc llarg, les hores passen volant quan les decisions són intenses i les anècdotes es multipliquen. I com sempre, el millor de tot és la companyia i les rialles compartides. I així vam plegar la caixa, però no pas les ganes de tornar a investigar, lluitar i, per què no, saltar pel sostre o córrer darrere d’un altre tren maleït.

 

Que no desaparegui el vostre esperit lúdic!

Homedeneu