Com cada setmana, hem jugat a alguns jocs de taula i us explico...
La trobada d’aquesta setmana va ser una d’aquelles sessions intenses on cada partida es va convertir en un relat digne de crònica: combats galàctics, colònies marcianes en expansió, nobles medievals intrigant per mantenir el poder i equips internacionals recuperant obres d’art. I tot, com sempre, amb la barreja justa d’estratègia, tensió i alguna broma que trenca la serietat del moment.
Mass Effect: Prioridad Hagalaz
Pocs universos de ficció han aconseguit una immersió tan intensa com el de Mass Effect, i aquesta adaptació a taula aconsegueix capturar aquella barreja de ciència-ficció èpica, dilemes morals i combats tàctics. Som al 2186, en plena invasió dels Segadors. Shepard i la tripulació de la Normandia han de moure’s a contrarellotge per forjar aliances i aconseguir que el Crisol arribi a ser una arma real abans que els planetes coneguts quedin arrasats. Els jugadors ens vam submergir ràpidament en aquesta tensió narrativa: cada decisió podia condicionar missions futures, i això donava a cada torn un pes especial.
A nivell mecànic, Prioridad Hagalaz funciona amb un sistema cooperatiu que combina exploració, gestió tàctica d’habilitats i combats contra onades d’incursors. Cada personatge aporta un rol diferenciat: hackejar sistemes, absorbir dany, disparar amb precisió o donar ordres que cohesionen l’equip. Aquesta especialització obliga a coordinar-se, i aquí és on la partida va brillar: si cadascú anava a la seva, la missió estava condemnada. Però si sabíem combinar accions, tot flueix. Un detall interessant és com la dificultat no està en els números impossibles, sinó en la constant pressió de les aparicions d’enemics i la necessitat d’aconseguir els objectius abans que el taulell s’ompli de caos.
El relat de la partida va ser digne d’un episodi de la saga: Jordi A, amb el seu rol de franctirador, eliminava enemics amb sang freda mentre comentava: “El primer que es mogui, cau. El segon també.” Jaume J, amb ELI i el seu dron, va demostrar que la informàtica pot ser tan letal com una escopeta: hackeig de portes, desactivació de sistemes i algun atac sorpresa amb suport mecànic. Albert, amb el carismàtic Wrex, va ser el mur de contenció que ens va permetre sobreviure, combinant força bruta i protecció tàctica. I Jaume dM, amb Shepard, va marcar el rumb de l’equip, recordant-nos constantment que els objectius eren prioritaris, encara que la temptació fos eliminar cada enemic de la zona.
Finalment, després d’un parell de moments crítics on semblava que les torretes ens destrossarien, vam aconseguir completar la missió i sortir amb experiència i millores per a la campanya. Una victòria molt satisfactòria i que promet una continuació encara més dura.
Fitxa ràpida: Mass Effect: Prioridad Hagalaz és un joc cooperatiu narratiu per a 1–4 jugadors, amb una durada d’uns 90–120 minuts per missió. La seva mecànica principal és la col·laboració tàctica amb especialització de rols i presa de decisions que afecten partides posteriors.
On Mars
Si Shepard lluitava per la supervivència de la galàxia, a On Mars la partida ens va portar a un altre repte igual d’heroic però més silenciós: establir una colònia autònoma al planeta vermell. Ambientat al 2037, el joc ens posa al capdavant d’una corporació encarregada de colonitzar Mart sota la supervisió de l’ODEM. El repte? Convertir un petit campament en una colònia autosuficient que pugui prescindir de la Terra.
Aquest és un Vital Lacerda en estat pur: accions encadenades, planificació a llarg termini i una constant sensació que sempre et falta un recurs més per acabar de completar la teva jugada. La clau és el sistema dual d’accions: al teu torn pots estar en òrbita (recollint recursos, desenvolupant tecnologies i preparant projectes) o bé a la superfície de Mart (construint edificis, desenvolupant colònies i gestionant colons). Aquest moviment constant entre òrbita i colònia dona un ritme molt interessant: mai tens accés a tot alhora, i cal planificar els viatges amb precisió. Les accions executives abans o després de la principal afegeixen una capa extra de microdecisions que fan que cada torn tingui pes.
La partida entre David, Nacor i Jordi P va ser tan marciana com competitiva. Jordi P apostava per la mineria i la producció, David per l’exploració i l’expansió tecnològica, i Nacor va aconseguir equilibrar les dues coses d’una manera gairebé sospitosa.
El resultat va ser que Nacor es va endur la victòria amb força diferència, mentre Jordi i David murmuraven comentaris entre mig divertits i mig resignats: “Això és clarament un contracte secret de l’ODEM, oi?” La diferència d’estratègies va mostrar la riquesa del joc: no hi ha un únic camí a la victòria, sinó múltiples vies que depenen de la interacció i de com s’ajusten els temps de cada jugador.
Fitxa ràpida: On Mars és un eurogame exigent per a 1–4 jugadors, amb partides de 120–150 minuts. La seva mecànica central és la selecció d’accions en dos espais (òrbita i colònia), amb interacció indirecta però constant.
Vizcondes del Reino del Oeste
Després de la ciència-ficció i els viatges espacials, el salt temporal ens va portar a l’Europa medieval, al voltant de l’any 980. Vizcondes del Reino del Oeste és el tercer capítol de la trilogia i combina mecàniques de rondel, construcció de motors amb cartes i una subtil tensió entre virtut i corrupció. Els jugadors són nobles que intenten mantenir la lleialtat al rei però, alhora, aconseguir suport popular per si el tron trontolla.
El joc és molt elegant en la manera de combinar mecàniques. El moviment del vizconde al voltant del tauler determina quines accions pots fer: construir, escriure manuscrits, obtenir ciutadans o influir en la noblesa. Tot plegat depèn de la teva mà de cartes, que funciona com un motor progressiu: a mesura que jugues ciutadans, aquests et proporcionen habilitats recurrents, però també poden generar corrupció. L’equilibri entre la virtut i la corrupció és fonamental, ja que obre camins a estratègies molt diferents.
La partida entre Jose Luis, Pere, Carles i Carlos va ser un ball d’estratègies. Pere, amb una gestió gairebé quirúrgica, va aconseguir imposar-se amb 81 punts, combinant accions virtuoses i corruptes amb precisió. Carles va intentar anar per la via més virtuosa, Jose Luis per l’acumulació de manuscrits, i Carlos per la construcció. Però cap d’ells no va poder aturar el ritme constant de Pere, que jugava amb aquella calma que incomoda als rivals: “No patiu, només estic buscant l’equilibri... i guanyant, de pas.” Al final, el resultat va ser ajustat, però Pere va deixar clar que havia entès millor que ningú el doble joc de la virtut i la corrupció.
Fitxa ràpida: Vizcondes del Reino del Oeste és un joc de 1–4 jugadors amb partides d’uns 60–90 minuts. La seva mecànica principal és la combinació de rondel i construcció de motor amb cartes, equilibrant virtut i corrupció.
The A.R.T. Project
Per acabar la jornada, vam canviar reis i colònies per un thriller contemporani: The A.R.T. Project, un cooperatiu on els jugadors formen part de l’Art Rescue Team, lluitant contra l’organització criminal “La Mano Blanca” per recuperar obres d’art robades. És un joc de ritme ràpid, amb cartes de missió que consumeixen recursos comuns (armes, aliats, pistes, bidons de benzina...) i que et premien amb pistes i obres d’art salvades. La clau? La gestió comuna: tot el que fas afecta el grup, i si un jugador malgasta recursos, el grup s’ofega.
La partida amb Jaume J, Jaume dM i Albert va ser una mostra clara de com el joc et força a coordinar-te. Cada ronda començava amb el dilema: gastem ara els recursos o els guardem per després? La tensió era constant, perquè el mazo de missions avança inexorablement, i la sensació que no arribes a tot és permanent. El disseny gràfic i els components hi acompanyen: mapes que et porten de Rio a Escandinàvia, il·lustracions molt temàtiques i un aire de sèrie de televisió policíaca.
Vam aconseguir salvar gairebé totes les obres d’Itàlia, amb un final ajustat però victoriós. Hi va haver algun moment de discussió divertida sobre si calia gastar els últims bidons: “Si els gastem ara, potser no arribem a Osaka, però si no els gastem, segur que no arribem a enlloc!” El resultat va ser que vam aconseguir aturar la Mano Blanca per un temps, deixant-nos amb ganes de repetir i veure fins on pot arribar aquest cooperatiu.
Fitxa ràpida: The A.R.T. Project és un joc cooperatiu de 1–6 jugadors, amb partides d’uns 45–60 minuts. La seva mecànica principal és la gestió compartida de recursos i resolució de missions amb cartes.
Comiat
La pròxima vegada no sabem si haurem de salvar la humanitat, fundar imperis o atrapar lladres, però una cosa és segura: ens tornarem a reunir, perquè aquestes hores de joc són, al cap i a la fi, el millor tresor que podem rescatar.
De moment, l’Ajuntament de Badalona i el departament de Joventut, ens ha demanat deixar la sala polivalent on tenia lloc la nostra activitat per pintar i adequar el local, millorant l’accés. Esperem que en pocs dies puguem continuar dinamitzant la ciutat aportant el nostre projecte, i que infants, joves i adults puguin continuar gaudint.
Que no desaparegui el vostre esperit lúdic!
Homedeneu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada