Com cada setmana, hem jugat a alguns jocs de taula i us explico...
Potser va ser la barreja de temes —muralles imperials, monstres assetjats, pirates amb massa monedes, tumults medievals, bruixes conspirant i animals de colors al final de la nit—, o potser simplement el bon humor que es respirava a la taula però el cas és que divendres ens va regalar moments per recordar i per explicar, d’aquells que fan que quan penses en el joc també recordis qui el va jugar i què va dir.
La Gran Muralla – Escenari Cooperatiu
Quan un pensa en La Gran Muralla, se li acudeix ràpidament la imatge d’un joc d’euro amb aire èpic, on l’assignació d’operaris i la gestió de recursos es vesteixen amb cuirasses i cascos per defensar-se de les hordes mongoles. La versió cooperativa porta aquest repte un pas més enllà: aquí ningú competeix pel favor de l’emperador, sinó que tots ens deixem la pell per salvar l’imperi. L’objectiu sembla senzill —sobreviure a les onades d’invasors mentre aixequem i defensem la muralla— però la realitat és que la pressió del joc arriba molt més ràpid del que esperes.
La mecànica de treballadors segueix sent l’eix: soldats, arquers, artesans i funcionaris es reparteixen en accions crítiques com reclutar, construir, recollir fusta i pedra o situar defenses. En cooperatiu, l’equilibri és més delicat, perquè si un jugador s’obsessiona amb la seva parcel·la de feina, el grup pot quedar coix en un altre front. I això és exactament el que ens va passar. Jaume recollia recursos amb l’esperança d’aixecar trams de muralla sòlida, Isma mantenia un ritme constant de reclutament i Jordi repartia funcionaris per optimitzar tasques… però quan les hordes van començar a pressionar de debò, vam veure que ningú havia fet el pas de dir “pareu, ara tots a defensar aquesta secció abans que s’esfondri”.
La partida va ser una lliçó de com el cooperatiu no perdona: tot i fer feina, vam perdre. La sensació general va ser que la dificultat estava un punt massa alta, sobretot comparada amb el joc en mode competitiu. Però també hi havia un toc d’humor compartit: “és que el cantonès el parlem bé, però el mandarí ens consta de dominar…”. El resultat va ser un setge que ens va escombrar i una conclusió clara: potser la muralla més gran és la de posar-se d’acord.
Mecànica principal: col·locació de treballadors
amb pressió constant per la defensa.
Jugadors: 1–4 (en el nostre cas, 3).
Duració: unes 120–150 minuts.
Village Attacks
Aquí el món es gira del revés: en Village Attacks no ets l’heroi, sinó la criatura que fa tremolar els pagesos a la nit. Vampirs, banshees, súcubs i espectres diversos comparteixen pis en un castell que els vilatans, armats de coratge i d’objectes punxants, decideixen assaltar. El joc combina defensa de torre amb gestió d’habilitats especials i, sobretot, aquella alegria de tirar daus i veure com la fortuna et pot salvar… o condemnar.
Cada monstre té el seu estil. Jaume dM, com a Woden de la cacera salvatge, enviava gossos infernals per mastegar turmells. David, en un rol clàssic de vampir, xuclava punts de vida als vilatans amb un somriure tranquil. Jordi, en mode súcub, aconseguia confondre i manipular els pagesos fins a fer-los perdre més torns que vides. I Joan, amb la banshee, es dedicava a repartir crits esgarrifosos que feien desaparèixer grups sencers. L’equip funcionava prou bé, però els herois que acompanyen els vilatans són els que marquen la diferència: aquell Executor final ens va tenir a punt del col·lapse.
El moment èpic va arribar al límit: el castell a punt de caure, els vilatans entrant per tres bandes, i l’Executor amb la seva enorme destral. Una última combinació d’habilitats i daus va fer-lo caure, i el silenci de la taula es va trencar amb un somriure col·lectiu. “El mal viurà un dia més”, vam concloure. I pocs cops ser dolent havia estat tan satisfactori.
Mecànica principal: cooperatiu de defensa de torre
amb daus i poders asimètrics.
Jugadors: 1–5 (nosaltres érem 4).
Duració: 90–120 minuts.
Piratas de Maracaibo
Quan desplegues Piratas de Maracaibo, saps que les monedes volaran d’una banda a l’altra i que el mapa del Carib serà testimoni de traïcions i abordatges. Però el que més sorprèn és que, entre tot el saqueig i la competència, la partida acaba recordant més una comptabilitat creativa que no pas una història de pirates. El joc fa servir mecàniques d’exploració i cartes multiús per construir estratègies econòmiques, comercials i militars.
La nostra taula ho va viure amb intensitat. Hèctor i Jose Luis miraven d’equilibrar comerç i combat, Carles experimentava amb rutes arriscades, i Pere… bé, Pere ja sabem com acaba sempre que hi ha diners de per mig. Va jugar amb una eficàcia gèlida i, a cada torn, les seves monedes augmentaven com si tingués un comptador automàtic. Quan va arribar el final de la partida, el comentari va ser inevitable: “vull ser el pròxim tresorer de l’associació”. Un pirata tresorer, la combinació més temible de totes.
El joc va demostrar la seva força en com cada decisió aparentment menor (un contracte aquí, un combat allà) té repercussió acumulativa. Els altres vam lluitar per mantenir-nos a prop, però l’eficiència de Pere va ser definitiva. Potser no és el que els llibres de pirateria narren, però el que ens va quedar clar és que, si un dia hi ha un tresor per repartir, millor que no el porti ell.
Mecànica principal: cartes multiús i gestió
econòmica amb mapa modular.
Jugadors: 1–4 (a la partida, 4).
Duració: 90–150 minuts.
Tiempo de Tumulto
Aquest títol de caire històric i abstracte té un atractiu especial: col·locar població en un mapa on l’espai és limitat i on les decisions dels altres et poden deixar literalment sense lloc. Tiempo de Tumulto es juga a cops de planificació freda i moviments calculats, però amb la tensió de veure com el rival t’estronca l’estratègia.
Carles va ser el protagonista. En veure el tauler va deixar anar un “jo ja he estat aquí, això ho conec”. I efectivament, va fer un “Vini, vidi, vinci” en tota regla. La seva lectura del mapa va ser impecable: cada col·locació anticipava moviments futurs i, quan ens n’adonàvem, ja havia obert camins que ningú més podia bloquejar.
La resta —Hèctor, Jose Luis i Pere— vam quedar atrapats en intents de frenar-lo, però la inèrcia del seu domini era massa gran. Tot i així, la partida va deixar bons moments de tensió, amb aquella barreja de frustració i admiració quan veus un jugador que ha trobat la clau del joc. Al final, vam riure: la frase “jo ja he estat aquí” quedarà per a la posteritat com a avís que caldrà revisar els mapes abans de deixar-lo començar.
Mecànica principal: control de territori i
col·locació estratègica.
Jugadors: 2–4 (vam ser 4).
Duració: 60–90 minuts.
Evenfall
Amb Evenfall entrem en un terreny diferent: cartes, màgia i combos. El joc planteja un univers on cada jugador lidera un conclave de bruixes que busca dominar el cercle màgic a base d’encanteris i sinergies. Les il·lustracions, plenes de detall, ajuden a submergir-se en un ambient de ritual i conspiració.
Les mecàniques brillen per la seva capacitat de generar cadenes d’efectes. Primer reculls encanteris al cercle exterior, després els estudies i els perfecciones al cercle interior. I, mentre els vells mags descodifiquen secrets, les bruixes es mouen i creen combinacions que poden fer explotar la puntuació. Aquella cadena mental de “si ara faig collita, després baixo això, em dona manà per traslladar bruixes, guanyo majoria i desbloquejo artefacte” es converteix en la música constant de la partida.
Isma va ser qui millor va entendre aquesta dansa de connexions. Va aconseguir un engranatge tan fluid que a mitja partida ja era evident que se n’anava. Jordi i jo vam intentar frenar-lo, però cada cop que semblava que l’atrapàvem, una nova combinació li obria portes. El resultat va ser clar: mestre de combos coronat. Nosaltres, això sí, vam gaudir del viatge i de veure com el joc recompensa la visió estratègica a llarg termini.
Mecànica principal: construcció de motor de cartes
amb combos.
Jugadors: 2–4 (vam ser 3).
Duració: 60–90 minuts.
Jungo
I com passa sovint, la trobada es va tancar amb un filler. Jungo és d’aquells jocs que no busquen demostrar res, només oferir riures i rapidesa. Cartes d’animals de colors, regles senzilles i la típica dosi d’interacció que converteix cada torn en una excusa per fer broma.
Aquí la part més memorable no van ser les jugades, sinó les converses. Jaume, David, Hèctor, Jose Luis i Jordi P vam repartir victòries i derrotes amb la mateixa alegria, sense cap obsessió per guanyar. Les frases volaven per sobre de la taula, i l’ambient era més de tertúlia que no pas de competició. Potser no recordarem qui va fer l’última jugada ni qui va quedar primer, però sí que recordarem les rialles compartides. I al final això és el que donen aquests fillers: la manera més distesa de tancar una jornada intensa.
Mecànica principal: joc de cartes ràpid amb
interacció directa.
Jugadors: 2–6 (vam ser 5).
Duració: 15–20 minuts.
Al cap i a la fi, més enllà de qui guanya o perd, el que ens queda és això: la memòria compartida d’haver rigut, conspirat i planejat junts. I això sí que és un tresor que no cal comptar amb monedes. Ens veiem a la pròxima trobada, amb més jocs i, segur, més històries per explicar.
Que no desaparegui el vostre esperit lúdic!
Homedeneu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada