Com cada setmana, hem jugat a alguns jocs de taula i us explico...
Thunder Alley
Si alguna vegada heu mirat una cursa de NASCAR, sabreu que allò no és exactament el mateix que veure Fórmula 1. Aquí no hi ha grans rectes solitàries ni cotxes escapant-se a vint segons dels altres: a Thunder Alley, com a la NASCAR, els cotxes van gairebé enganxats com un tren de colors, avançant i frenant plegats, com si tots haguessin quedat per anar junts a fer un vermut. Recordeu la pel·lícula "dias de trueno" o les de Pixar "Cars".
El joc reprodueix aquesta sensació a la perfecció: quan jugues una carta de moviment, no només actives el teu cotxe sinó que inevitablement arrossegues els del davant i els del darrere. És el que s’anomena moviment “enllaçat”, i és la base d’aquesta cursa esbojarrada.
El detall interessant és que aquí no guanya qui travessa primer la meta amb un cotxe, sinó qui suma més punts amb tot l’equip al final de la cursa. Pots tenir un cotxe líder i un altre arrossegant-se amb fum al darrere, i encara així salvar la jornada si la resta han fet una feina decent. La part tàctica brilla perquè cada carta jugada no només beneficia a uns, sinó que sempre acabaràs afavorint també els altres. És aquest equilibri, entre ajudar-te i ajudar sense voler els rivals, el que fa que cada decisió tingui conseqüències inesperades.
Les cartes d’esdeveniment afegeixen la salsa: banderes verdes que et permeten continuar, grogues que agrupen tots els cotxes de nou (amb la mateixa sensació de ràbia que quan estàs a punt de guanyar i de sobte un safety car et trenca l’estratègia), i banderes vermelles que avisen de pluja i posen fi a la cursa. “Però si em quedaven dues caselles!”, va protestar Jordi A mentre els altres reien amb la mateixa complicitat que quan al Monopoly algú cau exactament a la casella d’Hotel amb tres casetes prèvies.
La partida va ser intensa, amb cadenes de cotxes que es trencaven i recomponien cada dos per tres, estratègies que no arribaven ni a ser-ho perquè el caos imposava el seu ritme, i alguna parada a boxes que semblava més un càstig que no pas una oportunitat. Al final, Nacor va saber trobar el moment adequat per situar els seus cotxes al lloc correcte: 122 punts que el coronaven guanyador. David, sempre fidel al rebuf, va quedar a 115, i darrere seu Jordi J amb 113. Jordi A i Pere, més castigats pels incidents, van tancar la classificació amb 98 i 96 punts. La cursa havia estat tan ajustada que fins i tot els errors semblaven calculats.
Mecànica principal: gestió de cartes amb moviment
“enllaçat”.
Jugadors: 3–7.
Duració: 90–150 minuts segons el caos i el nombre de banderes grogues.
SETI
Diuen que l’univers és immens, i que la probabilitat que hi hagi vida allà fora és altíssima. Però una cosa és la teoria i una altra és posar-se davant del tauler de SETI i ser el primer en aconseguir un “contacte real”. José Luis i Hèctor es van embarcar en aquesta cursa científica, desplegant radiotelescopis, investigant tecnologies i enviant missatges cap a les estrelles com si la factura de la llum no existís.
El joc és un euro lleuger però amb aquest toc temàtic que el fa brillar: cada decisió sobre quines cartes jugar, quins projectes prioritzar i quan apostar per la detecció o la comunicació és clau. No val només ser el primer a aixecar una fitxa d’alien, cal ser també el primer a establir-hi un diàleg. I això, en termes de joc, vol dir optimitzar recursos, gestionar el temps i no perdre de vista el que fa el rival.
La partida va ser molt més ajustada del que semblava al principi. Els dos extraterrestres van aparèixer relativament aviat, però la carrera per veure qui aconseguia comunicar-se amb ells primer va ser d’infart. Al final, José Luis va fer servir el mètode més infal·lible: alçar els braços i exclamar “Iuhuu! Estem aquí!”, que segons sembla és la salutació estàndard de Badalona a qualsevol visitant intergalàctic. La victòria va ser seva per la mínima, mentre Hèctor buscava la freqüència correcta.
Mecànica principal: gestió de recursos i
optimització d’accions.
Jugadors: 2–4.
Duració: 60–90 minuts.
Keep the Heroes Out
Aquí la història canvia completament. Ja no busquem extraterrestres ni fem curses impossibles: ara som monstres i el nostre objectiu és evitar que els herois ens robin els tresors de la masmorra. Keep the Heroes Out és un joc cooperatiu de construcció de mazos i defensa del territori, on cada jugador controla un monstre diferent amb habilitats úniques.
La clau està en coordinar-se: cada torn treus cartes que et permeten moure’t, atacar o bloquejar portes, però també apareixen nous herois amb ganes de saquejar. Si la masmorra queda buida de tresors, tots perdem. El sistema és ràpid i directe, però amb prou profunditat com per haver de calcular bé quan i com jugar cada carta.
La partida que ens va sortir, però, va ser gairebé una caricatura del joc. David es va convertir en un autèntic depredador, encadenant una combinació de cartes tan brutal que va expulsar els herois en un tres i no res. La resta de jugadors —Jordi, Hèctor, Nacor i José Luis— només van mirar-s’ho amb cara d’incredulitat. La partida va durar menys que una ronda de cartes en un filler, i la sensació general va ser la de voler repetir només per veure què passaria si els herois, per un cop, tenien temps de traspassar la catifa de l’entrada.
Mecànica principal: deck-building cooperatiu amb
defensa de posicions.
Jugadors: 1–4 (fins i tot en solitari funciona).
Duració: 45–90 minuts.
Tiempo de Tumulto
De la masmorra vam passar a un camp de batalla molt més abstracte, on les tropes, les rutes i els cofres eren l’ingredient essencial. Tiempo de Tumulto combina gestió d’unitats, probabilitats de combat i optimització de recursos, amb un ritme àgil però ple de petites decisions.
Aquí la gràcia és que cada moviment sembla senzill —moure una tropa, rescatar un cofre, bloquejar un pas— però darrere hi ha càlculs mentals constants. Quantes tropes sacrificar per assegurar la victòria? Val la pena invertir accions en un cofre que potser conté menys del que esperes? I sobretot, com anticipar-te al que faran els altres? És un joc on la lectura del tauler és fonamental i on guanya qui millor entén la psicologia dels rivals.
La partida va tenir un protagonista clar: David. Mentre la resta miraven de calcular rutes o s’entretenien a rescatar cofres, ell va fer aquella pausa de tres segons davant del tauler que ja coneixem tots.
Va mirar, va somriure i, de sobte, tot va encaixar. La victòria va ser seva amb una eficàcia que va deixar els altres amb cara de “però si jo també tenia un pla”. Potser sí, però la diferència entre pensar i executar és el que marca el tempo d’aquest joc.
Mecànica principal: control de zona amb gestió de
tropes i optimització de moviments.
Jugadors: 2–4.
Duració: 60–75 minuts.
La propera vegada, segur que tornarem a discutir sobre quina carta era millor, a riure amb alguna frase fora de lloc i, sobretot, a compartir taula i aventures. Perquè al final, el millor de les trobades és exactament això: la companyia. Ens veiem al proper joc!
Que no desaparegui el vostre esperit lúdic!
Homedeneu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada