Com cada setmana, hem jugat a alguns jocs de taula i us explico...
Hi ha dies en què la taula de joc es converteix en un camp de batalla, un escenari èpic o un cau de rialles compartides. La trobada que us relato avui en va ser una d’aquestes: plena de companyonia, de daus traïdors, de cartes jugades en el moment oportú i de comentaris que mereixerien ser gravats per a la posteritat.
El Señor de los Anillos: El destino de la comunidad
Aquest joc pren l’esquelet del conegut “Pandèmic” i el vesteix amb tota l’èpica de Tolkien. Les mecàniques bàsiques de col·locar i retirar cubs es converteixen en missions desesperades per allunyar els Nazgul, reforçar fortaleses i mantenir viva l’esperança. El mapa de la Terra Mitjana actua com un tauler de pressió constant: cada torn que passa, Sauron vigila més a prop i les tropes de Mordor s’estenen. La diferència clau amb altres cooperatius és que aquí no hi ha només la lluita contra la propagació del mal, sinó també l’avanç de Frodo i la comunitat cap al Monte del Destino. És un doble rellotge de sorra que posa nervis fins i tot als veterans del gènere.
Jugadors 1a partida: Jaume J, Nacor, Isma, Sergio, Jordi
La primera partida va ser tot un viatge ple de decisions dures. Legolas, amb la seva agilitat elf, va fer un sprint que va deixar Frodo i Sam gairebé a tocar de Mordor en dos torns. L’equip es fregava les mans pensant que la victòria seria ràpida, però aviat va quedar clar que sense anells màgics i sense el sigil necessari, el viatge era inútil.
Mentrestant, Merry, Pippin i els Rohirrim intentaven entretenir els Nazgul amb una estratègia que recordava més un circ ambulant que no pas un exèrcit. Gandalf, com no podia ser d’una altra manera, va aparèixer en la seva versió “no em dieu gris, digueu-me blanc”, mentre la resta lluitava per mantenir viva la flama de l’esperança.
Però no va ser suficient: el mal va vèncer i la lliçó va ser clara. Com va resumir Jordi entre rialles: “Si vols llençar un anell a un volcà, assegura’t de portar l’anell, sinó només fas turisme a Mordor.”
Jugadors 2a partida: Laura, Jaume J, Carlos, Jordi H
La segona partida va canviar el to completament. Amb quatre jugadors i una mica més de paciència, la comunitat va avançar més lentament però amb millor planificació. Laura, que portava a Frodo i Sam i a Arwen, es va posar seriosa i va començar a donar ordres a tort i a dret i a enviar elfs al desert: “Aragorn, tu a Minas Tirith; Legolas, no et moguis d’aquí; Boromir, si us plau, no et moris massa aviat.” Aquesta manera de dirigir l’equip va arrencar riallades, però va donar fruits: mentre uns defensaven els baluards de Helm i Rivendel, Frodo s’esmunyia discretament.
Carlos, portant a Eowyn i Aragorn, es va plantar a l’Abismo de Helm i a Minas Tirith, dos baluards que els Orcs semblaven obsessionats a destruir i va defensar-los fins al final, jo crec que per impressionar a Arwen. Jordi va fer equip amb Galadriel i Boromir, i llegia el tauler i les rutes dels Orcs des de Rivendel amb una visió tàctica perfecte, i Jaume amb Merry i Pippin distreia als Nazguls i repartia amistat i esperança per la Tierra media i amb Legolas va demostrar ser el millor franctirador arquer!
Quan finalment va aconseguir llançar l’Anell al Monte del Destino, un “Visca!” va ressonar a la sala i fins i tot la torre de daus de Sauron semblava tremolar. Una victòria merescuda i celebrada amb entusiasme.
Mecànica principal: Cooperatiu tipus Pandèmic
amb objectius múltiples i pressió constant.
Jugadors: 2 a 5.
Durada: 90 – 120 minuts.
Gloomhaven: Las fauces del León
Aquest spin-off del mastodòntic Gloomhaven és, en essència, una campanya narrativa de masmorra amb cartes que controlen tant les accions dels herois com les dels enemics. Aquí la gestió de la mà és vital: cada carta té dues opcions i cada acció gasta un recurs limitat. Quan t’has quedat sense cartes, estàs exhaurit i quedes fora de la missió. La gràcia del sistema és que la partida et força a pensar en termes d’eficiència: no només és important què fas, sinó quan i en quina seqüència.
En aquesta sessió, l’equip va demostrar que, malgrat el temps passat des de l’última partida, les sinèrgies continuaven intactes. Jaume dM va desplegar tota la seva faceta de sanador, mantenint tothom amb prou punts de vida per resistir els embats més forts. Jordi va jugar amb els elements del tauler, destruint obstacles i obrint camí com si fos una tuneladora amb ales. David, valent com sempre, es va llançar al front sense por de perdre punts de vida, convertint-se en un mur de carn i acer. I Jaume J, amb les seves destrals, feia de franctirador letal: atacava a distància i protegia els flancs amb precisió quirúrgica.
La partida va fluir amb una sensació de coordinació gairebé militar. Cada acció semblava encaixar amb la següent, i els enemics, tot i presentar reptes seriosos, anaven caient un rere l’altre. L’ambient era de concentració absoluta, però de tant en tant s’escoltava algun comentari que destensava la situació: “Si segueixo curant així, em posaré una bata blanca amb una creu vermella”, deia Jaume dM.
Quan finalment es va assolir l’objectiu, tothom va pujar de nivell, un premi col·lectiu que va reforçar la idea que aquí guanyar és sempre una tasca d’equip. I, com tots saben, això només era el principi d’una campanya que promet moltes més històries.
Mecànica principal: Dungeon crawler amb gestió de
cartes i campanya narrativa.
Jugadors: 1 a 4.
Durada: 60 – 120 minuts per escenari.
Pequeñas grandes mazmorras
Un dungeon crawler en format reduït, amb una caixeta que enganya: sembla que hi haurà una partida ràpida i senzilla, però el joc sap posar-te contra les cordes de seguida. El sistema de generació de masmorra amb cartes modulars i enemics que apareixen en moments poc oportuns fa que cada moviment compti. Els jugadors han de coordinar-se per obrir portes, derrotar monstres i aconseguir prou temps per enfrontar-se al cap final.
En la primera partida, l’equip va entrar a la masmorra amb optimisme. “Això serà bufar i fer ampolles”, va dir David abans de començar. Tres torns més tard, estaven sent apallissats per goblins i trampes com si fossin turistes despistats en una atracció mortal. La derrota va ser ràpida i dolorosa, però també divertida.
Decidits a redimir-se, van muntar una segona partida. Aquesta vegada, els herois van aguantar més, però la història es va repetir: apallissats de nou, només que al cap de cinc minuts més. Jordi va concloure amb filosofia: “Almenys hem mort amb dignitat… relativa.” El joc va deixar clar que la mida no importa: una caixeta petita pot amagar un desafiament brutal.
Mecànica principal: Dungeon crawler de cartes amb
exploració modular i temps limitat.
Jugadors: 1 a 4.
Durada: 45 – 60 minuts.
Memoir ’44
Un clàssic wargame d’iniciació, elegant i visual, que recrea batalles històriques amb un sistema senzill basat en cartes de comandament i daus. La brillantor del disseny és que aconsegueix transmetre sensacions de camp de batalla sense necessitat de regles excessivament complexes. Cada jugador controla un exèrcit i ha d’executar ordres a les seves unitats amb les limitacions que li donen les cartes.
En aquesta sessió, Jordi i David van decidir començar per una de les batalles més senzilles i icòniques: el pont Pegasus. El ritual habitual d’aquest joc és jugar dues partides a cada escenari, intercanviant bàndols per veure qui treu millor rendiment de la situació. La primera partida va donar lloc a una victòria clara d’un, seguida de la revenja a la segona. En total, es podria dir que va ser un empat perfecte.
L’experiència va ser especialment significativa perquè era la primera vegada que Jordi s’endinsava en aquest títol, i Memoir ’44 sempre té aquesta capacitat d’enganxar: quan acabes la primera partida, vols tornar a muntar el mapa i provar una altra estratègia.
El joc va deixar aquella sensació de voler-ne més, que és exactament el que ha de fer un bon wargame d’iniciació.
Mecànica principal: Wargame de cartes i daus amb
escenaris històrics.
Jugadors: 2.
Durada: 30 – 60 minuts per escenari.
La Cuenta
Hi ha fillers que aconsegueixen convertir una estona curta en una anècdota memorable. La Cuenta és un d’ells. El tema no pot ser més proper: una tarda de tapes i begudes entre amics on l’objectiu és pagar el mínim possible (o millor encara, que paguin els altres). Les cartes simulen les ordres, les excuses i els trucs típics que tots hem vist a la vida real: el que diu que va al lavabo just quan arriba el cambrer, el que insisteix a pagar “només la seva part” o aquell que demana un cafè per quedar bé i desapareix quan toca treure la cartera.
En aquesta partida, el resultat va ser claríssim: Jaume va acabar pagant la festa de tothom. Els altres jugadors, amb una complicitat gairebé delictiva, van anar esquivant el moment de la veritat. Nacor va fingir un interès sobtat pel cafè, Isma va desaparèixer cap al lavabo i Sergio va embolicar la propina com qui resol un trencaclosques. Quan va arribar l’hora de pagar, només quedava Jaume amb la cartera a la mà i un somriure resignat.
Aquest filler no només és divertit pel tema, sinó també perquè reflecteix la interacció directa entre jugadors. No hi ha mecànica més humana que intentar enganyar, convèncer i escapar del pagament. Un final lleuger i perfecte per tancar la jornada.
Mecànica principal: Filler de cartes amb bluffing
i interacció directa.
Jugadors: 3 a 6.
Durada: 15 – 20 minuts.
Si encara no heu provat algun d’aquests jocs, us convido a asseure-us a la taula, llençar daus i veure què passa. Al cap i a la fi, mai se sap si acabaràs derrotant Sauron, salvant un pont històric… o pagant la ronda de tothom.
Que no desaparegui el vostre esperit lúdic!
Homedeneu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada