Com cada setmana, hem jugat a alguns jocs de taula i us explico...
Mini-Crònica de la Quinacon i fotos
Aquesta setmana la taula es va omplir d’aventures, crits de guerra, motors rugint i corredisses per passadissos foscos. Els membres de Badalona Jugona vam fer cap a la Quinacon, la convenció organitzada per Edko i els amics de El Maresme Jugón, celebrada en aquell ja mític Hotel del triangle friqui de Barcelona. El lloc perfecte per perdre’s entre taules plenes de jocs, riures, daus i discussions sobre si aquell moviment era legal o només “creativament interpretat”. L’ambient va ser, com sempre, d’una complicitat lúdica contagiosa.
Gent vinguda d’arreu, partides que començaven sense saber qui seia davant i acabaven amb promeses de rematch o d’una amistat més. I, com no podia ser d’altra manera, el nostre club no vol perdre l’esperit lúdic.
Terror Scape
Domènec ens va presentar Terror Scape, i va aprofitar per mostrar la seva pitjor cara, en el millor sentit possible: la d’un fanàtic de la serra mecànica perseguint-nos sense descans.
Els supervivents —Jaume J, Jordi A i Xavier— havíem d’escapar d’una mansió plena de portes tancades, objectes amagats i la certesa que, darrere cada cantonada, hi havia algú amb una fulla girant. L’objectiu era simple: sobreviure, escapar o avisar la policia. La teoria, clar. La pràctica era un concert de crits i corredisses.
Les mecàniques de Terror Scape juguen amb la gestió de moviments i accions asimètriques. El jugador que interpreta l’assassí té informació parcial del que fan els altres, i els supervivents cooperen gestionant recursos limitats, buscant claus o reparant dispositius que poden donar-los avantatge. La comunicació és essencial, però també el silenci: cada soroll pot revelar on ets. L’assassí va guanyant poder amb el temps, convertint el final en un crescendo inevitable.
Vam estar a punt de morir un parell de vegades
—les nostres figures literalment encerclades en el mapa—, però les habilitats
de Jordi trobant claus, les de Jaume J reparant l’emissora de
ràdio, i les curatives de Xavier, van salvar la nit. Quan finalment vam
aconseguir cridar ajuda i resistir fins que la policia va arribar (amb la seva
velocitat habitual, és a dir, tard), vam poder respirar. “Si arriben dos
minuts més tard, ja no hi ha ningú per rescatar”, va murmurar algú mentre
guardàvem el joc.
Els supervivents van guanyar, però el fanàtic continua lliure...
Terror Scape és un joc asimètric de terror i supervivència per a 2 a 5 jugadors, amb una durada d’entre 60 i 90 minuts, on la tensió creix tant com el volum de les rialles nervioses.
Legendary Encounters: Matrix
De les ombres de la mansió vam saltar directament a un món d’il·lusions i codis. Legendary Encounters: Matrix ens va engolir completament. Aquesta edició fanmade en castellà, que Xavier va portar després d’una comanda conjunta, és una autèntica joia per a fans del cinema i jugadors de deckbuilding.
Cada jugador pren el rol d’un personatge icònic de la saga i treballa per completar missions que recreen escenes de les pel·lícules. Les cartes ens fan entrar i sortir de Matrix, combatre agents, esquivar bales i lluitar contra virus que amenacen el sistema. El mecanisme d’“entrar” o “sortir” de Matrix segons si la línia està oberta o tallada crea una capa tàctica deliciosa: de vegades et cal allunyar-te per poder colpejar millor, o sacrificar una acció per garantir que algú altre pugui tornar al món real.
La partida va ser un espectacle. Domènec va resistir com un veritable Morfeu; Jordi va desplegar cartes amb una fluïdesa que feia sospitar que portava ulleres de sol fins i tot dins de la sala; Jaume J va fallar dues accions seguides en el pitjor moment —“he pres la píndola equivocada”, va dir—, però va compensar-ho més tard amb un combo d’atacs que va esborrar mitja horda d’agents. La col·laboració va ser clau: cada decisió afectava el grup, i els debats sobre quina carta comprar recordaven més un consell de guerra que una discussió casual.
Legendary Encounters: Matrix és un deckbuilding cooperatiu per a 1 a 5 jugadors, d’uns 45-90 minuts per sessió. Intensa, cinematogràfica i altament rejugable, especialment per a qui creu que la cullereta no existeix.
Heat: Pedal to the Metal
Amb el cor encara accelerat, però per motius ben diferents, ens vam asseure per disputar una carrera èpica de Heat. A la graella: Jaume J, Jaume dM, Borrón, Alayn, i dos pilots més. Els motors van rugir, els daus van quedar oblidats, i el soroll de les cartes barrejades era com un escalfament de pneumàtics.
Heat combina la gestió de mà amb el risc calculat. Cada jugador controla la seva velocitat amb cartes de motor i heat, que representen la temperatura i el risc de la màquina.
Les corbes es negocien amb precisió quirúrgica: entrar massa ràpid pot significar perdre control, però anar massa lent equival a desaparèixer del podi. La sensació de velocitat és constant, i el ritme, frenètic.
Des del primer tram, Jaume J es va escapar utilitzant millores mecàniques de la seva escuderia. Borrón i Jaume dM el perseguien com voltors esperant el primer error. Moment memorable quan Jaume dM va cridar: “Atenció al rebufo inverso!” —una maniobra impossible segons la física, però d’una bellesa conceptual inqüestionable.
El darrer revolt va decidir la cursa: Jaume J va
arrencar el retrovisor mentre deia “el que hi hagi darrere, no importa”,
i va creuar la meta primer.
Podi final: Jaume J primer, Jaume dM segon i Borrón
tercer. Benzina, velocitat i riures.
Heat és un joc de curses i gestió de mà per a 1 a 6 jugadors, amb partides d’uns 60 minuts. Tàctic, elegant i tan competitiu com el pitlane d’un diumenge.
Blood Bowl: Team Manager
Després de tanta adrenalina, tocava una mica de violència reglamentada. Quatre entrenadors —Jaume J, Nacor, David i Jordi P— van disputar una lliga plena de cops, trampes i fans enfervorits. El Blood Bowl: Team Manager és exactament el que promet: fantasia, esport i caos en proporcions iguals.
Cada jugador gestiona un equip de fantasia (orcs, humans, caòtics...) i competeix per guanyar fama i seguidors. Les cartes representen jugadors amb habilitats especials, i els partits es desenvolupen com una sèrie de duels simultanis. Les accions brutes, les cartes de trampa i els efectes sorpresa fan que cap partit sigui previsible.
Jaume J va dominar la temporada amb tàctiques brillants, combinant defensa i control de pilota amb un estil de joc tan descaradament espectacle que els fans el van coronar com a rei del show. Nacor, en canvi, va apostar per l’estratègia “fer trampa fins que funcioni” i gairebé s’emporta la lliga. “No he fet trampes, només he interpretat el reglament amb llibertat creativa”, va dir somrient. David i Jordi van tenir bones jugades, però els faltava aquell toc de bogeria que el públic demana.
Blood Bowl: Team Manager és un joc de gestió de cartes i competició esportiva fantàstica per a 2-4 jugadors, amb partides d’uns 90 minuts. Brutal en tots els sentits.
Runewars: Estandartes de guerra
Quan un joc de taula dura més de tres hores i ningú s’aixeca, saps que hi ha una guerra de veritat a la taula. Runewars, amb l’expansió Estandartes de guerra, va enfrontar Jordi P, David i Nacor en una epopeia de maniobres, batalles i conquestes.
El joc és un clàssic de la gran estratègia de fantasia: control de territoris, reclutament d’unitats, herois que completen missions i combats resolts amb cubs de colors i nervis d’acer. Cada facció té la seva pròpia manera de vèncer: domini militar, control de runes o economia màgica. Les partides d’aquest tipus no es juguen, es viuen.
Jordi P va desplegar un pla magistral, teixint una xarxa d’aliances aparentment fràgils i traïcions inevitables. David va resistir heroicament, però el desgast d’hores d’estratègia li va passar factura. Nacor va intentar una ofensiva final amb la seva horda, però ja era massa tard. Quan Jordi va alçar l’espasa de la victòria, tots tenien aquella expressió pròpia dels jocs èpics: la barreja d’esgotament i orgull de qui no sap si ha jugat o ha viscut una guerra.
Runewars és un joc de conquesta i gestió de recursos per a 2-4 jugadors, amb una durada d’entre 3 i 4 hores. Per a qui creu que un bon pla de batalla és millor que dormir.
Cry Havoc
En un món amb ecos d’Avatar, Cry Havoc ens transporta a un planeta ric en cristalls i conflictes. Tres faccions lluiten pel control del territori: Humans (Jaume dM), Pilgrims (Pere) i Màquines (Jaume J). I, per si no n’hi havia prou, els nadius Trogs defensen la seva terra amb una ferocitat admirable.
El joc combina control d’àrees i resolució de combats amb una mecànica única de “batalla per objectius”, on cal decidir si vols eliminar enemics, capturar territoris o fer presoners. Cada facció té habilitats asimètriques i una corba d’aprenentatge pronunciada, però deliciosa.
Les Màquines de Jaume J van desplegar drons i satèl·lits orbitals per desgastar tothom, però Pere, amb els Pilgrims, va optimitzar l’extracció de recursos fins a fer tremolar l’economia del planeta. Tot i això, la victòria va ser per Jaume dM, que amb una maniobra final de distracció va consolidar el domini humà. “Som aquí per portar la civilització… i endur-nos-ho tot”, va dir amb un somriure que no deixava clar si parlava ell o el seu avatar del joc.
Cry Havoc és un joc de control d’àrees i combat asimètric per a 2-4 jugadors, amb partides d’unes 90-120 minuts. Bèl·lic, cerebral i amb més tensió que una partida de Risk amb el teu cunyat.
Arcs
De la guerra galàctica vam passar a les conspiracions polítiques i tràgiques derrotes de Arcs, la nova joia de Cole Wehrle. Jordi A, Domènec, Xavier i Albert van endinsar-se en una òpera espacial de traïcions i redempció.
El joc combina subhasta d’accions, gestió de mà i control de sectors espacials, tot amb la sensibilitat narrativa de l’autor de Root i Oath. Cada decisió té conseqüències, i cada ronda pot alterar completament els equilibris de poder.
Domènec va començar fort, controlant planetes i avançant amb decisió. Però, com sol passar, destacar massa aviat és un error mortal. Jordi, Xavier i Albert van teixir una coalició tàctica per bloquejar-lo. La ironia és que, mentre tots miraven d’aturar Domènec, Albert va aprofitar la distracció per assegurar la seva victòria silenciosa. “Mentre ells conspiren, jo conquereixo”, va dir sense aixecar el to de veu. Una partida elegant, amb aquella sensació d’estar llegint una història que es desplega carta a carta.
Arcs és un joc de control de sectors i narrativa emergent per a 3-4 jugadors, d’unes 90-120 minuts. Estratègic, poètic i amb més política que un consell galàctic.
Zombicide: Invader
I per tancar la jornada amb estil (i sang), ens vam unir Badalona Jugona i El Maresme Jugón per fer front a un exèrcit interminable d’infectats espacials a Zombicide: Invader. Els herois Gabi, Edko, Jaume dM, Rafa, Portela i Borrón van prendre posicions i van decidir que, si els zombis volien festa, la tindrien.
Aquest cooperatiu d’escala èpica combina moviments tàctics, recerca d’armes i una gestió acurada del perill. Quan tot sembla sota control, apareix l’Abominació, i de cop tot canvia. L’ús de robots i torres automàtiques dona a aquesta versió un aire tecnològic molt satisfactori.
El moment culminant va arribar quan algú va llençar un crit d’ànim abans d’encendre el llançaflames i dir: “No passaran!”. Després d’unes rondes d’infart, els zombis van caure un rere l’altre. El triomf va ser col·lectiu i l’ambient a la taula, eufòric. Tant, que després, al bufet, Edko va veure l’últim pinxo de fruita en un plat i, amb mirada heroica, el va agafar sense dubtar. No fear!
Zombicide: Invader és un cooperatiu de supervivència i acció modular per a 1-6 jugadors, amb partides de 90-120 minuts. Explosius, aliens i companyonia en estat pur.
Comiat i recull de fotos
La Quinacon va ser una d’aquelles trobades que recordes tant pel que jugues com per amb qui ho jugues. Riallades, moments èpics, discussions absurdes sobre regles i abraçades finals. La millor mostra que la comunitat lúdica viu en plena forma.
I, com a cirereta, Badalona Jugona va tenir la sort de guanyar al sorteig… un Monopoly d’Alejandro Sanz. No hi ha millor gag per a un grup de jugadors que considerar-lo una “raresa col·leccionista d’alt valor estratègic”. No, no el vendrem. Encara creiem que té expansions amagades.
I així vam plegar les caixes, però no les ganes de jugar. Fins la propera trobada, que segur vindrà amb més daus, més històries i, sobretot, més somriures.
Que no desaparegui el vostre esperit lúdic!
Homedeneu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada