Aquesta setmana la taula es va omplir d’aventures, conspiracions còsmiques, reactors d’urani i guitarres desafinades —a vegades totes tres coses alhora— en una trobada que va anar de l'horror lovecraftià a la fama musical passant per l’enginyeria nuclear.
Pequeño gran Cthulhu
“Pequeño gran Cthulhu” porta l’essència del mite lovecraftià dins d’una capseta que desafia totes les lleis físiques conegudes: obres la tapa i t’exploten components per tot arreu com si fos una invocació mal feta. Aquí els investigadors —cadascun amb habilitats asimètriques— col·laboren per enfrontar-se al Primigeni de torn, en aquest cas el sempre inquietant Nyarlathotep. L’objectiu és clar: tancar portals, mantenir la salut mental i evitar que la humanitat acabi com un projecte fallit.
El joc combina gestió de punts d’acció, moviments tàctics per zones i una interacció constant per aprofitar les sinergies entre personatges. Les cartes d’habilitat marquen diferències importants, i la rotació d’enemics activa un ritme molt viu de partida: cada decisió implica optimitzar objectius, controlar amenaces i administrar el risc de perdre seny. Tot plegat es desplega en una sessió d’uns 30-45 minuts per 1-4 jugadors, tot i que, com sempre, la primera partida sol durar una mica més per “excés de protocols anti-primigeni”.
En Jaume dm, en Javi, l’Oriol i en Jaume J van entrar al camp de batalla com un equip improvisat d’investigadors a qui potser els faltava un manual d’instruccions… però no coratge. L’explosió inicial de components —figures, cartes, tokens i algun portal que gairebé s’escapa rodolant— va marcar l’inici d’una sessió on tots quatre es van repartir feines amb precisió. L’Oriol tapava forats, en Javi controlava monstres, en Jaume J feia d’equilibrista de seny i en Jaume dm deixava anar frases com “Això està controlat… crec”.
Portal rere portal, la humanitat avançava cap a la salvació. I, sorprenentment, ningú va embogir del tot. “De moment”, va remarcar algú. L’últim portal va quedar obert per culpa del rellotge i no del joc, però Nyarlathotep ja estava recollint maletes per tornar d’on havia vingut. Victòria moral, lúdica i còsmica. I la salut mental? Intacta… aparentment
Cooperatiu • 1–4 jugadors • 30–45 min • Gestió d’accions, habilitats asimètriques, control de zones i caos còsmic controlat.
Nucleum
A “Nucleum” ens endinsem en un món d’enginyeria avançada, on la clau és dominar una nova tecnologia basada en la fissió nuclear. Els jugadors competeixen per convertir-se en els arquitectes energètics més brillants, desenvolupant infraestructures, connectant ciutats i optimitzant xarxes energètiques. Una temàtica que sembla senzilla… fins que intentes entendre què fa exactament aquell maleït generador que no tens prou recursos per activar.
Parlem d’un eurogame d’alt calibre: col·locació i reubicació de llosetes, optimització de xarxes, contractes, gestió de recursos i una corba estratègica que premia tant la previsió com la flexibilitat. Els combos entre reactors, rutes i projectes donen aquell punt de satisfacció tan propi dels euros moderns. Joc recomanat per a 1–4 jugadors, amb durada habitual de 90–150 minuts, segons el ritme i la necessitat de “tornar a mirar el manual perquè això no pot ser correcte”.
Carles obria rutes i maximitzava cada acció amb una elegància sospitosa. Pere Josep anava fent ombra, preparant un endgame que prometia remuntada. “Compte que això encara canvia!”, va advertir amb un somriure. Però el temps va jugar a favor de Carles: quan faltaven un parell de torns, la seva puntuació havia pres volada i la partida es va tancar amb victòria tècnica però merescuda. Intens, cerebral i amb aquell sabor de “ara que ho entenc, en vull una altra”.
Eurogame expert • 1–4 jugadors • 90–150 min • Xarxes, optimització, planificació a llarg termini i construcció de motors energètics.
Rock Hard 1977
Ambientat en el món del rock dels anys setanta, aquest joc és una carta d'amor —i d’àcid, suor i cables mig pelats— a la vida d'un músic emergent. Signar contractes, fer bolos, pagar factures, fer soroll i evitar morir d’esgotament es converteix en el veritable objectiu d’aquest euro familiar amb moltíssima personalitat. El relat autobiogràfic de Jackie Fox (The Runaways) s’hi respira constantment.
És un joc de gestió lleugera amb col·locació d'accions, optimització de rutes i un puntet d’aleatorietat que representa les misèries i glòries de la vida artística. Les decisions se centren en el ritme econòmic i en com fer créixer la reputació sense estavellar-se. Funciona bé a 1–3 jugadors, amb partides d’uns 60–90 minuts.
Alba i Jaume J van competir per ser la nova promesa del rock, mentre la IA actuava com una estrella emergent amb massa confiança en si mateixa. Aviat van descobrir que triomfar era complicat: representants sospitosos, assajos eterns i bolos precaris formaven part de la dieta habitual. “Això no és vida, és un reality show!”, va deixar anar algú en un moment de tensió artística.
La partida va avançar entre riures, ajustos financers i nits fictícies de farra que passaven factura: Alba va saber gestionar el ritme i construir una imatge sòlida; la IA feia de les seves; i en Jaume J avançava… fins que un excés de caramels (sí, caramels) li va passar factura. Un descens estrepitós a la darrera ronda el va enviar al segon lloc amb un aire tràgic però còmic. Alba es va coronar com a estrella. Una partida divertida, fresca i sorprenentment temàtica.
Euro lleuger temàtic • 1–3 jugadors • 60–90 min • Gestió econòmica lleugera, accions i pujada de reputació.
Així va ser la nostra sessió: tres jocs, tres universos i moltes decisions que no sempre van ser brillants, però sí memorables. Des dels portals interdimensionals fins a reactors que feien fum només de mirar-los, i una estrella del rock emergent que ens va recordar que la fama és voluble (i els caramels, perillosos).
Que no desaparegui el vostre esperit lúdic!
Homedeneu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada