Com cada setmana, hem jugat a alguns jocs de taula i us explico...
Quan ens vam reunir al voltant de la taula per a una nova sessió de jocs de taula, l'aire estava carregat d'emoció i una mica d’estrès anticipat. Sabíem que el viatge que ens esperava ens portaria des dels carrers embruixats d'Arkham fins als cels plens d’ocells de Cubirds. Començàvem forts amb Arkham Horror: El círculo roto, i no sabíem encara si en sortiríem amb prou salut mental.
Arkham Horror: El círculo roto
La partida va començar amb el clàssic dilema: córrer o enfrontar-nos a l'horror? Aquesta vegada, el grup d’investigadors no estava disposat a fugir. Ens trobàvem davant d'Azathoth, el primigeni que consumeix universos com si fossin entrepans. L'objectiu, com sempre, era simple en teoria: Localitzar el seu cau i fer malbé els seus plans evitant la destrucció total. Però, com tots sabem, això és Arkham Horror.
Les mecàniques de baralles d'investigació i la gestió de recursos ens van mantenir amb els nervis a flor de pell. Havíem de prendre decisions crítiques sobre quan gastar els pocs recursos disponibles i quan arriscar-ho tot en un llançament de daus gairebé fatalista. Entre portals dimensionalment inestables, el nostre equip s’anava desintegrant tant mentalment com físicament.
Finalment, després de veure cara a cara l'ésser que no hauria de ser vist, la partida va acabar amb la consumació del caos: Azathoth va devorar l'univers, deixant-nos amb una sensació desconcertant de derrota. Però, ei, ningú s'esperava un final feliç. Al cap i a la fi, és Cthulhu, no Disney.
Ark Nova
Després de recuperar-nos de l'ensorrament còsmic, vam decidir canviar de ritme amb Ark Nova. A diferència del món depriment de Lovecraft, aquí teníem l’oportunitat de crear una mica de vida: zoològics plens de vida salvatge i projectes de conservació globals. Semblava prou senzill, però va resultar que, una vegada més, Montse estava decidida a demostrar que la seva capacitat de gestió era imparable.
Amb la seva gestió de cartes de conservació impecable, va dominar el tauler des del començament. La seva estratègia va consistir en combinar projectes de conservació amb un ús quirúrgic de les accions especials, creant una combinació que maximitzava els seus punts de victòria gairebé sense deixar opcions als altres. Nosaltres, pobres mortals, intentàvem desesperadament mantenir-nos en el joc, però les nostres opcions eren reduïdes a simples espectadors del seu èxit.
Tot i així, va ser fascinant veure com, en un joc de gran complexitat estratègica, les decisions sobre com i quan desplegar els animals i construccions adequades van ser crucials. Una lliçó d’humilitat per als que pensàvem que teníem el joc controlat.
Harakiri
Després de la devastació en Arkham i la cura de la naturalesa a Ark Nova, vam buscar una redempció heroica amb Harakiri. Aquest joc d'aventures cooperatives ens posava a la pell de guerrers que intentaven desmantellar els plans malèvols del Shogun obscur. El palau de l'Oni ens esperava, i sabíem que seria un combat a vida o mort.
La mecànica cooperativa d’aquest joc va generar algunes discussions intenses. Cada decisió tenia un pes significatiu, i qualsevol error podia costar-nos molt car. Alguns moments van estar plens de tensió mentre decidíem si arriscar-nos a entrar a una zona fortament protegida o esperar un torn més per preparar-nos millor. Però quan vam decidir infiltrar-nos al palau, l'estratègia va donar fruits. Els combats contra els enemics van ser una combinació de tàctiques calculades i una mica de sort, i amb treball d'equip (i potser algun miracle), vam derrotar els sicaris i al propi Oni i ens vam convertir en llegenda.
Al final, vam sortir victoriosos, però no sense cicatrius. Els jugadors van coincidir que la sensació d’èpica era inigualable, i la tensió que es generava en cada moment era exactament el que buscàvem en un joc d’aquest tipus.
El valle de los mercaderes
Amb una mica menys de pressió, vam girar cap a alguna cosa més lleugera però no menys enginyosa: El valle de los mercaderes. Aquí, la mecànica de deck-building es barrejaven amb un component interactiu que ens va deixar a tots en guàrdia. Cada jugador intentava construir el seu mercat, però la veritable diversió estava en les tàctiques de comerç i engany.
Durant la partida, ens vam veure immersos en una constant baralla per aconseguir les millors cartes i sabotejar els plans dels altres. Al final, va ser una carrera ajustada per completar l'estand de mercaderia més impressionant, però la clau del joc va ser la seva capacitat per crear moments memorables de traïció suau, un art que Víctor domina, amb aquella classe d'engany que fa riure més que plorar.
Cubirds
Per tancar la trobada amb una nota alegre, vam acabar amb Cubirds, un joc de cartes amb una mecànica d'aparellament d'ocells que va sorprendre a més d'un. La premissa pot semblar senzilla: agrupa cartes per formar estols d'ocells. Però la rapidesa amb què les cartes es distribueixen i la necessitat de planificar cada moviment van afegir una capa de complexitat.
Hi va haver molts moments d'alegria quan algú aconseguia fer un estol impressionant, i també quan algú es quedava bloquejat sense opcions, com per exemple la nostra experta en Zoològics. El joc va tenir l'equilibri perfecte entre estratègia i sort, i va ser un bon tancament per un dia intens.
Aquest va ser el resum de la nostra trobada. Entre riures, moments de tensió i alguna derrota apocalíptica, ens vam adonar, una vegada més, de per què som addictes als jocs de taula: mai hi ha dues partides iguals.
Que no desaparegui el vostre esperit lúdic!
Homedeneu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada