Com cada setmana, hem jugat a alguns jocs de taula i us explico...
Quan el bosc bull, els investigadors tremolen i les vaques es descontrolen
Hi ha tardes que comencen amb l’aroma del cafè i una xerrada entre amics i acaben amb una deïtat còsmica devorant la realitat. Entre mig, estratègies impossibles, pactes trencats, traïcions inevitables, bombolles de rialles i cartes jugades amb el pols ferm. Aquesta és la crònica d’una trobada amb majúscules, d’aquelles que et fan mirar el rellotge i pensar: “com pot ser que ja sigui tan tard?” Doncs perquè hem jugat, hem patit, hem rigut… i hem tornat a demostrar que no hi ha millor excusa per veure’ns que una taula coberta de meeples i cartes.
Root (joc base amb expansions: Caixa de Secuaces, Los Merodeadores i mapa Llac)
Root no és només un joc, és un ecosistema sencer embolicat en pèl i urpes, una metàfora del poder amb forma de bestiar salvatge. Aquí no hi ha bons ni dolents: només faccions amb interessos molt clars i habilitats tan asimètriques com els seus pelatges. Al tauler del mapa del Llac, tot sembla més tranquil, més plàcid… però només cal una acció errònia perquè els corbs deixin anar la seva càrrega explosiva de traïció.
La partida es va disputar entre Jordi (Corbs), Jaume (Rodamon), José María (Àguiles) i Nacor (Teixons). El festival va començar amb un marc de cortesia diplomàtica que no va durar gaire. Els corbs de Jordi van començar marcant territori amb la seva política de “regalets sorpresa”, tot col·locant-los de forma que deixaven tothom amb els nervis de punta. Mentrestant, les Àguiles de José María s’esforçaven per mantenir un govern estable, però la seva monarquia expansionista va topar frontalment amb l’activisme subterrani dels teixons de Nacor, que es multiplicaven com tokens de gatets en un joc de TikTokers.
Però la veritable sorpresa va ser Jaume. Amb l’os rentador va fer una partida de distracció sublim. Un autèntic artista del “no em feu gaire cas”, fabricava objectes, els robava, i s’infiltrava per tot arreu com un ninja barbut. Mentre els altres estaven ocupats disputant el domini del bosc, ell anava sumant punts silenciosament… fins que quan algú se’n va adonar, ja era massa tard. Va ser una d’aquelles victòries que et deixen rient i admirant el joc a parts iguals.
La asimetria total de les faccions li dona una espurna de novetat a cada partida que te molta gràcia, i el disseny i les il·lustracions m'encanten. El vaig jugar fa 6 anys quan va sortir, i la veritat és que és un wargame rural que us recomano, es manté fresc com una rosa, i amb les seves expansions tens partides per estona.
Mecànica principal: control d’àrea asimètric,
gestió de mà i accions específiques per facció.
Jugadors: 2–6 (jugada a 4).
Duració: 90–120 minuts (en aquest cas, 2 hores i escaig amb molta
conversa estratègica i alguna pausa per dir “però què fa aquest os!?”).
Red Cathedral
A la Rússia imperial, construir catedrals és una qüestió d’estatus, poder i —en aquest cas— optimització de daus i recursos. Red Cathedral ens fa aixecar torres per a la glòria del Tsar, amb una roda de daus que fa de cervell del joc. Cada tirada és una decisió: vas a buscar maons? Ornaments? Tot mentre intentes no deixar oportunitats als rivals.
José Luis, Albert i Pere es van enfrontar en una competició d’arquitectura imperial amb molta tensió. Pere va sortir victoriós, però no va ser fàcil. José Luis va controlar la roda amb precisió quirúrgica, aprofitant els daus just abans que rodessin en direcció contrària.
Albert, per la seva banda, va apostar per la decoració religiosa i l’estètica devota. Pere, mentrestant, va saber veure quin tram de la catedral donava més punts, va prioritzar or i pedres precioses i va rematar la jugada amb una logística impecable.
La partida va fluir, encara que s'intueix que depèn de les condicions es pot allargar, amb aquell silenci intens típic dels euros, trencat només per algun “ai, que em falten dos rubles!” i l’ocasional “ja m’has robat el dau bo”.
Mecànica principal: gestió de recursos i daus amb
rondel, majoria i construcció de patrons.
Jugadors: 1–4.
Duració: 60–90 minuts.
Tiempo de Tumulto
Quan la fam pels punts coincideix amb la set d’estratègia, neix Tiempo de Tumulto. Aquest petit gran euro fa servir una combinació peculiar de draft, gestió d’espais i una subtil guerra d’influències territorials. Pere, novament, va saber llegir el tauler millor que ningú.
En aquesta ocasió, José Luis i Albert van apostar per estratègies més prudents, recol·lectant recursos amb diligència i esperant el moment d’actuar. Però Pere va entendre des del primer torn que calia avançar-se als altres a les zones clau. No és que jugués millor, és que jugava com si ja sabés què farien els altres. En moments, semblava que tenia un tauler paral·lel on els punts li venien automàticament.
Les mirades de sorpresa es multiplicaven a mesura que els torns avançaven i la distància al marcador creixia. Un euro lleuger, però ben parit, que mereix més taules.
Mecànica principal: gestió de recursos i control
d’àrees.
Jugadors: 2–4.
Duració: 45–60 minuts.
Castle Combo
Ah, les alegries de combar. Quan un joc et premia per trobar sinergies impossibles i et regala una pluja de punts, neix aquell somriure que només coneixem els addictes al motor de cartes. Castle Combo et deixa construir un petit regne ple de cartes amb habilitats que s’encadenen com una coreografia preparada per TikTok.
José Luis va demostrar ser el rei de la combinatòria. Mentre Albert i Pere provaven encadenaments modestos —“jugo aquesta, em dóna or, l’agafo i faig això”—, ell va desplegar un sistema de puntuació que semblava una cadena de muntatge medieval: carta que baixava, carta que puntua, carta que dobla, carta que recicla… i així fins a una puntuació final d’aquestes que fan sospitar que ha jugat al joc a la vida real.
La partida va ser àgil, plena de rialles i d’aquell moment on algú diu “espera, encara no he acabat el meu combo... ara jugo aquesta... i aquesta... i aquesta!”.
Mecànica principal: construcció de tauler personal
i combo de cartes.
Jugadors: 1–4.
Duració: 30–45 minuts.
Arkham Horror: el joc de cartes (escenari “Corazones sangrantes”)
Quan el teló cau sobre Arkham, res és tranquil. “Corazones sangrantes” és un escenari dur, fosc i elegantment malvat, com tot el que ens ofereix aquest LCG. Jordi, David i Víctor es van endinsar a la foscor un cop més, mentre Montse no va poder assistir. Sortosament, Víctor, expert en Arkham, va assumir el pes narratiu amb solvència.
Amb un equip ben equilibrat, van fer front a monstres, traumes i decisions moralment qüestionables. L’escenari els va exigir cooperació constant, canvis d’estratègia i algun crit. La mecànica de campanya fa que cada error pesi, i ells en van cometre pocs.
Jordi va destacar gestionant el caos amb una barreja d’intuïció i sang freda, mentre David s’especialitzava a netejar el camí com un exorcista amb GPS. Superar l’escenari no és fàcil, però ho van fer. I, com sempre, van sortir amb més dubtes metafísics que respostes. Però feliços.
Mecànica principal: construcció de mazos
cooperativa, narrativa amb escenaris modulars.
Jugadors: 1–4 (jugada a 3).
Duració: 90–120 minuts per escenari.
Lovecraft Letter
Quan Cthulhu es troba amb el Love Letter, neix aquesta meravella de microjoc que combina deducció, eliminació directa i una mica de bogeria. Aquí no guanya qui millor estima, sinó qui millor blufeja.
És un joc perfecte per tancar una jornada o per esperar la pizza. I aquí va complir a la perfecció.
Mecànica principal: deducció, eliminació directa,
bluff.
Jugadors: 2–6.
Duració: 15–20 minuts.
Toma 6
El clàssic que sempre torna, com els estius calorosos. En aquest cas, una partida amb Albert, Nacor, Jaume i José Luis, que va acabar amb una frase immortal d’Albert: “No guanya qui recull més vaques?”.
Una partida de Toma 6 mai és una experiència controlada. Vas sumant números esperant que no t’enganxin al final de fila, però sempre hi ha aquell moment que tothom mira fixament algú i diu: “tu et menjaràs la de sis cartes, segur”. I passa. I tothom riu.
Albert va sumar 66 punts, un número que en cap cas és motiu de celebració al joc, però sí una gran excusa per riure plegats.
Mecànica principal: col·locació numèrica amb
penalitzacions.
Jugadors: 2–10.
Duració: 30 minuts.
Quan penses que ja ho has vist tot, arriba una partida a Root amb faccions noves. Quan et sembla que l’estratègia ha tocat sostre, et sorprèn un euro lleuger amb més profunditat del que esperaves. Quan creus que ja saps com funciona el teu investigador, Arkham et mostra una altra cara de la bogeria.
Aquesta trobada va ser un tast complet d’ambient, estratègia, caos controlat i amistats alimentades per les ganes de jugar. Seguim sumant nits memorables, una partida rere l’altra. I si has llegit fins aquí… potser és hora de treure les fitxes i convocar una altra sessió. Que el bosc no es dominarà sol i les vaques no es recolliran sense tu.
Que no desaparegui el vostre esperit lúdic!
Homedeneu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada