Hi ha tardes que, en comptes d’evaporar-se entre cafès i migdiades, s’omplen de cartró, miniatures i debats existencials sobre si és millor reforçar la muralla o llançar-se a picar pedra. Aquesta en va ser una. Una trobada d’aquelles on la taula s’omple de reis, bombes, ratolins armats amb agulles de cap i herois amb ganes de defensar bastions. L’olor de fusta de components ben tallats, les miniatures pintades, les rialles contingudes i els petits drames dels daus van omplir la jornada.
Mice and Mystics (3a edició): Quan ser un ratolí és èpic
Va ser obrir la capsa i caure tots de quatre potes en el conte. Aquest joc, recentment reeditat amb materials millorats i traducció cuidada, ens va portar al cor d’un castell perillós, on antics herois humans ara convertits en ratolins lluiten per salvar el regne… o com a mínim per no ser l’esmorzar d’un centpeus.
Jaume, Pere i Jordi es van asseure amb ganes d’aventura, però aviat van descobrir que la valentia no serveix de gaire si et topes amb una aranya de l'alçada d’un cavall. Bé, si ets un ratolí, clar.
L’escenari inicial serveix com a tutorial disfressat d’aventura. El moviment es fa amb daus i cada personatge aporta habilitats diferents: des del sanador amb formatgets curatius fins al guerrer amb botó com a escut. La tercera edició brilla per la qualitat de components, però encara més pel suport en àudio que acompanya la narrativa.
Amb veu dramàtica i amb humor, Jaume va intentar ambientar l’inici de la partida. Pere, sempre tàctic, va intentar optimitzar moviments mentre Jordi, mig fascinat mig escèptic, es preguntava si seria capaç de prendre seriosament una lluita contra paneroles.
Va ser una partida èpica, amb moments de tensió i decisions crítiques, però també amb cert sabor infantil que, segons com, no va acabar de fer el pes a tothom. Jaume es va entusiasmar, sí, però els altres van començar a sospesar si la història era per un públic més familiar.
En qualsevol cas, va ser un inici simpàtic, amb potencial per a una campanya futura amb menys exigència estratègica i més ganes de gaudir d’una narrativa que combina humor, fantasia i molts petits perills. Ja tinc campanya familiar assegurada.
Mecànica principal: Narrativa cooperativa, llançament de daus, escenaris modulars
Jugadors: 1-4
Durada estimada: 60-90 minuts per escenari
Praga Caput Regni: Muralles, ous i puntuacions d’enginyer
Quan José Luis i Carles van desplegar el tauler de Praga Caput Regni, la transició de la màgia dels contes a l’enginyeria medieval va ser més abrupta que passar d’un conte de Grimm a una classe de geometria descriptiva. En aquest eurogame, els jugadors competeixen per guanyar prestigi a la Praga medieval construint muralles, catedrals i, sobretot, fent servir els ous daurats de la sabiduria econòmica —una metàfora recurrent que, en mans menys expertes, es podria haver quedat com una broma de cuina.
Amb la seva roda d'accions, el joc obliga a triar no només el què, sinó el quan. Carles, que s’estrenava, va mirar aquella grua com si fos una espiral hipnòtica, però ràpidament va entendre que aquí no es pot badar. Cada acció que esculls implica una altra que deixes passar, i al cap de poques rondes tot esdevé una cursa per veure qui és més eficient a l’hora d’agafar recursos, construir i puntuar. José Luis, veterà i amb un bagatge clar, va començar a moure’s amb elegància. Els ous —sí, els ous— van començar a produir fruits (metafòrics) i va anar acumulant punts amb facilitat.
Carles, per la seva banda, va anar descobrint les mecàniques amb bon ritme i va fer un paper molt digne per ser la seva primera partida. Tot i la diferència final en puntuació, va defensar un estil de joc més exploratori, i va gaudir la sensació d’anar construint la ciutat pas a pas.
Com sempre amb aquests euros de pes mitjà-alt, l’experiència fa molt, però això no treu que el joc sigui una meravella de disseny mecànic, amb decisions ajustades i un flux de partida ben polit. Un joc de disseny ple de detalls que malgrat els ous, les muralles, el pont i l’objectiu d’impressionar al rei, no brilla per la seva temàtica i farà gaudir als amants dels jocs secs.
Mecànica principal: Selecció d’accions amb roda, gestió de recursos, construcció
Jugadors: 1-4
Duració estimada: 90-120 minuts
Fate: Defensores de Grimheim – Bastions, resistència i sacrificis
Aquest cop només van ser dos: David i Nacor. Però amb això n’hi va haver prou per defensar el bastió com si tinguessin tot un escamot de valquíries rere seu. “Fate: Defensores de Grimheim” és un joc de defensa de torre amb estil nòrdic-fantàstic i una dosi d’asimetria deliciosa.
Cada personatge té una manera molt diferent d’equipar-se, actuar i sobreviure. Això fa que el joc brilli en decisions tàctiques i combos d’equipament, però també exigeix concentració i coordinació.
La sorpresa d’aquesta partida va ser que el joc, tot i estar pensat per a més jugadors, va funcionar molt bé a dos, la fase de col·locar més enemics és proporcional al nombre de jugadors, i també pots triar entre partida curta (fàcil) o llarga (difícil). Potser no hi havia tanta amplitud d’opcions, però això va fer que la partida fos molt més centrada i ràpida. De fet, a la BGG comenten que 2 és el millor número.
David es va llançar aviat a millorar el seu equipament, acumulant armes i habilitats com qui prepara una invasió a Asgard. Nacor, en canvi, va apostar per la defensa pura i dura, mantenint els murs resistents i eliminant enemics abans que poguessin causar estralls.
Les onades d’enemics arribaven amb força, i cada ronda era una partida d’escacs en miniatura. Un error i el bastió cauria. Però la coordinació —i potser també un parell de tirades de dau afortunades— van fer que la partida fos intensa però victoriosa. És un joc que demana implicació, però recompensa amb escenes memorables i una progressió que t’atrapa.
Mecànica principal: Defensa de torre, cooperatiu, asimetria de personatges
Jugadors: 1-4
Duració estimada: 60-90 minuts
Caza Bombas – Tancar la jornada amb tensió... i rialles
La sessió va acabar amb un clàssic de Badalona Jugona: “Caza Bombas”. No hi ha millor manera d’acomiadar una jornada lúdica que intentar desactivar una bomba... sense saber ben bé si tens el cable correcte. Jordi, Nacor, Jaume, José Luis i Pere van formar un equip peculiar: barreja de veterania, tàctica improvisada i una mica de temeritat.
Aquest joc cooperatiu de deducció i pressió temporal (tot i que no sempre s’hi juga amb cronòmetre real) demana escoltar, sospitar i arriscar. Les pistes poden ser precises... o una trampa. Els codis, les cartes amb símbols i les ordres de desactivació posen el grup a prova. Aquí, les habilitats socials valen tant com la lògica.
El grup va aconseguir desactivar la bomba —no sense moments de tensió i alguna votació agitada sobre quin cable tallar. És el típic joc que, un cop acabat, es comenta entre rialles i explicacions de què hauria pogut sortir malament (o molt pitjor). I també, inevitablement, hi ha aquell moment en què algú diu: “vale, una altra ràpida?”. Però aquest cop van saber aturar-se a temps, amb l’adrenalina justa per tancar la tarda amb bon gust.
Mecànica principal: Deducció cooperativa, comunicació limitada
Jugadors: 2-5
Durada estimada: 20-30 minuts
La trobada va tenir de tot: narrativa suau amb ratolins valents, engranatges econòmics de Praga girant amb eficiència prussiana, herois defenent bastions contra monstres i un final d’alt voltatge amb la bomba inclosa. Cada partida va aportar el seu to i el seu ritme. Alguns jocs brillen més amb novells, d’altres guanyen amb veterania. Però tots, al capdavall, van ser una excusa perfecta per asseure’ns a taula i compartir estratègies, dubtes i alguna que altra burla amistosa.
Si una cosa queda clara després de jornades així és que els jocs de taula són molt més que punts i regles. Són escenaris de complicitat, de narrativa col·lectiva i d’aquell plaer tan antic de compartir una història...
Que no desaparegui el vostre esperit lúdic!
Homedeneu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada