Q38: Blood on the Clocktower, Arkham Horror LCG, Cubirds, Sushi Bar

Com cada setmana, hem jugat a alguns jocs de taula i us explico...

Trobada Èpica de Jocs: Dimonis Desemmascarats, Antics Horrors i Ocells Cúbics

1. Blood on the Clocktower: On tothom menteix, però només un és el dimoni

Enmig de la penombra de la sala de jocs, les mirades desconfiades creuaven la taula. La sensació d'estar envoltat d'amics mai havia estat tan inquietant. Blood on the Clocktower no només posa a prova la teva capacitat deductiva, sinó també la teva capacitat d'aguantar la pressió de la sospita col·lectiva. Aquest joc de rols ocults, produït per l’editorial Bumble3ee, destaca per la seva excel·lent qualitat de components, manuals i fulls informatius, un detall que mereix un aplaudiment. Cada fitxa, carta i peça es converteix en una eina que amplifica l'experiència immersiva.

Foto de la BGG, he esborrat les banyes dels dimonis

 

El "Màster" Carlos va assumir el seu paper de conductor de la història amb elegància i precisió. No només dirigia la partida, sinó que afegia intriga amb cada descripció. Com a guia de la narració, va donar a cada jugador una identitat secreta: ciutadà bo, dimoni o seguidor d'aquest.

Primera Partida: La paciència de la formiga 

Tot i que molts dels jugadors eren novells, això no va impedir que l'equip de ciutadans bons desplegués una autèntica operació d’intel·ligència col·lectiva. Els dimonis, ben amagats en la foscor, van executar una feina de camuflatge eficaç, però de mica en mica les pistes van començar a aparèixer. Les converses privades a cau d'orella, les mirades sospitoses i els gestos involuntaris van donar peu a sospites encertades. 

I així, com qui construeix un castell de cartes amb paciència de formiga, els bons van desemmascarar el dimoni i els seus sicaris amb una certesa que no deixava lloc a dubtes. A destacar el paper de Cristina, una mestra en desviar sospites, i el d’Isma, el nostre dimoni, que va defensar la seva innocència fins i tot després de ser descobert i ajusticiat. Hahaha 

Rols per donar i per vendre

Segona Partida: L'error que costa la vida

La segona partida va ser un espectacle de contundència. L’equip de ciutadans, crescut per la seva victòria anterior, va jugar amb confiança. Els dimonis, segurament nerviosos per la derrota anterior, van cometre un error que va desencadenar una allau de deduccions. En només dos dies, l’equip del bé va destrossar el mal sense pietat. En paraules de Jordi: “Això ha estat més ràpid que obrir una bossa de patates.”

Blood on the Clocktower és un joc que brilla en grups grans, ideal per a una associació de jocs de taula. Amb 10-12 jugadors, la interacció social es converteix en el cor de l'experiència. Els silencis, els nervis i les decisions col·lectives fan de cada partida una obra de teatre d’intriga on tots són protagonistes. “Un consell als dimonis: l’olor a sofre sempre delata.”

Aquí teniu teniu un "unboxing" del contingut de la caixa, d'un dels nostres canals de confiança. 

2. Arkham Horror LCG: Les profunditats de l’infern gelat

Si a Blood on the Clocktower hi havia desconfiança, a Arkham Horror LCG - Los Confines de la Tierra hi havia pànic pur. Perquè, siguem sincers, quan l’univers de Lovecraft apareix a la taula, no esperes flors ni abraçades. A l’última trobada, aquest grup de valents es va endinsar en dues partides on la dificultat i la quantitat d’enemics només es podien comparar amb el nombre de tasses de cafè que van necessitar per mantenir la serenitat.

Tensió i dolor a les fredes muntayes

Els investigadors, interpretats per Jordi, Victor, David i Montse, no només han d’afrontar criatures sinistres, sinó que també han de gestionar els seus propis recursos (ment i cos) per sobreviure. La campanya dels Confines de la Tierra és especialment brutal, plena de trampes gelades i crits de desesperació. Les cartes d’escenari no deixen espai per respirar.

Ja són a la meitat de la campanya, i la sensació general és que la segona meitat serà més difícil. Les expectatives són altes, però l’equip sembla més coordinat que mai. "Només falta que no ens mengin vius", va deixar anar David amb una barreja d’humor negre i certesa.

3. Cubirds: La calma després del caos

Després d’intenses batalles amb dimonis i horrors còsmics, una petita pausa era més que necessària. Cubirds va ser la dolça intermissió que tothom necessitava. Sembla un joc inofensiu, amb ocells simpàtics dibuixats amb formes cúbiques, però sota aquesta aparença adorable hi ha una batalla d’estratègia. La mecànica principal consisteix a col·leccionar ocells en forma de files, amb l’objectiu de completar grups d’espècies.

L'ànec collverd te el coll blanc...

 

Un fet curiós:tots els ocells de les cartes són diferents, no hi ha dos cartes iguals. Aquest petit detall és una mostra d’amor pel joc, ja que cada au té la seva pròpia personalitat.

Víctor, que ja venia “calent” d'Arkham Horror, va dominar la partida amb solvència.  La partida va acabar amb la frase: “Els ocells cúbics no perdonen.”

Cubirds és perfecte per a una pausa entre jocs intensos, un joc simpàtic on pots demostrar com saps controlar les bandades d’ocells. Com a curiositat us escric el nom de les espècies d’ocells que apareixen al joc, en català i castellà:

Català	Castellà
Flamenc	Flamenco
Tucà	Tucán
Ànec collverd	Ánade real
Garsa	Urraca
Pit-Roig	Petirrojo
Òliba	Lechuza
Tallarol de canya	Curruca de caña
Guacamai	Guacamayo

 4. Sushi Bar: La batalla pels makis

Quan es tracta de menjar sushi, la competència es fa ferotge. Sushi Bar va ser l’escenari perfecte per a una lluita entre mestres del menjar japonès, que es va traduir en una cursa acarnissada per aconseguir les millors combinacions de plats.

Aquest joc, que comparteix essència amb Sushi Go, ofereix una mecànica de draft on els jugadors seleccionen plats i competeixen per fer la millor col·lecció de sushis. Però aquí hi ha un toc de malícia, ja que pots sabotejar les opcions dels altres.

No hi ha sushi sense espines.

Els jugadors jugaven amb interès, preguntant-se qui s’emportaria el títol de Shogun del sushi. Al final, Víctor i David van acabar empatats, una victòria compartida que, segons David, “saborosa com un nigiri de salmó.”

Aquesta trobada de jocs va ser un viatge des de la mentida i la deducció social fins al terror psicològic de Lovecraft, amb parades per veure ocells geomètrics i menjar sushi. Des de la magistral direcció de Carlos com a "Màster" de Blood on the Clocktower fins al l’empat de Víctor i David a Sushi bar, cada jugador va tenir el seu moment de glòria.

Si alguna cosa ha quedat clara, és que, en aquesta trobada, els dimonis van perdre, els investigadors van sobreviure, i tots van acabar amb ganes de tornar a jugar.

Que no desaparegui el vostre esperit lúdic!

Homedeneu