Q108: Insondable, Villa Pegatina

Com cada setmana, hem jugat a alguns jocs de taula i us explico...

Aquesta setmana, algunes de les taules de joc on van estar els membres de Badalona Jugona van tenir aquell aire de sessions amb personalitat, on els jocs no només es juguen, sinó que es viuen. D’una travessia plena de paranoia i traïcions silencioses vam passar a la construcció pausada d’una vila que creixia amb decisions compartides i algun pacte… discutible.

Insondable — Qui és humà… i qui només ho sembla?

Insondable ens situa en un vaixell que intenta arribar a port mentre és assetjat per horrors marins. Però el veritable perill no sempre ve de fora: alguns jugadors són híbrids i treballen en secret per sabotejar el viatge. L’objectiu dels humans és sobreviure i avançar; el dels híbrids, enfonsar-ho tot… discretament.

La partida va arrencar amb una estructura aparentment sòlida. Pere Josep, com a capità, va assumir el comandament amb una determinació envejable. Les seves accions estaven clarament enfocades a fer avançar el vaixell, gairebé com si cada torn fos una cursa contra el temps. “Más madera!”, va proclamar en més d’una ocasió, mentre impulsava el vaixell cap endavant amb més insistència que una locomotora desbocada.

Mentrestant, Alberto, Albert i José María exercien de columna vertebral de la tripulació. Sense grans accions espectaculars, mantenien el vaixell operatiu: vigilaven la coberta, contenien els profunds i gestionaven crisis. Aquella mena de jugadors que no fan soroll, però sense els quals tot s’ensorra més ràpid que un castell de cartes.

Però sota aquesta aparença de control, hi havia tensions latents. Jordi i Jaume, com a híbrids, treballaven amb discreció per esgotar els recursos. No eren sabotatges evidents, sinó petites decisions, aportacions sospitoses i silencis estratègics. Menys Jordi, que era el menys silenciós i discret...Se li veien les brànquies d'un hora lluny...

El moment més delicat va arribar amb Jaume —interpretant la infermera Svetlana (o “infermera sevillana”, segons la resta)—, que va intentar aprofitar la vulnerabilitat del magatzem d’aliments a la cuina. La seva intenció de destruir provisions era tan clara com perillosa. “Només volia comprovar si el menjar estava en bon estat…”, va dir amb una calma que no convencia ningú.

Però els humans, amb un últim esforç coordinat, van aconseguir portar el vaixell a port abans que el sabotatge fos definitiu. Una victòria humana que, en aquest joc, és més valuosa que l’or. Partida intensa, amb sospites constants i aquella sensació que mai acabes de saber del tot amb qui estàs col·laborant.

Mecànica principal: semi-cooperatiu amb rols ocults i gestió de crisis
Jugadors: 3–6
Duració: 120–180 minuts aproximadament

Villa Pegatina — Construir una comunitat… amb matisos

Villa Pegatina és, a primera vista, un joc tranquil. Però sota aquesta capa amable hi ha un sistema de decisions compartides que converteix cada partida en una petita història de creixement col·lectiu. Els jugadors fan avançar una vila al llarg del temps, gestionant esdeveniments, construccions i habitants.

En aquesta ocasió, Jaume J i Alba van decidir ambientar la partida a la seva pròpia versió: Vila Bétulo. I com en tota bona planificació urbana, el debat va començar aviat. Quines construccions prioritzar? Quin tipus d’habitants incorporar? Quin model de ciutat volem?

La partida va evolucionar com una conversa constant. Més que competir, els jugadors col·laboraven, discutien opcions i buscaven el millor camí. “Això és pel bé de la ciutat”, es repetia sovint… encara que de vegades aquest “bé” inclogués decisions una mica… flexibles. Van apostar per un desenvolupament equilibrat: entorn científic, educacional, industrial i comercial, sense descuidar la natura. Una vila que creixia amb coherència, més organitzada que un pla urbanístic ideal… almenys en teoria.

Però no tot va ser perfecte. Alguns pactes “grisos” van aparèixer en moments clau, demostrant que fins i tot en els jocs més amables hi ha lloc per decisions qüestionables. “No és corrupció… és agilitzar processos”, va dir algú amb un somriure còmplice.

El més interessant del joc és que l’objectiu no és només arribar al final, sinó com hi arribes. I en aquest cas, aconseguir l’“Aldea Perfecta” va ser especialment satisfactori. No tant pel resultat, sinó pel camí compartit.

Una partida tranquil·la en aparença, però rica en decisions i interacció. D’aquelles que et deixen amb bon regust.

Mecànica principal: gestió de cartes i decisions col·laboratives
Jugadors: 1–5
Duració: 45–90 minuts aproximadament

Dues experiències molt diferents, però amb un fil comú: la importància de les decisions i de les persones amb qui les comparteixes. Des de la tensió constant d’un vaixell ple de sospites fins a la construcció pausada d’una vila ideal, les partides van oferir moments memorables. I així vam plegar les caixes, però no les ganes de jugar. Perquè al final, el millor de tot no és guanyar… és tornar-hi.

Que no desaparegui el vostre esperit lúdic!

Homedeneu