Com cada setmana, hem jugat a alguns jocs de taula i us explico...
Aquesta trobada va tenir aquell regust d’aventura llarga, des de passadissos claustrofòbics plens d’amenaces alienígenes fins a la immensitat de la pampa argentina, passant per un apocalipsi gelat i acabant amb els horrors d’Arkham.
Nemesis: Represalia — Cooperar… o no tant
Nemesis: Represalia ens torna a situar en un escenari de tensió constant, on els jugadors intenten sobreviure en unes instal·lacions plenes d’amenaces alienígenes, mentre compleixen objectius personals que no sempre coincideixen amb el bé comú. Una experiència semi-cooperativa que, com és habitual en la saga, et fa dubtar fins i tot de qui tens assegut al costat.
La novetat del mapeig dinàmic va aportar una sensació d’exploració constant. No saber quins passadissos estarien bloquejats o quines sales apareixerien generava una tensió subtil però persistent. A més, la nova mecànica de manca d’oxigen substituint la foscor afegia una urgència més angoixant. Cada torn semblava més ajustat que el temps d’una bomba a punt d’explotar.
Jaume dM, fidel al seu estil prudent, explorava amb calma i assegurava zones, actuant com aquell company que sempre prefereix avançar amb cautela abans que córrer cap al perill. Mentrestant, Pere Josep i Jaume J van formar una aliança temporal per aconseguir ous de la reina, una missió que requeria més coordinació que un equip quirúrgic.
Jordi, per la seva banda, mantenia una actitud aparentment col·laborativa… fins que les seves accions van començar a despertar sospites. Espatllar sales, acumular granades i acostar-se sospitosament a David no ajudava a generar confiança. "Tranquils, només estic preparant-me per si de cas", va dir amb un somriure que no tranquil·litzava ningú.
David, investit com a capità, no va perdre l’oportunitat de donar ordres constants. Especialment a Jaume J, que es trobava més ocupat obeint que complint la seva pròpia missió. "Sí senyor", es va convertir en una de les frases més repetides de la partida.
Jaume J es trobava en un dilema constant: complir la seva missió de hackejar el servidor i tallar l’oxigen o continuar col·laborant amb Pere Josep per fugir amb els ous. Va triar col·laborar, però vigilant sempre la seva esquena. La tensió va anar creixent, més intensa que una pel·lícula de terror en silenci.
Els objectius més agressius i la naturalesa semi-cooperativa van fer evident que no tothom guanyaria. I això, com sempre, és part de l’encant. Gran partida inicial, intensa i amb normes assegurades.
Mecànica principal: semi-cooperatiu amb
exploració, objectius ocults i supervivència
Jugadors: 1–5
Duració: 120–180 minuts aproximadament
Great Western Trail Argentina — Duel a la pampa
Great Western Trail Argentina ens porta a la immensitat de la pampa, on els jugadors guien ramats cap a Buenos Aires per embarcar-los cap a Europa. Un euro profund on cada decisió compta, amb múltiples vies estratègiques i una gestió exigent. Carles i José Luis van protagonitzar un duel de gauchos digne d’una pel·lícula clàssica.
Des del primer moment, José Luis va imposar un ritme alt, avançant més ràpid que la seva ombra, mentre optimitzava cada moviment amb precisió, esperonava al seu cavall i cridava al ramat fent que ràpidament la seva silueta es dibuixés a l'horitzó contrastant amb el vermellós sol ponent. Carles, en canvi, va adoptar una estratègia més pausada.
Mentre José Luis avançava, Carles es dedicava a optimitzar recursos i construir amb paciència. La comparació humorística va sorgir inevitablement: mentre José Luis corria cap a l’horitzó, Carles recollia les tifes de les vaques amb bossetes reciclables."Algú ha de mantenir la pampa neta", va dir entre rialles.
La partida va ser ajustada en estratègia, però el ritme constant de José Luis va acabar marcant diferències. La seva planificació era més metòdica que un rellotge suís, i el seu avanç, constant. Resultat final: José Luis 103 punts, Carles 85. Clara victòria en un duel intens i elegant.
Mecànica principal: euro de gestió de rutes, construcció i optimització
Jugadors: 1–4
Duració: 120–150 minuts aproximadament
Last Aurora — Sobreviure al gel
Last Aurora ens situa en un futur apocalíptic gelat, on els jugadors intenten arribar a l’últim vaixell abans que sigui massa tard. Una experiència de supervivència amb gestió de recursos i construcció de baralla, (que en realitat és la millora del vehicle i la tripulació).
Des del primer moment, Pere Josep i Jaume J van competir per avançar ràpidament, millorant vehicles i armament. La seva rivalitat era més intensa que una cursa desesperada per l’última plaça.
Jaume dM, però, va patir un contratemps inesperat. Un excés de radioactivitat va eliminar el seu pilot, endarrerint la seva progressió. "No és el millor inici", va comentar amb humor resignat.
La partida va evolucionar com una cursa tensa, amb interacció indirecta i decisions constants. El final va arribar amb un gir inesperat: el vaixell es va escapar per un esdeveniment final. Pere Josep va quedar primer per punts, però la sensació general va ser la d’una euro-aventura èpica.
Mecànica principal: gestió de recursos i
construcció de baralla
Jugadors: 1–4
Duració: 90–120 minuts aproximadament
Arkham Horror LCG: Hermanos de las cenizas — Tornem a Arkham
Estrena del nou core d’Arkham Horror LCG amb la campanya de tres escenaris. Montse, Víctor, Jordi i David van iniciar aquesta nova aventura amb expectatives altes.
El primer escenari va fluir amb bones sensacions. Coordinació, investigació i una gestió adequada de les amenaces. Sense baixes, amb bones decisions i amb la sensació que la campanya promet.
"De moment, tot massa tranquil", va dir algú… com sempre, una frase que mai porta bones notícies a Arkham.
Mecànica principal: deckbuilding cooperatiu
narratiu
Jugadors: 1–4
Duració: 60–120 minuts per escenari
Una jornada plena d’aventures, supervivència, estratègia i cooperació… o semi-cooperació. Quatre jocs molt diferents, però amb una mateixa sensació: la d’una gran trobada.
Que no desaparegui el vostre esperit lúdic!
Homedeneu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada