Q106: Cruzando el Límite, Metal Gear solid, Brass Birmingham

Com cada setmana, hem jugat a alguns jocs de taula i us explico...

Entre regles que costaven d’assimilar, infiltracions calculades al mil·límetre i estratègies industrials que creixien lentament, la sessió va avançar amb aquella barreja de concentració i bromes subtils que només apareix quan els jugadors saben que estan davant de tres jocs amb personalitat pròpia.

I com acostuma a passar… cada joc va tenir la seva història.

Cruzando el Límite — Control mental en un futur incert

Cruzando el Límite ens transporta a un futur distòpic on la corrupció i el crim formen part del paisatge quotidià. Els jugadors controlen mentalment criminals per executar accions, completar missions i acumular punts. La idea base és relativament senzilla, però el desplegament d’opcions i interaccions fa que els primers torns siguin més densos que una novel·la russa.

 

Jaume dM va fer una explicació fantàstica, clara i pausada, tot i que la complexitat del joc feia inevitable que apareguessin preguntes. Les primeres rondes van ser una mica desconcertants, amb jugadors intentant encaixar les peces com si fossin investigadors en una conspiració massa gran. "Això sembla fàcil… fins que comences a jugar", va deixar anar algú amb un somriure resignat.

La dinàmica del joc, amb missions que depenen d’una combinació de cartes i posicionaments, generava situacions on els jugadors esperaven que s’alineessin els astres. L’atzar en robar cartes i el caos provocat pels rivals feien que completar una missió fos més complicat que aparcar al centre un dissabte a la tarda.

Jaume J va aconseguir encadenar diverses missions amb una constància admirable, avançant més ràpid que un hacker en una xarxa desprotegida. Tot i alguns torns més lents provocats pels dubtes, la seva estratègia va acabar donant fruits. Albert, per la seva banda, va fer una excel·lent partida, tot i haver de repetir algun torn per errors d’interpretació —situació que, cal dir, ens va passar a tots. Jaume dM, més constant que espectacular, va mantenir un bon ritme, però sense arribar a acumular prou punts.

Un dels moments més curiosos va arribar al final, quan vam descobrir que el recompte de punts ocupa una pàgina sencera del manual. "Això no és un recompte… és una auditoria", va comentar algú mentre revisàvem cada detall. Cap al final de la partida, el joc ja fluïa amb naturalitat. Els torns es van tornar més ràpids, les estratègies més clares i la sensació final va ser la d’una gran partida d’aprenentatge. Un joc que, un cop assimilat, promet molt.

Mecànica principal: gestió d’accions, missions i interacció indirecta
Jugadors: 2–4
Duració: 90–120 minuts aproximadament

Metal Gear Solid — Sigil, coordinació i infiltració

Metal Gear Solid: El joc de taula ens proposa una experiència cooperativa d'infiltració i acció tàctica. Els jugadors es mouen intentant completar missions sense ser detectats, tot mentre reviuen moments icònics de la saga. Un joc que combina sigil, coordinació i moments de tensió constants.

 

Alberto, David, Nacor i Pere Josep es van endinsar en aquesta aventura amb la concentració d’un equip d’operacions especials. La coordinació del grup va ser exemplar. Es movien més sincronitzats que un equip de rellotgers suïssos. Quan un guàrdia canviava de patrulla, el grup reaccionava ràpidament, buscant noves rutes i evitant el combat sempre que era possible. "Millor no disparar… encara", va dir algú mentre un guàrdia passava a escassos centímetres.

Tot i això, no tot va ser sigil. Algunes situacions van obligar a entrar en combat, i aquí el joc va demostrar el seu sistema tàctic cuidat. Els jugadors es recolzaven, compartien recursos i prenien decisions col·lectives. L’equip funcionava com una unitat, col·laborant més que un grup de supervivents en plena crisi. Una gran partida i un gran equip.

Mecànica principal: cooperatiu amb sigil i acció tàctica
Jugadors: 1–4
Duració: 60–120 minuts per missió

Brass Birmingham — Revolució industrial amb cervesa inclosa

Brass: Birmingham ens transporta a la revolució industrial britànica, on els jugadors construeixen indústries, creen rutes comercials i gestionen recursos com carbó, acer i cervesa. Un euro elegant on cada decisió compta i on l’estratègia es construeix lentament. José Luis va fer una explicació fantàstica, combinant regles amb idees d’estratègies bàsiques, cosa que va ajudar especialment als jugadors novells. Aquesta introducció va fer que la partida arranqués amb seguretat, tot i la profunditat del joc.

Carles, José Luis i Jordi van començar l’Era dels Canals amb prudència, construint infraestructures i preparant el terreny per al futur. El mapa es va anar omplint lentament, amb connexions que apareixien més ràpid que fàbriques en plena revolució industrial. La transició a l’Era del Ferrocarril va ser el moment clau. Les estratègies es van definir, les connexions es van multiplicar i els punts van començar a acumular-se. Carles va destacar amb una planificació constant, més metòdica que un enginyer victorià. Jordi i José Luis van mantenir el ritme, amb decisions ajustades i bones connexions.

La interacció indirecta va ser constant: recursos que desapareixien, connexions bloquejades i oportunitats que s’escapaven per poc. "M’havies deixat la cervesa… i ara ja no hi és", va dir algú amb resignació. Finalment, victòria de Carles després d’una gran actuació de tots tres. Una partida fluida, estratègica i amb aquella satisfacció que només ofereixen els grans euros.

Mecànica principal: euro de construcció de rutes i gestió de recursos
Jugadors: 2–4
Duració: 120–150 minuts aproximadament

Tres jocs, tres experiències molt diferents, però una mateixa sensació: la de compartir una gran jornada lúdica. Distòpia, espionatge i revolució industrial van conviure a la mateixa sala amb naturalitat, com si fos el més normal del món. 

Que no desaparegui el vostre esperit lúdic!

Homedeneu