Al joc “Gentes” ens vam traslladar al Mediterrani, a la part més Oriental al llarg del primer mil·lenni AC. Allà vam intentar guiar a una naixent civilització per aconseguir progressar suficientment per ser recordada a la Historia. Per fer-ho, haurem de gestionar temps i diners i mantenir ocupades i actives a les diferents classes socials, ja siguin nobles, artesans, comerciants o soldats i sacerdots.
Recaptar impostos per obtenir diners i gestionar els temps de construcció de ciutats i edificis va ser bàsic per avançar. Però ni el temps ni els diners son infinits i encara que es tracta d’un Eurogame de tipus mig, hi ha moltes decisions a prendre per poder avançar de forma equilibrada. El nom “Gentes” sempre m’ha sonat estrany pel tipus de joc, però vaja el de “civilitzacions” està mol gastat... El justifico pensant en que es refereix a les persones de les classes socials que tiren endavant una nació, que per una vegada no son es la monarquia...
Continuem una mica més cap a Orient i ens situem al “Ganges” a la rica època de l’imperi Mogul, on ara sí, serem el Raja o la Rani que gestionaran les seves propietats i províncies per aconseguir un enginyós sistema de equilibri entre prosperitat i prestigi.
El sistema d’obtenció de recursos es també curiós, i tractant-se de la Índia, podrem utilitzar el Karma per intentar manipular l’atzar. Un joc molt visual i ple de colors vius com toca a una nació tant cromàtica, i molt agradable de jugar.
El Matrimoni Brand, autors del joc, van ser els creadors de l’exitós “La Villa” un dels meus jocs preferits i de la sèrie d’aventures tipus escape room “Exit” que també han vist la fama no fa molt.
I vam acabar tornant a la masmorra, que mira, amb aquesta calor estem fresquets, si no fos per la interminable sèrie d’enemics que volen l’aire condicionat per ells sols. Com sabeu, “Slay the Spire” fa una proposta relativament senzilla: internar-se a les profunditats de la terra i fer-se camí a base de tortes per acabar amb el capitost dels esbirros de cada fase. Aquí ni Karma ni res, es un “tira p’alante, Paco” intentant, això sí equipar-se una mica pel camí.
La simplicitat del disseny és agradable, i la asimetria dels Herois protagonistes fa divertida la col·laboració per vèncer als diferents senyors del mal. Els enemics son durs (i la dificultat augmenta a més jugadors) però els noms simpàtics que tenen li donen un toc d’humor suau. Vam jugar quatre aventurers, i malgrat que al principi sembla fàcil, a la fase tres, estàvem més nerviosos que un Gremlin en un bateig i ens van fallar les forces amb el monstre final. Però ja estem buscant a nous voluntaris per la pròxima incursió.
Que no desaparegui el vostre esperit lúdic!
Homedeneu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada