Entre zoològics, expedicions i horrors antics
Si alguna cosa defineix les nostres sessions de jocs, a banda del cafè i les apostes encobertes sobre qui oblidarà una regla essencial, és la varietat temàtica. En aquesta ocasió, vam viatjar des d’un parc zoològic modern fins als racons més foscos de l’univers, passant per la gelor d’una expedició antàrtica i l’ombra de Mordor. Amb una barreja d’estratègia, narrativa i alguna maledicció inexplicable, la trobada prometia moments de glòria i d’altres de frustració èpica. Us expliquem com va anar.
Ark Nova: Quan ningú esperava al guanyador
Autor: Mathias Wigge
Editorial: Feuerland Spiele (Distribució per Devir en castellà)
Mecànica principal: Gestió de cartes i construcció de tauler
Jugadors: 1-4
Duració estimada: 90-150 minuts
Per als no iniciats, Ark Nova és un eurogame de gestió de tauler i cartes on els jugadors desenvolupen un zoològic modern amb una combinació d’animals, projectes de conservació i col·laboracions internacionals. Però darrere d’aquest idíl·lic concepte s’amaga una lluita ferotge per les millors cartes i un ritme de partida que pot condemnar als que baden.
Aquesta vegada, José Luis va demostrar que ser el perpetu perdedor té els seus avantatges: ningú et veu venir. Mentre Pere, Carles i Carlos es llançaven a la cursa pels millors animals i estratègies de conservació, José Luis es prenia el seu temps. Una estratègia suïcida? Potser. Però al final, quan la resta encara es preguntava si calia un últim torn per optimitzar, ell ja havia disparat cap a la meta.
Va començar sense presa i mentre tots li prenien distància i el miraven pel retrovisor, ell anava calculant els temps de tancament de ronda (pausa del cafè), la qual cosa semblava a priori una estratègia perdedora. Mentrestant, i sense que ningú s'adonés (qui es fixa en el perpetu perdedor?), preparava les seves cartes per a un atac final on va completar tres objectius de final de partida i com un R5 turbo 'tunejat' va sortir disparat fins a la línia de meta... quan es van adonar, la partida estava tancada, quedant torns de vital importància per la resta sense poder finalitzar.
Una jugada mestra o un miracle estadístic? Sigui com sigui, aquesta vegada la torrada va caure amb la mantega cap amunt.
ISS Vanguard: Entre aterratges dubtosos i fugides improvisades
Autors: Marcin Świerkot
Editorial: Awaken Realms
Mecànica principal: Exploració narrativa i gestió de tripulació
Jugadors: 1-4
Duració estimada: 90-180 minuts
Els que han jugat a ISS Vanguard saben que la nau és tan important com l’expedició en si. Un mal aterratge pot condemnar la missió abans de començar, i nosaltres ja som experts en fer-ho tot més difícil del necessari.
Albert, Jordi, Jaume dM i Jaume J es van embarcar en una nova expedició, amb la mateixa il·lusió de sempre i l’historial d’errors no intencionats que ens caracteritza. L’objectiu? Aterrar, obtenir informació i tornar vius. Senzill en teoria, però en la pràctica…
D’acord que no sempre saps què trobaràs al tocar terra, però arribar a la superfície ferits i debilitats no hauria de ser un hàbit. Després d’un aterratge que va recordar més a una patacada controlada, l’equip es va posar mans a l’obra: recollir mostres, esquivar perills i intentar no fer enfadar res que pogués superar-los en força (és a dir, gairebé tot).
Quan finalment vam despertar una entitat colossal, la prioritat va passar a ser la supervivència. No ens vam quedar a debatre sobre la seva naturalesa ni a buscar respostes filosòfiques: vam córrer cap a la nau. Amb el "coloso expugnador" trepitjant-nos els talons, vam aconseguir escapar amb prou informació per justificar l'expedició… i amb la promesa de millorar els nostres aterratges en el futur. (No ho farem, però la intenció hi és.)
Arkham Horror LCG: Un final a l’alçada del patiment
Autors: Nate French, MJ Newman
Editorial: Fantasy Flight Games
Mecànica principal: Construcció de mazo i narrativa cooperativa
Jugadors: 1-4
Duració estimada: 60-120 minuts per escenari
Acabar una campanya d’Arkham Horror LCG és un èxit en si mateix. Si, a més, sobrevius amb els personatges (encara que plens de traumes físics i mentals), és una autèntica gesta.
Jordi, Víctor, Montse i David van culminar Los confines de la tierra amb un balanç digne de Lovecraft: desgast físic i psicològic, però vius i victoriosos. La campanya, plena de temàtica i narrativa immersiva, va mantenir el grup en tensió constant.
Personatges que podien morir i desaparèixer per sempre, i el sistema de dificultat s’ajustava segons com anaves jugant, castigant l’èxit i donant una mà als que ho passaven pitjor.
Els nostres experts la recomanem per a gent no molt experta o si et ve de gust no patir tant com amb altres campanyes, com per exemple El círculo roto... que, malgrat tot el patiment, no vam guanyar. Però ens va faltar un tentacle de Chthonian per sobreviure…
Això és Arkham: no és Disney, però juguem per això.
La Comunidad del Anillo: Un viatge amb bons companys
Autors: Michael Rieneck
Editorial: Devir
Mecànica principal: Jocs de bases cooperatius
Jugadors: 2-4
Duració estimada: 45-60 minuts
El joc de bases La Comunidad del Anillo segueix l’estil de La Tripulación, amb missions progressives que exigeixen coordinació entre els jugadors. Aquesta vegada, David, Víctor, Montse i Jaume es van enfrontar a noves missions amb un equip ben sincronitzat.
El joc ofereix una experiència immersiva gràcies a les seves mecàniques i la temàtica fidel a la saga de Tolkien. Els personatges nous aporten variabilitat i estratègia, i després d’un parell de partides, les missions "curtes" i "llargues" (que al principi jo no vaig entendre) ja tenien sentit.
El joc s’ha guanyat un espai a la meva prestatgeria, i no és d’estranyar: quan un joc et fa reviure una gran història amb una jugabilitat elegant, és difícil resistir-se.
Una altra sessió tancada, plena d’emoció, èxits inesperats i decisions dubtoses. Fins la propera, on segurament tornarem a perdre contra l’atzar… però sempre amb un somriure.
Que no desaparegui el vostre esperit lúdic!
Homedeneu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada