Q49: Nemesis lockdown, SETI

Com cada setmana, hem jugat a alguns jocs de taula i us explico...

 La nit prometia ser llarga i plena de tensions alienígenes, estratègies astrofísiques i alguna que altra traïció inconfessable. En aquesta trobada, ens vam endinsar en dos mons ben diferents: d'una banda, l'angoixant base de "Nemesis Lockdown" a Mart, on la supervivència i la desconfiança anaven de la mà; de l'altra, l'univers vast de "SETI", on el nostre objectiu era connectar amb intel·ligències extraterrestres amb telescopis més o menys sofisticats. Els jugadors ja sabien a què venien: nits d'emoció, èpics fracassos i, sobretot, moments que valdria la pena recordar (o oblidar, segons qui pregunti).

Nemesis Lockdown

"Nemesis Lockdown" és l'expansió independent del ja conegut "Nemesis". En aquesta versió, canviem la nau pel laboratori subterrani d'una base secreta a Mart. No hi ha escapatòries còmodes ni seguretats garantides. Els jugadors han de moure's per diverses plantes del complex, gestionar l'electricitat i el sistema de seguretat mentre intenten sobreviure a criatures alienígenes que no tenen cap intenció d'anar-se'n amb diplomàcia.

 

El joc manté la seva essència semi-cooperativa: els jugadors poden treballar junts, però al final cadascú té un objectiu secret i la seva supervivència és prioritat absoluta. L'exploració del tauler no només revela noves sales, sinó també perills, sorolls sospitosos i, de vegades, la necessitat de sacrificar algun company per un "bé superior".

 Els protagonistes d'aquesta odissea van ser Jordi, Jaume, Lluc, Thais i Nacor. Al principi, tot semblava indicar que l'equip es coordinaria per superar la contingència i escapar amb vida. Semblava.

 

Jaume, el supervivent, gairebé ho aconsegueix, però Lluc, el nostre informàtic de confiança, va decidir que seria bona idea despertar la Reina Alien just quan Jaume passava per allà. No content amb això, li va barrar el pas i va fugir sense mirar enrere. Jaume, per descomptat, va caure sota les urpes de la criatura, convertint-se en l'exemple perfecte de per què la informàtica hauria de tenir un codi ètic més estricte.

 

Mentrestant, Nacor i Jordi feien front a les amenaces amb gran valor. Jordi, fent honor als seus coneixements mèdics, intentava mantenir el grup amb vida, però no va ser suficient. Tot i això, Nacor va protagonitzar un moment èpic eliminant la Reina Alien, un acte de pur heroisme que però no va ser suficient per garantir la victòria.

 La veritable heroïna de la nit, però, va ser Thais amb la seva biòloga. No només va eliminar enemics i va col·laborar amb l'equip, sinó que va aconseguir completar els seus objectius i fugir amb vida. I per fer-ho encara més cinematogràfic, ho va aconseguir mentre transportava un ou (ella diu que era d'Alien) sense trencar-lo. Un homenatge digne a Ellen Ripley.

 

Lluc? Bé, com diu el relat oficial de la partida: "Una aventura temàtica amb excel·lents companys de missió. I també amb en Lluc. 😂" Aquí podeu veure un resum de la seva partida:

 

Mecànica principal: semi-cooperatiu, supervivència i traïció.  Jugadors: 1-5.

 SETI

 "SETI" és un joc on els jugadors representen equips d'investigadors que cerquen senyals d'intel·ligència extraterrestre. En aquest eurogame, cada jugador gestiona recursos per millorar la seva recerca, construir telescopis i filtrar el soroll còsmic per trobar senyals veritables. L'objectiu és recopilar prou dades per fer la gran descoberta abans que la competència.

 

En aquesta partida, Jose Luis, Carles, Pere i Carlos es van embarcar en la missió de detectar una senyal autèntica. A mesura que avançava la partida, es va fer evident que Carlos dominava la ciència com un veritable astrònom de la vella escola. Amb una estratègia impecable i una gestió de recursos digna d'un projecte de la NASA, va passar dels 200 punts, deixant els seus companys observant el cel amb desesperació.

 

Carles va ser l'únic que li va plantar cara, mantenint-se competitiu fins a l’últim recompte de punts. Jose Luis i Pere, per altra banda, van adoptar una estratègia diferent: jugar per diversió i intentar no quedar últims. Una estratègia noble, però poc efectiva quan tens un Carlos imparable a la taula.

 

La partida es va allargar més del previst, fet que va portar a la conclusió que, potser, SETI és més àgil a tres jugadors. Però una cosa quedà clara: Carlos tenia el telescopi més gran de tots.

Mecànica principal: gestió de recursos i col·locació de treballadors. Jugadors: 1-4.

 I així, entre traïdors informàtics, herois improbables i astrònoms despietats, vam acabar la trobada. Dos jocs ben diferents, però igualment intensos. Una nit d'estratègia, emocions i descobertes, tant en l'espai com en els foscos passadissos d'una base marciana. I com sempre, l'important no és guanyar (encara que Carlos pugui discrepar), sinó passar una bona estona jugant i compartint històries. Fins a la propera partida!

Que no desaparegui el vostre esperit lúdic!

Homedeneu