Com cada setmana, hem jugat a alguns jocs de taula i us explico...
Aquesta vegada vam començar amb una aventura de fantasia fosca, vam continuar amb una cursa de robots on la planificació va durar molt menys que els accidents, i després vam entrar de ple en el terreny del caos amb Magical Athlete. Per acabar, faroleig, deducció i una festa de princeses que, pel que sembla, tenia més pretendents dels que qualsevol d’elles havia demanat..
Legends Untold
La primera partida ens va portar molt lluny dels típics herois capaços de salvar el món abans d’esmorzar. A Legends Untold, els nostres personatges són gent normal que ha hagut de fugir quan el seu poble ha estat atacat per una cultura invasora. No tenim grans poders ni un currículum heroic que ens faci mereixedors d’una estàtua. Tenim, això sí, una bona dosi d’esperança i la necessitat urgent de trobar un lloc segur per a la nostra gent.
Jaume dM, Pere Josep i Jaume J ens vam endinsar en els claveguerams amb aquest esperit de supervivents improvisats. El joc proposa una mena de dungeon crawler compacte en què el mateix escenari es va construint a mesura que explorem. Les cartes de localització es van superposant i creen sales, túnels i camins de manera variable, de manera que cada expedició pot acabar tenint una estructura força diferent. Però explorar no consisteix simplement a avançar i descobrir què hi ha al davant: abans d’entrar en una nova zona cal decidir si ho fem amb una actitud Poruca, Normal o Alerta. Una decisió aparentment senzilla que pot marcar la diferència entre sorprendre un enemic, caure en una trampa o trobar-nos amb un problema quan encara no estem preparats.
I precisament els problemes van ser més presents del que ens hauria agradat. Els obstacles, els esdeveniments i els perills de l’entorn ens van donar més feina que els enemics físics. El sistema de resolució amb tres daus de sis cares deixa que les habilitats, els talents i l’equipament vagin inclinant la balança, però aquí la sensació no era la d’un grup de superherois avançant sense mirar enrere. Cada millora aconseguida tenia valor perquè podia convertir un civil poc preparat en algú una mica més capaç de sobreviure al següent problema.
Afortunadament, ens vam coordinar prou bé i vam poder millorar l’equipament abans que arribés el moment de la veritat. El temps, representat per les cartes que es van consumint durant la partida, també ens recordava que no podíem explorar indefinidament. Quan finalment van aparèixer els enemics, almenys ens havíem pogut preparar. I la sort ens va donar una petita empenta: els rivals van aparèixer en grup i força a prop de la sortida, de manera que vam poder afrontar el combat final amb una mica més de control.
No direm que vam sortir convertits en herois llegendaris. Però després d’haver sobreviscut a aquella expedició sent persones corrents, potser ens ho havíem guanyat. Encara que fóssim herois per accident.
Legends Untold basa bona part de la seva gràcia en l’exploració modular, la gestió del risc i les tirades de 3d6 modificades per habilitats i equipament. En aquesta primera incursió hi vam jugar 3 persones i la partida ens va deixar una bona introducció a la campanya i a aquest peculiar dungeon crawler sense director de joc.
Robo Rally
L'anècdota de la creació de Robo Rally és fascinant perquè va propiciar el naixement de Magic: The Gathering. El 1991, Richard Garfield va presentar el prototip del joc de robots a Peter Adkison, president de la jove i modesta editorial Wizards of the Coast. Tot i que a Adkison li va encantar la idea, la va haver de rebutjar perquè produir un joc amb tants taulers i components era massa car i financerament inassumible per a ells. A canvi, li va demanar un joc barat, fet només de cartes i fàcil de transportar. Garfield va acceptar l'encàrrec i va crear Magic (1993); el joc de cartes va tenir un èxit tan estratosfèric que, gràcies als milions obtinguts, l'editorial va poder complir la seva promesa i finançar l'edició de luxe de Robo Rally només un any després, el 1994.
David, Víctor, Montse, Jordi P i Alberto van tornar a posar en marxa els robots de la fàbrica en la nova edició de 2023. Aquí els jugadors no controlen directament els seus robots, sinó que programen les accions que executaran posteriorment. L’objectiu és senzill: recórrer el circuit i passar les banderes en l’ordre corresponent. La dificultat és que els robots no circulen per una pista tranquil·la precisament. Hi ha empentes, foc creuat, cintes transportadores, obstacles, forats i tota mena d’elements capaços de convertir una trajectòria perfectament calculada en una excursió no planificada.
I, per acabar-ho d’adobar, els altres jugadors també estan programant les seves màquines, així que el que tu esperaves trobar en una determinada casella pot haver desaparegut, avançat, retrocedit o haver estat empès per un altre robot. La partida va anar acumulant exactament aquesta mena de situacions.
Entre errors de programació, empentes, accidents, foc creuat i caigudes, els robots semblaven tenir més interès a destruir-se mútuament que a completar una cursa. Enmig d’aquest festival de metall i mala planificació, el robot de David es va trobar en una situació que difícilment hauria pogut dissenyar expressament.
I aquí arriba el moment que ningú esperava.
Enmig del caos, el robot de David va acabar caient providencialment a l’última meta del circuit. Sí, aquella que necessitava per guanyar. La victòria es va produir automàticament i va deixar uns quants segons de silenci a la taula, d’aquells en què tothom repassa mentalment què acaba de passar. David també. Perquè hi ha victòries planificades durant cinc torns i victòries que semblen haver estat enviades directament per la divinitat patrona dels robots amb mala orientació. Aquesta vegada va tocar la segona.
Robo Rally és, per damunt de tot, programació simultània, gestió del dany i caos interactiu. Amb 5 jugadors, la quantitat d’interaccions fa que qualsevol pla sigui provisional i que una bona dosi de sort pugui convertir un desastre en una victòria. La partida va tenir el ritme frenètic que esperàvem i una durada prou continguda per deixar-nos amb la sensació que encara podríem haver-ne jugat una altra.
Magical Athlete
David, Víctor, Montse, Jordi P i Alberto van entrar en una competició esportiva en què parlar de forma física seria perdre completament el temps. Cada atleta té una habilitat pròpia i aquestes habilitats no es limiten precisament a donar petits avantatges. Alguns poden canviar la seva posició amb el líder, d’altres s’enganxen a un rival per avançar amb ell i alguns directament es dediquen a menjar-se corredors. La competició dura quatre curses i els dos primers a creuar la meta s’emporten els trofeus corresponents. La resta, res. Una estructura senzilla que deixa tot l’espai del món perquè les habilitats trenquin les expectatives.
Víctor portava un bebè gegant que tenia la peculiaritat de bloquejar el pas si algú intentava anar a la seva casella. Alberto, per la seva banda, tenia un atleta que es movia una casella cada vegada que s’activava l’habilitat d’un altre. Una combinació que, sobre el paper, podia semblar curiosa. Sobre el tauler, en canvi, va resultar ser una invitació formal al caos.
En un moment determinat, Alberto era darrere de Víctor i va acabar caient a la seva casella. El bebè el bloquejava, així que s’activava l’habilitat d’Alberto, que el feia moure una casella. Tornava a trobar-se bloquejat, tornava a activar-se l’habilitat... i així successivament. El joc havia entrat en un bucle digne d’un programa que ningú s’havia molestat a depurar.
I encara hi havia més. Víctor també portava un atleta que, gràcies a unes tirades especialment bones, avançava ràpidament pel circuit. Semblava que havia trobat una bona línia cap a la victòria, però Jordi disposava d’una habilitat que li permetia teletransportar qualsevol atleta a la seva casella. Així que Víctor avançava... i Jordi el tornava enrere. Víctor tornava a avançar... i Jordi tornava a acostar-lo a la seva pròpia posició. Una festa esportiva en què alguns competidors corrien cap endavant i d’altres es dedicaven professionalment a impedir-ho.
I aquesta és precisament la gràcia de Magical Athlete. Aquí no cal buscar una cursa elegant ni una estratègia perfectament equilibrada. Les habilitats asimètriques estan dissenyades per provocar situacions absurdes i, quan les combinacions encaixen, la partida es converteix en una cadena de problemes que només poden acabar amb rialles. La victòria final depèn dels punts acumulats al llarg de les quatre curses, però durant la partida és difícil pensar gaire més enllà del que està passant davant nostre.
Amb 5 jugadors, la combinació d’habilitats i les seves interaccions va convertir Magical Athlete en una autèntica celebració del caos. Un party game de curses, efectes trencats i molt poca preocupació per l’elegància competitiva. Una festa on, aquesta vegada, pujar al podi era gairebé secundari.
Skulls and Roses
Jaume dM, Jaume J, Carlos, David i Jordi A es van asseure davant de les seves piles de discos per jugar a Skulls and Roses, un joc que demostra que no cal un munt de miniatures, un tauler enorme ni cinquanta tipus de cartes per aconseguir una tensió considerable.
Aquí només tenim quatre discos: tres roses i una calavera. Els col·loquem cap per avall i, quan arriba el moment, algú decideix que ja n’hi ha prou i llança una aposta. «Puc girar tres discos sense trobar una calavera.» A partir d’aquí comença el veritable joc.
Els altres poden passar o apujar l’aposta, i qui acaba guanyant el repte haurà de demostrar que no estava parlant per parlar. Primer haurà de revelar tots els seus discos i després anar escollint els dels rivals fins arribar al nombre promès. La gràcia és que no n’hi ha prou amb saber què tens tu. Has d’intentar llegir què han col·locat els altres i, sobretot, fins a quin punt estan disposats a arriscar-se.
Perquè una rosa et permet continuar. Una calavera, en canvi, converteix tota la teva gran aposta en un desastre i, a més, et fa perdre un dels teus discos. I amb menys discos, les opcions de farolejar es redueixen. La partida va tancant el cercle fins que algú aconsegueix completar dos reptes amb èxit.
Enmig d’aquest joc de nervis, Jaume J va demostrar que sabia llegir millor que ningú el que passava a l’altra banda de la taula. Va ser qui millor va interpretar les apostes, els riscos i les intencions dels rivals i va acabar aconseguint les dues victòries necessàries.Que Jaume J hagués treballat de Mag a la vida real no va tenir res a veure amb la partida. Això és el que va assegurar després entre riures. Nosaltres tampoc no hi entrarem a discutir. Al capdavall, en un joc de faroleig, negar-ho amb tanta seguretat també podria formar part del truc.
Skulls and Roses gira al voltant del faroleig, la deducció i la gestió del risc, amb una mecànica molt senzilla que deixa tot el protagonisme a la lectura dels rivals. Hi vam jugar 5 persones i la partida va demostrar, una vegada més, que amb quatre discos per jugador n’hi ha prou per posar cinc persones força serioses a sospitar les unes de les altres.
Rebel Princess
I per acabar la trobada, vam anar a una festa. Però no una festa qualsevol. Una festa en què les convidades principals havien decidit que el millor regal que podien rebre era que cap príncep els demanés matrimoni.
Jaume dM, Jaume J, Carlos, David i Jordi A van entrar al món de Rebel Princess, on les protagonistes són les princeses dels contes de fades: Blancaneu, la Ventafocs, la Sireneta i companyia. Però aquí no esperen assegudes que arribi el seu príncep blau. Precisament intenten evitar-lo.
El joc parteix de la mecànica de bases, però capgira completament la recompensa habitual. Aquí no interessa guanyar les bases, sinó evitar quedar-se amb els pretendents. I, sobretot, cal vigilar el Príncep Blau, que és el convidat que ningú vol tenir a la seva pila.
Cada princesa disposa, a més, d’una habilitat especial potent que pot utilitzar una vegada per ronda per alterar les regles normals de la partida. Això fa que cada jugadora tingui una petita eina per manipular les bases, les cartes o el sentit de la ronda, mentre que les cinc rondes representen els diferents dies de la festa i incorporen una regla especial que modifica les condicions de joc.
La partida va avançar amb les princeses intentant repartir-se els pretendents de la manera menys dolorosa possible. Ningú va aconseguir escapar completament de l’interès amorós, però hi havia una diferència notable: gairebé ningú semblava interessat en la princesa d’en David.
La hipòtesi que va guanyar força ràpidament entre la taula és que devia ser pel seu mal caràcter.
I, sigui quina sigui la veritat, el resultat va ser inapel·lable: mentre la resta de jugadors acumulàvem pretendents, David va aconseguir acabar la festa solter. Una victòria basada, aparentment, en la capacitat de mantenir els prínceps tan lluny com fos possible. O potser simplement en una reputació que els feia marxar abans de començar. La resta, en canvi, haurem d’escollir entre els pretendents respectius. Així que ja ho podeu anar apuntant: rebreu invitacions als casaments properament.
Rebel Princess combina bases, gestió de mà i habilitats asimètriques amb una condició de puntuació que obliga a pensar al revés del que és habitual en aquest tipus de jocs. Hi vam jugar 5 persones durant les cinc rondes de la festa, amb prou interacció per convertir cada base en una petita negociació sobre qui acabarà carregant amb el següent príncep.
I així acabàvem una trobada especialment variada: vam començar intentant sobreviure en uns claveguerams amb herois improvisats, vam acabar una cursa de robots per accident, vam veure atletes atrapats en bucles impossibles, vam intentar llegir la ment dels rivals amb una calavera amagada sota un disc i vam descobrir que, en determinades festes, el millor que et pot passar és que ningú et vulgui declarar el seu amor.
Ens tornem a trobar a la propera partida
Que no desaparegui el vostre esperit lúdic!
Homedeneu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada