Una tarda entre pirates, romans, castellers i taurons
Hi ha tardes de jocs que semblen planificades amb una certa coherència temàtica i d’altres en què simplement deixem que les caixes decideixin el nostre destí. Aquesta setmana vam passar de navegar pel Carib a administrar el port d’Òstia, aixecar castells humans i, per acabar, enviar-nos taurons els uns als altres. Una mica de tot, vaja, que és probablement una de les millors definicions d’una bona quedada jugona.
Merchants & Marauders
El Carib de l’Edat d’Or de la pirateria no és precisament el lloc més tranquil per anar a passar les vacances. I encara menys quan quatre jugadors decideixen convertir-se en les potències europees que competeixen pel control de les rutes comercials, mentre alguns d’ells descobreixen que això de comerciar honradament està molt bé, però que assaltar un vaixell carregat de mercaderies també té el seu encant.
A Merchants & Marauders, cadascú pot buscar els seus deu Punts de Glòria com prefereixi: fent-se un nom com a comerciant, convertint-se en pirata o combinant les dues activitats segons bufi el vent. David comandava la flota espanyola, Jaume dM la francesa, Pere Josep la holandesa i Jaume J la britànica. I, com acostuma a passar quan poses quatre potències europees en un mapa, la pau no estava precisament garantida.
Pere Josep va començar amb una relació especialment complicada amb Espanya. Els espanyols havien posat preu al seu cap gairebé des del principi, ja que es va dedicar a assaltar vaixells mercants, principalment espanyols. Ara bé, segons ell, no era una decisió política ni una estratègia agressiva. Simplement era una qüestió de mala sort: «Me’ls he trobat a la boira». Una boira, pel que sembla, extraordinàriament plena de vaixells espanyols i extraordinàriament convenient per als seus interessos.
Mentre els holandesos descobrien les bondats de la pirateria, Jaume dM va optar per una via molt més tranquil·la. Com a bon i educat comerciant francès, es va dedicar a fer fortuna amb el comerç i va deixar la glòria per a «altres nacions més bàrbares». Una política exterior elegant, almenys mentre ningú li disparés.
David, en canvi, tenia clar que aquí veníem a guanyar. El seu plantejament era buscar la forma més eficient d’aconseguir Punts de Glòria, fos mitjançant el comerç, la pirateria o qualsevol altra oportunitat que aparegués. «Això de la vida pirata no et garanteix la jubilació», comentava mentre acumulava fama i tresors. Una observació especialment assenyada quan tens davant teu un joc en què els teus ingressos poden desaparèixer tan ràpidament com un vaixell sota una canonada ben dirigida.
Jaume J va decidir que si havia de ser anglès, almenys intentaria fer-ho amb estil. Les primeres quatre rondes van estar marcades per tempestes, huracans i tifons gairebé continus, fent que navegar fos una activitat més propera a jugar-se la vida que a fer turisme pel Carib. Així que va aprofitar els ports per comerciar i aconseguir els diners necessaris per adquirir un galió. I no un galió qualsevol: el va equipar amb totes les millores d’armes que va trobar.
A partir d’aquí, la intenció era prou clara. Els anglesos van començar a mirar cap als espanyols amb aquella cordialitat tan característica de les grans potències colonials. Algun vaixell se li va escapar, però la flota ja començava a tenir una capacitat ofensiva respectable i les monedes s’anaven acumulant.
I llavors David va anunciar que ja tenia prou glòria.—Aquesta és l’última ronda. Em jubilo.
Una frase que en qualsevol altre joc podria sonar definitiva. Aquí, però, encara quedava mirar què havien aconseguit els altres. I va resultar que diversos jugadors havien arribat també al màxim de glòria necessari. La victòria acabaria decidint-se per les monedes, i en aquest últim recompte els holandesos de Pere Josep van tenir més or que ningú.
Així, mentre Jaume J encara tenia els garfis preparats per abordar algun vaixell i Jaume dM continuava tancant tranquil·lament tractes d’espècies i cacau, Pere Josep es convertia en el gran vencedor del Carib.
Merchants & Marauders és d’aquells jocs sandbox en què la gràcia està precisament en tenir moltes vies per aconseguir la glòria i deixar que siguin les decisions dels jugadors les que construeixin la història. El moviment, el comerç, els combats, les missions i les trobades fan que cada partida pugui anar per camins molt diferents. Això sí, amb quatre jugadors i fent moltes accions de port, l’entretorn pot arribar a ser considerable. És un joc per assaborir-lo amb calma i temps, no per jugar-lo mirant el rellotge.
Però parlant del llarg entretorn, i recordant el que deia el Capità Jack Sparrow: «El problema no és el problema. El problema és la teva actitud davant del problema».
La partida va reunir 4 jugadors i va tenir una durada considerable, pròpia d’un sandbox d’aventures d’aquest calibre. La seva essència es troba en el comerç, el moviment, el combat naval, les missions i el desenvolupament del vaixell, amb interacció entre jugadors.
Apunt curiós sobre els noms dels malfactors del mar:
- Pirata: Qualsevol mariner que robava vaixells o saquejava costes pel seu propi compte i benefici, actuant de manera totalment il·legal i sense respondre davant cap país. Eren enemics de totes les nacions.
- Corsari: Un pirata «legalitzat» per un govern. Tenia una Patent de Cors (un permís oficial) que l'autoritzava a atacar i saquejar només els vaixells de les nacions enemigues del país que el contractava. A canvi, compartia part del botí amb la corona.
- Bucaner: Originàriament eren caçadors i pobladors de l'illa de l'Espanyola (Haití/República Dominicana) que fumaven carn en barbacoes anomenades boucan. Quan els espanyols els van fer fora, es van reconvertir en pirates de la mar del Carib, atacant especialment possessions espanyoles.
- Filibuster: El nom que rebien els pirates i bucaners que actuaven específicament al mar del Carib durant el segle XVII. El terme prové de l'holandès vrijbuiter («el que busca el botí»).
Ostia
Després de travessar el Carib, tocava tornar a l’Imperi Romà. I no pas per descansar, sinó per posar-nos al capdavant d’una enorme flota comercial i intentar convertir-nos en l’empresari més influent del port d’Òstia. L’escenari és especialment atractiu. El disseny minimalista, els colors suaus i la disposició hexagonal del port fan que el joc tingui una presència molt elegant sobre la taula. Però sota aquesta aparença tranquil·la hi ha una mecànica de Mancala que obliga a pensar molt bé els moviments i, sobretot, a planificar què volem produir abans de començar a moure els nostres vaixells.
Aquesta vegada la batalla econòmica va quedar en mans de Carles i Jose Luis. I Carles va sortir disparat des del primer moment. El nostre jugador d’esprint va configurar la seva Mancala de manera especialment eficient, aconseguint fer avançar els seus vaixells i complir objectius des de les primeres rondes. Els punts començaven a arribar amb rapidesa i semblava que havia trobat la combinació adequada per mantenir el lideratge.
Jose Luis, però, va prendre un camí més arquitectònic. En lloc de competir directament per la velocitat inicial, es va concentrar en la construcció d’edificis. La seva intenció era clara: invertir ara per aconseguir un motor de punts cada vegada més potent a mesura que avançava la partida.
I aquí va aparèixer un d’aquells moments en què cal saber quan acabar la partida. Carles, veient el seu avantatge, va decidir detonar el final. Una decisió que, a més, va arribar amb el suport —aparentment innocent— del mateix Jose Luis.
Això, vist amb perspectiva, potser hauria d’haver despertat alguna sospita. Perquè quan Jose Luis et diu que acabar la partida és una bona idea, pot ser que realment ho sigui. Però també pot ser que tingui cinc punts amagats sota la taula. Bé, no literalment, però gairebé.
El recompte final va ser d’aquells que fan mirar dues vegades la calculadora: Carles, 200 punts; Jose Luis, 205. L’estratègia d’esprint havia funcionat, però el motor que Jose Luis havia anat construint sense fer gaire soroll havia generat just els punts necessaris per avançar-lo en l’últim moment.
Carles va començar amb un «Veni, vidi...», però Jose Luis ja tenia preparada la continuació:«... i Jose Luis vici».
Una partida molt dinàmica, amb poc entretorn i que va superar lleugerament l’hora de joc. Ostia demostra que una mecànica de Mancala ben integrada pot donar molt de joc: el que sembla simplement moure peces acaba sent una qüestió de planificació de producció, moviment i oportunitat. I, sobretot, de saber quan és millor prémer el botó de final de partida.
Com deien els antics romans —o almenys podrien haver-ho dit si haguessin tingut aquesta partida—: Mercator non potest aliquid lucri facere sine jactura alterius. El mercader no pot guanyar sense que algú altre perdi.
A 2 jugadors, la partida va durar poc més d’una hora i va resultar especialment fluida. La seva mecànica central és la Mancala combinada amb producció, moviment de vaixells, construcció i gestió d’objectius, una combinació que permet una partida dinàmica i amb molt poc temps d’espera entre torns.
Castellers!
De l’Imperi Romà vam passar directament a casa. I si hi ha una cosa que no podia faltar en una trobada de jocs a Badalona és una partida a Castellers!, especialment quan els castellers de la portada llueixen la camisa de la nostra estimada colla Micaco.
Alba i Jaume es van posar al capdavant de les respectives colles disposats a demostrar que aixecar un castell requereix alguna cosa més que posar cartes una damunt de l’altra i esperar que la física faci la seva feina. Cal escollir bé el pom de dalt, construir un tronc sòlid i assegurar una bona pinya, però també vigilar què estan preparant els rivals.
El joc, està dissenyat per Josep M. Allué i Dani Gómez, i il·lustrat per Albert Monteys, gran historietista i il·lustrador de multitud de publicacions, entre elles còmics, revistes, jocs de rol, de taula, relats gràfics, tires còmiques... i reconegut i premiat varies vegades per la seva obra. Company de la afició als jocs de taula des de fa anys, i de partides quan la seva ocupació li permet.
Alba tenia, a més, una certa avantatge moral: és més experimentada i, fora de la taula, tècnica oficial de la colla. No era, per tant, una rival que s’hagués de prendre a la lleugera. Va anar triant amb cura l’alçada dels seus castells, buscant aquells que podien donar més punts encara que fossin més complicats de completar.
La que sap, sap.
Jaume, en canvi, va decidir que si havia de competir amb una tècnica de la colla, potser el millor era no intentar superar-la en qualitat. La seva estratègia va ser molt més directa: aixecar castells tan ràpidament com fos possible i buscar un ritme de concurs. La tàctica va estar a punt de sortir malament. Algunes cartes de Canguelo i Llenya van posar en perill el seu castell més important i, durant uns instants, allò semblava més una intervenció dels serveis d’emergència que una competició castellera. Però el cap de colla va saber animar els seus membres, mantenir l’estructura i continuar.
Mentrestant, Alba ja feia sonar les gralles. Els seus castells eren de gran qualitat i tot apuntava que la tècnica acabaria imposant-se. Però en aquesta ocasió la velocitat va acabar guanyant a la qualitat. Jaume va aconseguir puntuar abans i acumular els aplaudiments necessaris per endur-se la victòria.
Una mica injust? Potser. Però així són els concursos. Quan el jurat ha acabat de comptar, el castell més bonic no sempre és el que guanya. Així que bona diada a tots! Que sonin les gralles!
La partida, entre 2 jugadors, va ser ràpida i àgil, com correspon a un joc en què cal combinar construcció de castells, gestió de cartes i interacció mitjançant cartes especials. Una bona opció per jugar una partida ràpida, però amb prou decisions perquè cada castell tingui la seva petita història.
Océanos de Papel
I per acabar, després de pirates, romans i castellers, només ens faltava una cosa: tornar al mar. Però aquest cop sense vaixells, sense canons i sense preocupar-nos pels huracans.
Océanos de Papel, de Bruno Cathala i Théo Rivière, és un d’aquells fillers que entren fàcilment a qualsevol tarda de jocs. El seu atractiu no és només mecànic: les il·lustracions, basades en fotografies de figures d’origami, li donen una identitat visual molt particular. Però no us deixeu enganyar per la delicadesa de les figures de paper: a la taula poden aparèixer taurons amb molt mala intenció.
Jose Luis i Carles es van enfrontar en una nova partida a dos, intentant arribar abans als set punts mitjançant parelles i set collection. Carles, encara amb menys experiència en el joc, va trobar ràpidament una manera de compensar-la: si no coneixia totes les subtileses de les col·leccions, almenys podia deixar que els taurons fessin la feina. I la feina la van fer.
Carles va aconseguir combinar diverses vegades nedadors amb taurons, cosa que li permetia robar cartes de la mà de Jose Luis. El resultat era especialment molest per al veterà jugador, perquè no només perdia cartes: també veia com les seves col·leccions i parelles quedaven desmuntades just quan començaven a tenir forma. La situació ens va fer recordar aquella mítica frase de Tiburón: «Mil cent homes van entrar a l'aigua. Van sortir tres-cents setze; als altres se'ls van menjar els taurons».
.jpeg)
En aquest cas, però, els homes eren cartes i el responsable de la massacre era Carles. Jose Luis va haver de patir, reconstruir les seves col·leccions i intentar no perdre el control de la partida. Però l’experiència va acabar pesant. Quan semblava que els taurons havien deixat l’oceà ple de restes, Jose Luis va aconseguir refer-se i arribar als set punts abans que Carles pogués completar la seva remuntada. Victòria per molt poc, però victòria al capdavall.
I, després d’haver sobreviscut a aquella experiència, Jose Luis ja té clar què necessitarà per a la pròxima partida contra Carles:«Necessitaré un vaixell més gran».
Amb 2 jugadors, Océanos de Papel funciona com un filler de cartes de col·lecció, parelles i gestió de mà, amb partides ràpides i una interacció prou directa perquè cada robatori pugui fer molt de mal. Ideal per aquell clàssic «en fem una altra?» que acostuma a aparèixer just quan ja havíem dit que era l’última.
I així acabem una altra tarda de taules ben variades. Hem comerciat i piratejat pel Carib, hem fet prosperar l’Imperi Romà, hem aixecat castells amb més o menys èxit i hem descobert que fins i tot l’origami pot tenir dents.
Que no desaparegui el vostre esperit lúdic!
Homedeneu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada