Com cada setmana, hem jugat a alguns jocs de taula i us explico...
La trobada d’aquesta setmana va ser d’aquelles que recordarem: quatre partides amb personalitats molt diferents, però totes plenes de moments èpics, riures i una mica de traïdoria lúdica de la bona. Des d’aspirants a rector d’una universitat màgica, fins a investigadors de l’increïble i corredors temeraris en un món postapocalíptic, vam tenir de tot. I sí, també hi va haver vampirs amagats en catacumbes, perquè una nit de jocs sense monstres sobrenaturals no seria la mateixa.
Argent: The Consortium
En aquest eurogame, cada jugador es posa a la pell d’un mag que aspira a convertir-se en el nou rector del consorci màgic. L’objectiu no és només acumular recursos i màgia, sinó descobrir les preferències secretes dels membres del consell i aconseguir els vots necessaris. Els qui hi han jugat saben que la informació és poder: sense saber què volen exactament els votants, pots estar fent un esforç monumental en la direcció equivocada.
Les mecàniques són una barreja saborosa de col·locació de treballadors amb alta interacció i una bona dosi de gestió de recursos i informació oculta. Col·loques els teus aprenents en localitzacions per obtenir màgia, monedes, cartes poderoses o favors polítics. Però la part picant és que molts d’aquests espais permeten atacar o expulsar rivals, de manera que els teus planificats moviments poden acabar fets miques si algú decideix “desallotjar-te” en el moment més inoportú. A més, el joc premia la flexibilitat: saber quan buscar informació sobre els votants, quan invertir en manà i quan fer accions agressives pot marcar la diferència.
En la partida, Jaume J va arrasar. Va jugar amb un control quirúrgic de la informació, esbrinant ràpidament les preferències del consell i acumulant exactament els recursos necessaris per satisfer-les. Jordi, amb un estil més econòmic, va convertir-se en un veritable banquer màgic, recollint monedes i partidaris com si fos el seu aniversari, i reaccionant de manera sorprenent quan el colpejaven amb interaccions hostils.
Pere, mentrestant, va desplegar la seva millor cara de polític en campanya electoral de darrera hora, esgarrapant vots com qui no vol la cosa. I Jaume dM, discret i concentrat en reunir manà, va lluitar sense defallir, però no va aconseguir prou suports per destacar. Els moments més tensos van ser aquells en què algun aprenent va ser “gentilment desplaçat” d’una localització clau, provocant mirades de “ja ens veurem després”.
Mecànica principal: col·locació de treballadors
amb interacció directa i informació oculta.
Jugadors: 2-5.
Duració: 120-150 minuts.
Arkham Horror LCG – Alicia
La campanya personalitzada “Alicia” ens torna a submergir en l’univers lovecraftià, amb l’afegit d’un toc narratiu creat pels fans que aporta nous girs argumentals i cartes úniques. Com a bon Living Card Game, cada jugador porta el seu investigador amb una baralla personalitzada, i les decisions preses durant la campanya deixen cicatrius (a vegades literalment) que afecten les següents sessions.
Les mecàniques giren al voltant de la gestió de mà, resolució d’habilitats amb proves de trets i un sistema de campanya persistent. Els investigadors han de coordinar-se per dividir tasques: algú es dedica a investigar pistes, altres a combatre criatures, i sovint hi ha algú que acaba fent de suport desesperat intentant evitar que tot s’ensorri. A diferència d’altres jocs d’investigació, aquí el temps i els recursos són limitats, i cada acció té conseqüències que poden condemnar l’equip.
En aquesta sessió, l’equip va triomfar de nou, però no sense pagar un preu. El personatge de Víctor va acumular traumes psicològics fins al punt de quedar “boig”, tal com va quedar immortalitzat amb un petit tic nerviós per a la propera partida. Malgrat tot, van resoldre el misteri amb eficàcia i van superar l’episodi. Les cares de Montse i Jordi quan Víctor va fer la seva última prova de voluntat (i la va fallar de manera espectacular) van ser un poema. I David, que fins aleshores havia jugat més aviat a la defensiva, va haver de fer de “closer” i acabar amb l’amenaça quan tot semblava perdut.
Mecànica principal: joc de cartes cooperatiu amb
campanya persistent.
Jugadors: 1-4.
Duració: 60-120 minuts per escenari.
Touch of Evil
Benvinguts a Shadowbrook, un poblet idíl·lic del segle XIX amb més monstres sobrenaturals dels que recomanaria qualsevol agència turística. Aquest joc d’aventures gòtic proposa una experiència semi-cooperativa on els jugadors interpreten herois singulars que investiguen un misteri sobrenatural, recullen pistes, adquireixen equipament i, finalment, planten cara a la criatura principal.
La seva mecànica combina moviment per tauler modular, tirades de daus i col·lecció d’evidències amb un cert toc de rol. Els habitants del poble poden ajudar-te… o trair-te en el pitjor moment. La gràcia és que els jugadors poden decidir si enfrontar-se al monstre junts o intentar derrotar-lo en solitari per emportar-se tota la glòria.
.jpeg)
.jpeg)
Finalment, el cau del vampir va ser descobert a les catacumbes sota l’església, i la batalla final va ser tan èpica com caòtica: tirades de daus desesperades, equips comprats a corre-cuita i aquella sensació que en qualsevol moment tot se n’aniria en orris. Però, amb molta tensió i esforços combinats, el vampir va caure i Shadowbrook va respirar alleujat… fins a la pròxima amenaça.
Mecànica principal: joc d’aventures amb moviment
per tauler i tirades de daus.
Jugadors: 2-8.
Duració: 90-150 minuts.
Thunder Road: Vendetta
Aquesta joia de Restoration Games recupera la clàssica cursa mortal dels anys 80 i li dona més varietat i caos. Cada jugador controla tres vehicles (cotxe, camió i moto) i, si pot, un helicòpter de suport. L’objectiu? Arribar el primer a la meta o eliminar tots els altres. Com tota bona cursa postapocalíptica, la carretera es va generant a mesura que avances, així que ningú sap què vindrà després del següent revolt.
Les mecàniques són una barreja de tirades de daus per moviment, habilitats especials de vehicles i interacció directa sense pietat. L’aleatorietat crea moments cinematogràfics, especialment quan algú provoca un xoc en cadena que acaba amb cotxes volant pels aires.
La partida va ser un autèntic festival. Víctor, recuperat del seu episodi de bogeria a Arkham, va demostrar que encara té mà per crear caos. Va provocar una seqüència de xocs digna dels Blues Brothers, amb resultats tan còmics com devastadors. Montse i Jordi van intentar mantenir una cursa neta (relativament), mentre David feia maniobres arriscades per recuperar posicions.
Al final, Víctor es va endur la victòria, convertint la pista en un cementiri de ferralla i fent que tots coincidíssim que el millor del joc és el “caos controlat” que genera.
Mecànica principal: joc de carreres amb tirades de
daus i combat directe.
Jugadors: 2-4.
Duració: 45-75 minuts.
I així va acabar una trobada intensa i variada, plena de moments memorables: mags enfrontats per un càrrec, investigadors jugant-se la salut mental, herois llançant-se contra vampirs i corredors disposats a fer volar pels aires els rivals. El millor de tot? Que cadascuna d’aquestes experiències és impossible de repetir exactament igual: cada partida és una història nova.
Així que ja ho sabeu: prepareu-vos per a més nits de jocs, riures i decisions que semblen brillants… fins que no ho són tant. Perquè, al final, la màgia de jugar és aquesta: compartir històries èpiques amb bona companyia.
Que no desaparegui el vostre esperit lúdic!
Homedeneu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada