Com cada setmana, hem jugat a alguns jocs de taula i us explico...
Hi ha dies de joc que comencen amb un “Només farem una ràpida per escalfar” i acaben amb un alien perforant-te el tòrax o amb un company guanyant-te en un simpàtic joc de criatures mentre tu encara busques com collir bolets. Aquesta trobada va ser una mica això: un viatge pels extrems del disseny lúdic —de l'euro amb criatures encantadores a la tensió agònica d’un survival horror en tauler, amb una capbussada submarina pel mig.
Criaturas Maravillosas
Criaturas maravillosas és un joc que, sota la seva aparença adorable i la seva simpàtica iconografia de criatures fantàstiques —amb porcs de molsa i follets de rierol—, amaga un elegant sistema de col·locació de treballadors i gestió de mà. L’objectiu és recórrer el bosc i atraure criatures meravelloses a la teva zona, combinant símbols i requisits que canvien en cada partida. Els jugadors van obtenint recursos en diferents àrees del bosc (herbes, gessamí, bolets…) i han de decidir quan gastar-los per jugar cartes o acumular per combos més ambiciosos.
La mecànica clau rau en com els jugadors comparteixen les ubicacions del bosc i en la forma com s’estructura el cicle diürn i nocturn. Les criatures apareixen en determinats moments, i els jugadors han d’optimitzar el temps i els recursos, mantenint una mena de cursa subtil i no agressiva per qui sap captar millor l’esperit màgic del bosc. Les cartes es poden activar en cadena, i aquí hi ha la salsa per als qui gaudim d’un bon motor suau, però satisfactori.
En la nostra partida, José Luis va entrar al bosc com si en portés vivint tota la vida. Tot i que era la seva primera partida, va saber llegir el tauler com si hagués passat la infància parlant amb follets. Amb una precisió quirúrgica va anar recollint els recursos justos per activar criatures amb punts de victòria contundents, i al final va fer esclatar el marcador.
Carlos, que semblava començar fort i liderava als primers torns, va acabar atrapat intentant trobar un unicorn que mai no va aparèixer. I Carles, que s'havia encarregat de l’explicació del joc —que va ser clara i inspiradora—, va jugar amb solidesa però sense el mateix encanteri que José Luis. De fet, entre bolets, flors i un gripau que parlava, diríem que José Luis va descobrir el secret del bosc.
Mecànica principal: col·locació de treballadors,
gestió de mà.
Jugadors: 1–4
Duració estimada: 45–60 minuts.
Nemesis: Lockdown
Si Nemesis ja era un exercici de tensió paranoica en una nau a la deriva, Lockdown ho porta un pas més enllà: una base científica a Mart, sectors amb l’energia tallada, portes que no s’obren, criatures hostils que es mouen a l’atzar... i objectius personals que sovint passen per sobreviure sense massa consideració pels altres. En el fons, una carta d’amor a Alien (i una mica de The Thing) amb totes les seves sospites, traïcions i alienígenes letals.
La principal diferència amb el joc original rau en la gestió d’energia per sectors, que afegeix un nivell extra de logística: els passadissos poden quedar a les fosques, i si no hi ha llum, les criatures ataquen amb més virulència.
Les accions bàsicament es paguen amb cartes (com en l’original), però aquí també entra en joc un sistema de recerca tecnològica i la possibilitat de complir objectius corporatius, que poden tombar una partida en l’últim segon. Literalment.
La partida va ser tan intensa com un cafè sense sucre a les 2 del matí. Jaume J va explorar tres quartes parts del complex, esquivant tentacles com si tingués radar, fins que va enviar la senyal per complir el seu objectiu. Jordi, fidel al seu estil, va optar per un joc solucionista: no era tant important ajudar com restar. Va preparar la càpsula d’escap per marxar sol, i va boicotejar la col·laboració entre altres jugadors.
Nacor, en canvi, va ser una mena de joguina del destí: atacat per criatures, bloquejat en passadissos, assetjat per foc i infeccions. Va arribar a un pas de sobreviure, però la corporació li va aplicar la clàusula de rescissió, precisament al supervivent de la Némesis, i el va eliminar. Ironia pura: l'únic supervivent, la corporació el va silenciar.
Jaume dM va jugar en clau solidària, ajudant a la supervivència d’un company, fet que no passa sovint en Nemesis. I encara menys quan hi ha alguns que et trepitjen el coll. A la fi, només Nacor va morir (amb tots els honors), i tots vam coincidir que sí, potser el dilluns la feina no semblaria tan dura després d’haver lluitat contra xenomorfs, sabotejadors, foc i portes trencades.
Mecànica principal: accions tàctiques i estratègia, supervivència semi-cooperativa.
Jugadors: 1–5
Duració estimada: 2,5–4 hores.
Deep Sea Adventure
Deep Sea Adventure és el que passa quan un grup d’aventurers àvids de tresors comparteix una sola ampolla d’oxigen. Sota la seva aparença minimalista, amaga una brillant lliçó d’avarícia. El sistema és senzill: tires dos daus, avances cap al fons d’un mar modular i pots recollir tresors. Però a mesura que n’arrossegues més, et mous més lentament. I l’oxigen comença a baixar. De pressa. Molt de pressa. I quan algú no arriba a dalt... glub.
En la nostra partida, Jordi va aplicar la màxima de la prudència japonesa: poc tresor, però tornant sempre viu. Va deixar que Jaume es carregués com una mula, mentre ell només pescava el que podia portar sense perdre el cap. Jaume, en canvi, va fer-se el valent. O el pobre insensat. Va baixar massa, va agafar massa, i va acabar com un tros de decoració per a coralls.
A la tercera ronda, ja era gairebé una competició filosòfica: fins on pots arribar sense que l’ambició et mati? Jordi, amb un somriure gairebé zen, va guanyar la partida en l’últim moment amb una recollida discreta però letalment eficient. I Jaume... bé, ell va guanyar una cosa: el reconeixement de tots per haver descobert exactament on és el límit entre l'ambició i la tragèdia submarina.
Mecànica principal: forçar la sort (push
your luck), gestió compartida d’un recurs.
Jugadors: 2–6
Duració estimada: 20 minuts.
Cada trobada ens demostra que no cal una gran producció per tenir moments memorables —només cal la combinació justa de tensió, humor, interacció i un bon grapat de decisions. Des d’un bosc màgic ple de criatures adorables fins a una base marciana plena de crits d’auxili, cada joc ens va oferir una experiència diferent, intensa i única. I ja sigui col·laborant, traint, o ofegant-nos alegrement per avarícia, el millor de tot és sempre això: compartir el joc amb qui el viu tant com tu.
Prepareu les fitxes, obriu la caixa, i que comenci la pròxima aventura. Perquè si una cosa és segura… és que la pròxima partida també donarà per explicar.
Que no desaparegui el vostre esperit lúdic!
Homedeneu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada