Com cada setmana, hem jugat a alguns jocs de taula i us explico...
Quan arriba l’estiu, el nostre calendari lúdico-social agafa embranzida, i qualsevol pretext serveix per reunir-nos al voltant d’una taula, amb aire condicionat (si tenim sort) i moltes ganes de jugar. En aquesta trobada van coincidir jocs d’estils ben diferents: un eurogame de circs amb estètica vintage, un festival de caos postapocalíptic sobre rodes, i una experiència de sincronització mental, Una selecció que no només posa a prova l’estratègia, sinó també els nervis, la intuïció i l’instint de supervivència. Anem per parts.
3 Ring Circus
Amb una estètica preciosa inspirada en els circs ambulants dels Estats Units de finals del XIX, 3 Ring Circus ens proposa convertir-nos en empresaris d’espectacles ambiciosos. Haurem de contractar artistes de tota mena, moure’ns pel mapa del país oferint funcions i guanyar prestigi fins a eclipsar el mític circ Barnum. Però aquí no hi ha elefants ni pallassos de debò (per sort), sinó decisions elegants sobre timing, gestió d’espais i optimització de cartes.
Les mecàniques giren al voltant de la gestió de mà i col·locació d’artistes en tres pistes (amb restriccions d’espai i tipus), movent el nostre circ per ciutats, pobles i capitals. Els artistes tenen sinergies entre ells, i jugar-los al lloc oportú pot generar bones cadenes de puntuació. També cal tenir en compte la demanda local de les ciutats, que varia en cada partida. El timing és essencial: si t’avances massa potser no tens els artistes ideals, però si t’esperes, potser se t’avancen i et quedes sense taquilla.
A la nostra partida, Jaume dM va optar per una estratègia de formiga treballadora: anar de poble en poble fent actuacions humils però rendibles, captant talent i acumulant recursos. Pere, en canvi, va sortir com un lleó: va començar amb un gran espectacle de feres i va omplir les tres pistes del seu circ en un tres i no res. Jordi, aparentment poc aplaudit a l’inici, va tenir una progressió espectacular. Va saber combinar els efectes dels artistes perquè es potencien entre si, i va dissenyar la seva temporada amb una planificació quirúrgica que li va donar la victòria.
Menció especial a Jaume J, que va quedar a tocar del lideratge gràcies a una aposta clara: convertir-se en el gran referent d’Indianapolis. Aquesta fama local li va permetre captar artistes de primer nivell i fer ombra fins i tot al circ Barnum. Els riures van ser constants quan algú no podia col·locar un artista per qüestió de pistes disponibles, i més d’una vegada vam escoltar allò de “ai, si hagués jugat aquell pallasso un torn abans...”.
Mecànica principal: gestió de mà, col·locació de cartes amb restriccions i rutes sobre mapa. Jugadors: 1-4 Duració estimada: 60-90 minuts
Thunder Road Vendetta (+ expansió Carnage at Devil’s Run)
Hi ha jocs que venen amb instruccions, i n’hi ha d’altres que només necessiten una banda sonora de rock metàl·lic, unes ulleres de sol i una actitud de "tot s’hi val". Thunder Road Vendetta pertany a aquest segon grup. Inspirat en l’univers Mad Max, aquest joc de curses salvatges combina conducció temerària, xocs frontals, míssils, mines, salts impossibles i helicòpters que disparen des del cel. La carrera és només l’excusa per veure qui sobreviu.
La mecànica bàsica és un moviment per daus combinat amb accions especials que cada vehicle pot realitzar. Cada jugador controla un equip de tres cotxes (gran, mitjà i petit) amb habilitats úniques. Es tracta d’avançar, disparar, estampar-se i intentar quedar dins del mapa (que es va desplegant a mesura que els jugadors avancen). L’expansió Carnage at Devil’s Run afegeix perills i terrenys encara més letals.
En la nostra partida, Carlos va començar amb molta empenta, donant consells tipus “no tingueu por dels perills, no tots són dolents”. Just després, Sònia va trepitjar una mina i va quedar com una hamburguesa ben feta. Jeny, per la seva banda, va tenir una relació molt intensa amb el foc: el seu cotxe va quedar carbonitzat aviat, però ella mai va perdre el somriure. Semblava gaudir buscant la mort per col·lisió artística.
Els helicòpters van convertir-se ràpidament en enemics mortals, però especialment per a Jaume, que semblava portar una diana gegant al sostre del seu cotxe. Tot i així, es va mantenir al capdavant amb habilitat, fins que Sònia, en un gir final digne d’oscar, va fer un salt de rampa espectacular i es va endur la victòria. Els aplaudiments van ser generals, tot i que algun cotxe encara cremava per darrere.
Mecànica principal: moviment amb daus, atacs amb cartes, gestió d’equip de vehicles. Jugadors: 2-4 (amb expansió fins a 6) Duració estimada: 45-60 minuts
The Mind
Hi ha qui diu que The Mind no és un joc. Potser tenen raó. Però és una experiència que deixa empremta. El concepte és absurdament senzill: cada jugador té cartes numerades de l’1 al 100, i en cada nivell n’ha de jugar tantes com el número del nivell (una al nivell 1, dues al 2, etc.). S’han de jugar en ordre ascendent, però... sense parlar, ni fer senyals, ni sorolls. Només la connexió mental (o intuïció) us salvarà.
En la nostra partida, Jeny debutava amb The Mind i ja al nivell 6 va demostrar una capacitat de sincronització dramàtica. En un moment tens, ella i Jaume van baixar cartes simultàniament amb només una dècima de segon de diferència. El crit col·lectiu va ser inevitable. Hi va haver també moments màgics, com una seqüència perfecta de cinc cartes consecutives jugades a tota velocitat. Silenci absolut, tensió màxima i alliberament total.
Vam acabar rient i dient “hem d’utilitzar aquest poder per fer el bé”, tot i que la temptació de fer-lo servir per triar restaurant era forta. The Mind és un gran recordatori que de vegades, jugar no és competir, sinó connectar.
Mecànica principal: col·laboració amb informació incompleta, gestió de risc. Jugadors: 2-4 Duració estimada: 15-20 minuts
Aquesta trobada va tenir una mica de tot: emoció, caos, humor, tensió i sincronització mental. És el que passa quan poses a la mateixa taula jugadors que estimen el hobby i jocs que desafien maneres diferents de pensar i sentir. Tant si voleu construir un circ prestigiós com si preferiu cremar pneumàtic al desert o connectar ments, sempre hi ha un joc que encaixa amb el moment.
Ens veiem a la pròxima trobada... amb més jocs, més històries i, segurament, més morts espectaculars. Perquè jugar no és només guanyar: és compartir, patir i riure plegats. I si a sobre ens queda un bon relat, millor que millor.
Que no desaparegui el vostre esperit lúdic!
Homedeneu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada