Q94: Toy Battle, Can’t Stop, Astro Knights, La cuenta

Com cada setmana, hem jugat a alguns jocs de taula i us explico...

Aquesta setmana la taula es va omplir de rialles, reptes inesperats i aquella competitivitat sana que només apareix quan saps que el joc és lleuger… però no tant com sembla. Una quedada amb jocs àgils, d’explicar ràpid i de treure sovint, però amb prou fondària tàctica perquè ningú pugui dir allò de “això és només sort”.

Toy Battle

Toy Battle ens posa al capdavant d’un exèrcit de joguines disposades a demostrar qui mana a l’habitació. Un duel pur, directe, on dos comandants s’enfronten amb peces aparentment innocents però amb una mala bava estratègica considerable. L’objectiu és senzill: superar l’adversari en aquestes petites batalles de plàstic, anticipant els seus moviments i aprofitant cada oportunitat per desequilibrar la partida o conquerir la seva base.

 

Ens trobem davant d’un joc a dos amb informació parcial, gestió de mà i un punt d’atzar que mai acaba de ser excusa. El ritme és ràpid, les decisions constants, i cada torn obliga a valorar si cal arriscar ara o reservar-se per al següent enfrontament. És un d’aquells jocs que viuen de la repetició: aprens del rival, ell aprèn de tu, i la segona partida ja no té res a veure amb la primera. D’aquí ve la frase recurrent: “va, al millor de tres”.

 

Malauradament —o afortunadament, segons com es miri— les tres primeres partides van quedar impugnades per una interpretació creativa de les regles. “Això no pot fer-se així...”, van dir els dos mentre jugaven. Quan finalment es va jugar la quarta, la bona, Pere Josep va desplegar una superioritat tàctica impecable, anticipant moviments. Jaume J ho va intentar tot, però les joguines ja havien pres partit. “Aquest robot sempre em surt quan no toca”, va deixar anar resignat. Victòria clara i ganes immediates de revenja.

Mecànica principal: gestió de mà i duel tàctic.
Jugadors: 2.
Durada: 15–20 minuts (multiplicables per tres, habitualment).

Can’t Stop

Can’t Stop és l’essència del “una tirada més i paro”, traslladat a una cursa vertical plena de tensió. L’objectiu és ser el primer a conquerir tres columnes de la muntanya, avançant gràcies a les tirades de daus… sempre que la sort i el seny ho permetin.

Push your luck en estat pur, però amb decisions que pesen. No tot és probabilitat: escollir quines columnes escalar, saber quan plantar-se i llegir el ritme del rival marca la diferència. El joc castiga la cobdícia, però també la por excessiva. I això, entre jugadors experimentats, es converteix en un deliciós duel psicològic.

 

Jaume J va sortir decidit a escalar pels camins més llargs, combinant dreceres quan els daus ho permetien i gestionant el risc amb una fredor envejable. Pere Josep, observant-lo, va veure com cada tirada li semblava encaixar perfectament. “Clar, així guanya tothom”, va comentar amb un somriure. La partida va avançar amb remuntades aparents i caigudes doloroses, fins que Jaume J va coronar la tercera columna. El veredicte? “Més eficient”, segons un. “El més afortunat”, segons l’altre. Hahaha.

Mecànica principal: push your luck amb daus.
Jugadors: 2–4.
Durada: 30 minuts.

Astro Knights

A Astro Knights ens convertim en defensors de la galàxia, cooperant per derrotar una amenaça comuna abans que arrasi amb tot. Cada jugador aporta un cavaller espacial amb habilitats úniques, i l’objectiu és clar: coordinar-se, resistir i colpejar en el moment adequat.

Deckbuilding sense barrejar el descart, gestió fina de recursos i una planificació conjunta constant. L’ordre de torns variable obliga a adaptar-se i a parlar molt a taula. Aquí no hi ha alfa-player fàcil: cada decisió individual afecta el grup, i els errors es paguen cars.

 

Es van jugar dues partides, i en ambdues els membres de Badalona Jugona van demostrar que, quan van junts, són imparables. Coordinació precisa, sacrificis puntuals i algun “aguanta un torn més que jo preparo això” van portar a dues victòries contundents. L’ambient era d’èpica tranquil·la, sense estridències, però amb aquella satisfacció col·lectiva de feina ben feta. “Així sí que fa gust salvar la galàxia”, va resumir algú.

Mecànica principal: deckbuilding cooperatiu.
Jugadors: 1–4.
Durada: 45–60 minuts.

La Cuenta

La Cuenta trasllada una situació quotidiana —pagar al bar— a un terreny d’estratègia social i excuses creatives. L’objectiu és clar: no acabar pagant tu… encara que tots vulgueu tapes i vi.

Joc de cartes amb negociació, faroleig i molta lectura de la taula. Aquí el timing de les excuses és clau, igual que saber quan callar i quan assenyalar un altre jugador. És lleuger, sí, però sorprenentment punyent.

 

Quan arriba “La cuenta”, la col·laboració de Astro Knights desapareix misteriosament. Excuses de tota mena: lavabo, aniversari, pagar a mitges… però quan tocava demanar, ningú s’amagava. Finalment, Jaume J va acabar assumint totes les despeses. “És que no tenia cap excusa preparada”, va admetre. O potser només era el més honest de la taula. La resta va brindar.

Mecànica principal: gestió de cartes i interacció social.
Jugadors: 3–6.
Durada: 15 minuts.

I així, entre joguines bel·ligerants, muntanyes impossibles, galàxies salvades i comptes sospitosament cares, vam plegar les caixes amb la sensació d’haver compartit molt més que partides.

Que no desaparegui el vostre esperit lúdic!

Homedeneu