Q93: Nacidos de la Bruma, Leviathan wilds, Inis

Com cada setmana, hem jugat a alguns jocs de taula i us explico...

Aquesta setmana la taula es va omplir d’aliances impossibles, criatures colossals i antics regnes celtes disputats pam a pam. Una d’aquelles trobades on ningú pregunta “a què juguem?”, sinó “quants jocs hi caben abans que algú hagi de marxar?”. 

Nacidos de la Bruma

Nacidos de la Bruma trasllada l’univers de Brandon Sanderson a la taula amb una ambició clara: convertir la màgia dels metalls en un festival de combos, cops baixos i decisions tàctiques constants. Cada jugador encarna una facció amb el seu propi focus, intentant assolir una de les diverses condicions de victòria: eliminar rivals, controlar l’Atium o progressar a través d’objectius específics. Tot plegat amb aquella sensació tan de deckbuilding competitiu on cada torn pot ser un pas endavant… o un error que pagues car.

El joc parteix d’una base coneguda —un deckbuilding a l’estil Star Realms o Hero Realms— però hi afegeix capes de decisió interessants: gestió de metalls, habilitats asimètriques, sinergies de cartes i un punt de “caos controlat” que recorda lleugerament King of Tokyo. El sistema de cremar i avivar metalls, que pot resultar inapropiat a les novel·les per a alguns com jo, aquí flueix millor combinat amb atac, defensa, curació i objectius paral·lels. No és només optimitzar la teva baralla de cartes, sinó llegir la taula i saber quan passar desapercebut… i quan no.

La partida amb Isma, Jaume dM, Pere Josep i Jaume J va començar amb una calma enganyosa. Tothom semblava immers en la seva pròpia progressió: Isma apostant fort per fer mal mentre es mantenia sorprenentment sa, Jaume dM i Pere Josep mirant de controlar l’Atium sense descuidar els objectius, i Jaume J observant el panorama amb aquella expressió de “potser no cal matar a ningú avui”.

El punt d’inflexió va arribar quan va quedar clar que eliminar tres rivals era poc realista i que l’Atium, tot i temptador, era una cursa massa exposada. L’estratègia va virar cap a escalar objectius prioritzant tres metalls clau de facció. Fins que algú va atacar. I llavors tot va canviar. El focus va començar a rodar com una patata calenta: “Ara anem tots a per tu”, “No, que ell va per davant”, “Jo només m’estava defensant!”. Entre cops quirúrgics i una acció punitiva de Jaume dM esquivada a l’últim moment, Jaume J va tancar una victòria tan clara com celebrada, deixant aquella sensació de “si haguéssim tingut un torn més…”.

Mecànica principal: Deckbuilding competitiu amb gestió de recursos i objectius
Jugadors: 2–4
Durada: 45–60 minuts

Leviathan Wilds

Leviathan Wilds ens posa davant d’un repte cooperatiu tan espectacular com implacable: escalar i derrotar criatures gegantines en un món salvatge que no perdona errors. Aquí no hi ha protagonistes individuals; o guanyen tots o cauen tots. L’objectiu és coordinar habilitats, recursos i moviments per superar els leviatans abans que el grup s’esgoti.

El joc brilla en la gestió col·lectiva del risc: accions limitades, posicionament delicat i una tensió constant entre avançar o assegurar-se. Cada personatge aporta un rol clar, i el sistema premia la planificació conjunta més que les heroïcitats solitàries. El mode col·laboratiu exigeix comunicació constant i una lectura molt fina del tempo de la partida: saber quan apretar… i quan frenar.

Amb Alberto, Jordi, David i Albert es van jugar dues partides consecutives, totes dues en mode cooperatiu, i totes dues acabades amb victòria. La primera va ser més controlada, gairebé didàctica, amb aquella sensació de “ho tenim per la mà”. La segona, en canvi, va ser un exercici de contenció de nervis. Decisions ajustades, recursos al límit i més d’un moment de silenci abans de dir: “Si fallo això, estem fora”.

Quan finalment va caure l’últim leviatan, la reacció va ser una barreja d’alleujament i eufòria continguda. Victòria és victòria, encara que sigui amb el marcador tremolant. O potser precisament per això.

Mecànica principal: Cooperatiu, gestió d’accions i risc compartit
Jugadors: 1–4
Durada: 60–90 minuts

Inis

Inis és un joc de domini elegant i cruel, ambientat en un món celta mític on la política, la força i la presència territorial són igual d’importants. L’objectiu no és simplement conquerir, sinó complir una de les condicions de victòria abans que els rivals… o impedir que ho facin.

 

Amb un sistema de cartes compartit, draft constant i condicions de victòria variables, Inis castiga l’excés de protagonisme i premia la lectura fina de la taula. La interacció és directa, però sovint subtil: amenaçar sense atacar, posicionar-se sense destacar, i deixar que els altres es desgastin.

Hèctor, Jose Luis i Nacor no eren nous al joc, i això es va notar des del primer torn. Cap moviment gratuït, cap error evident. Jose Luis va optar per una estratègia aparentment discreta, sempre a prop però mai al centre del focus. Mentrestant, Hèctor i Nacor competien per espai i influència, mirant-se de reüll cada vegada que una carta clau entrava en joc.

I llavors va arribar el moment. Amb un cop sec sobre la taula —metafòric, però sentit— Jose Luis va revelar la seva posició real i va tancar la partida. Silenci. Somriures. I aquell pensament compartit: “Sabíem que ho podia fer… però no ara”.

Mecànica principal: Control d’àrees, draft de cartes i condicions de victòria variables
Jugadors: 2–4
Durada: 60–90 minuts

I així, entre caixes tancades i comentaris del tipus “això ho hauríem de repetir”, es va acabar la jornada. Tres jocs, tres experiències molt diferents, però un mateix fil conductor: bones decisions, millors companyies i aquella màgia irrepetible que només passa al voltant d’una taula.

Que no desaparegui el vostre esperit lúdic!

Homedeneu