Q92: La corona del viejo rey, Sabika

Com cada setmana, hem jugat a alguns jocs de taula i us explico...

Aquesta setmana la taula es va omplir d’ambicions, corones mig rovellades i pedres que pujaven, literalment, cap al cel. Una d’aquelles trobades on el silenci concentrat només es trenca per un “espera, això també s’activa?” o per una rialla resignada davant d’un combo inesperat.

La corona del viejo rey

La corona del viejo rey ens posa davant d’un regne fracturat, amb faccions que es disputen la influència mentre el poder del monarca és ja només un record incòmode. L’objectiu és clar sobre el paper: acumular punts de victòria mitjançant el control de faccions, cartes i oportunitats polítiques. A la pràctica, però, el camí està ple de girs sobtats, robatoris elegants (o no tant) i una sensació constant que mai controles del tot la situació… ni tan sols quan creus que sí.

 

El joc no s’assimila fàcilment al primer contacte. Gestió de mà, sinergies entre cartes, efectes creuats entre faccions i una lectura constant del tauler aliè. El punt clau és que no només jugues el teu espai: has d’estar atent als textos de les cartes dels altres, anticipar activacions i calcular quan convé frenar un rival encara que això no et beneficiï immediatament. És un joc d’informació parcial, però també d’atenció plena. Si abaixes la guàrdia, algú aprofita l’escletxa.

A la taula hi seien Jordi, Jaume dM, Jaume J i Pere Josep, tots amb aquella expressió de “això és més dens del que semblava, però m’hi quedo”. La partida va anar guanyant tensió a mesura que emergien les primeres estratègies recognoscibles. Jaume dM i Pere Josep van iniciar una lluita aferrissada, gairebé personal, amb robatoris de punts de victòria que van provocar més d’un sospir col·lectiu. “Això no pot ser legal… oi?”, va deixar anar algú, mentre revisàvem el text per tercera vegada.

Jaume J, tercer classificat, va assumir el rol de comentarista involuntari del sistema, queixant-se amb humor de la necessitat d’estar pendent de totes les cartes de totes les faccions. “No jugo contra vosaltres, jugo contra el reglament imprès a quatre taulers”, va dir, arrencant rialles. Jordi, per la seva banda, va patir especialment els combos i els esdeveniments imprevisibles, convertint-se en la prova vivent que el joc no perdona els descuits ni les males temporitzacions.

Finalment, Jaume dM es va endur la victòria, però amb Pere Josep respirant-li al clatell fins a l’últim recompte. Una primera partida dura, sí, però també reveladora: sota la complexitat inicial s’intueix un joc amb recorregut, mala llet controlada i moltes ganes de revenja.

Mecànica principal: gestió de mà i sinergies de cartes amb alta interacció
Jugadors: 4 (en aquesta partida)
Durada: aproximadament 90–120 minuts

Sabika

Sabika ens transporta a la construcció de la Torre de la Alhambra, combinant arquitectura, política i diplomàcia en un joc que respira elegància mecànica. L’objectiu és deixar empremta en la història a través de les teves accions: construir, influir i optimitzar cada decisió per sumar punts de prestigi en diversos eixos, sense perdre de vista el ritme implacable de la partida.

Aquí hi trobem una gestió d’accions refinada, amb una estructura que obliga a prioritzar constantment. La rotació d’accions i la planificació a mig termini són claus: cada pas condiciona els següents. No hi ha gaire marge per a l’error, però sí per a la millora constant. És un joc que recompensa el coneixement profund del sistema i la capacitat de veure sinergies abans que el rival… o d’explicar-les amb una claredat sospitosa.

A la partida a dos jugadors, Hèctor i José Luis van desplegar un duel tan ajustat com didàctic. José Luis explicava cada decisió amb tanta claredat i detall que, en algun moment, va semblar que estava impartint un tutorial avançat. “Això ho faig perquè després, normalment, et dona la partida”, deia, mentre Hèctor prenia nota… i assentia en silenci.

El gir irònic va arribar al final: malgrat la lliçó magistral, la victòria va ser per a Hèctor, que va saber aprofitar millor els tempos i tancar la partida amb una gestió més afinada dels últims torns. La sensació general va ser deliciosa: un joc tens, cerebral, on cada decisió pesa, i on fins i tot perdre et deixa amb ganes de repetir immediatament. “La pròxima no explico tant”, va dir José Luis, rient.

Mecànica principal: gestió d’accions i planificació estratègica
Jugadors: 2 (en aquesta partida)
Durada: aproximadament 90 minuts

I així, entre corones disputades i torres que s’enlairen, vam tancar una jornada molt satisfactòria. Jocs exigents, decisions que encara ressonen l’endemà i aquella complicitat que només es crea al voltant d’una taula plena de cartró i idees brillants. Vam plegar les caixes, sí, però no les ganes de tornar-hi.

Que no desaparegui el vostre esperit lúdic!

Homedeneu