Q91: El señor de los anillos: El destino de la comuidad, Scythe

Com cada setmana, hem jugat a alguns jocs de taula i us explico...

Aquesta setmana la taula es va omplir d’epopeies, decisions calculades i alguna mirada de reüll que deia “això no era estrictament necessari”. Érem pocs, però intensos; d’aquelles trobades on no calen gaires jocs perquè cada partida deixi empremta. Entre la Terra Mitjana i una Europa alternativa amb mechs de vapor, vam passar d’una lluita desesperada contra les forces del Mal a un eurogame on la tensió no sempre ve dels combats, sinó de quan algú fa l’acció que just no t’anava bé.

El Señor de los Anillos: El Destino de la Comunidad

El Destino de la Comunidad ens situa de ple en la narrativa clàssica de Tolkien: una Comunitat fragmentada en binomis que avança, resisteix i pateix mentre les forces de Sauron intenten ofegar el mapa amb ombres i desesperació. L’objectiu és ben conegut però mai trivial: protegir Frodo, avançar inexorablement cap al Mont del Destí i llençar-hi l’Anell abans que el Mal ho consumeixi tot. És un joc on la sensació de ser pocs contra molts no és només temàtica, sinó estructural.

 

Ens trobem davant d’un cooperatiu asimètric amb gestió d’accions molt afinada, on cada binomi aporta habilitats úniques i complementarietats subtils. La pressió ve de la progressió de l’ombra, l’aparició d’enemics i la necessitat constant de coordinar-se sense perdre temps. El sistema de moviment i suport entre personatges, juntament amb esdeveniments que poden alterar l’estat del taulell, genera una tensió sostinguda. Aquí no hi ha accions sobrants: cada pas mal calculat es paga car… o molt car.

 

En aquesta ocasió, la Comunitat la formaven Eowyn amb Frodo i Sam, Boromir amb Faramir, Aragorn amb Gandalf, i Legolas amb Gimli. Un repartiment clàssic, gairebé canònic, que feia pensar que tot estava sota control. Però el Mal, misteriosament, va decidir no saturar el mapa amb orcs. “Potser avui juguen a guerrilles”, va deixar anar algú amb un somriure incrèdul. Spoiler: no era el seu dia.

Aquesta absència relativa de pressió directa va permetre moviments més agosarats, però també va generar aquella falsa sensació de seguretat tan perillosa en aquest joc. Els Nazgûl, això sí, no van faltar a la cita, seguint Frodo de prop com si tinguessin un Google Maps èpic activat. La clau va ser la intervenció de les àligues, arribant en el moment just, com mana la tradició i com desespera qualsevol força del Mal que es respecti.

Amb el temps just, amb la taula contenint la respiració i algú murmurant “ara o mai”, Frodo va arribar al Mont del Destí i va llençar l’Anell. Missió acomplerta. El Mal derrotat. I, com sempre, la sensació que ha estat més ajustat del que semblava… encara que els orcs no hi estiguin d’acord.

Fitxa ràpida

• Mecànica principal: cooperatiu asimètric, gestió d’accions
• Jugadors: 1–5
• Durada: 90–120 minuts

Scythe

Scythe ens trasllada a una Europa alternativa de postguerra, on faccions asimètriques competeixen per territori, recursos i prestigi sota l’ombra amenaçadora dels mechs. Tot i la seva estètica bel·licosa, l’objectiu no és tant destruir l’enemic com optimitzar el teu motor econòmic i saber quan posar el fre… o l’accelerador final. Guanya qui millor sàpiga convertir accions eficients en monedes sonants.

Estem davant d’un eurogame de selecció d’accions amb sinergies internes molt marcades. Cada facció i cada tauler de jugador crea combinacions úniques, amb tempos diferents i prioritats canviants. Destaca especialment el sistema d’accions adjacents, on els moviments dels altres poden beneficiar-te —o fastiguejar-te— sense que ho puguin evitar. El combat, elegantment sense daus, es resol amb una aposta tensa de cartes i punts, convertint cada enfrontament en un joc psicològic més que en una explosió d’atzar.

La partida la van disputar Jaume J, Pere Josep, Albert i Jaume dM. I va ser precisament aquest últim qui es va endur la victòria amb més de 60 punts, gràcies a una facció “molt popular” i una execució quirúrgica del seu pla. Tot semblava fluir-li: objectius, producció i expansió, com si el joc li anés marcant el camí amb llumetes.

Jaume J, en canvi, va optar per una estratègia més… agressiva. Amb més de 50 punts i combats “innecessaris però satisfactoris”, va deixar clar que a Scythe també es pot jugar amb el colze una mica aixecat. “No guanyaré amics, però sí territoris”, podria haver estat el seu lema. Pere Josep i Albert, més equilibrats, van rondar els 40 punts amb una presència sòlida al mapa i decisions prudents, aprofitant bé les sinergies d’accions adjacents.

El final, com sempre, va arribar de cop: sis objectius assolits, recompte de monedes i aquell silenci dens mentre tothom recalcula mentalment si ha trigat massa a tancar la partida. Spoiler: algú sí.

Fitxa ràpida

• Mecànica principal: selecció d’accions, control de territori, asimetria
• Jugadors: 1–5
• Durada: 90–120 minuts

 

I així, entre anells destruïts i mechs immòbils però amenaçadors, vam plegar les caixes amb la satisfacció d’haver viscut dues experiències molt diferents però igualment intenses. D’aquelles trobades que et recorden per què ens agrada seure al voltant d’una taula: per compartir històries, decisions i alguna petita rivalitat sana. Que no faltin les ganes de tornar a desplegar el taulell i...

...Que no desaparegui el vostre esperit lúdic!

Homedeneu