Com cada setmana, hem jugat a alguns jocs de taula i us explico...
Aquesta trobada dona per a una crònica ben variada: hem començat salvant Nova York de les urpes d'un supermalvat, hem passat per una indústria terrissaire amb pràctiques empresarials força qüestionables, hem tornat a intentar salvar la humanitat i hem acabat repartint bases entre animals amb bigotis de categoria. I, com veurem, no sempre guanya qui més treballa: de vegades n'hi ha prou amb tenir una fitxa de jugador inicial ben guardada!
Marvel United
Comencem la trobada amb una bona dosi d'acció superheroica. A Marvel United, Jaume J i Alba ens posem en la pell d'alguns dels herois més coneguts de l'univers Marvel per intentar salvar Nova York de les malifetes d'un supervilà. El plantejament és senzill, però exigeix coordinació: cal recórrer diferents localitzacions emblemàtiques de la ciutat, protegir els civils, eliminar els sequaços que van apareixent i, sobretot, frustrar el pla mestre de l'enemic abans que sigui massa tard.
La nostra primera víctima —o més ben dit, nosaltres vam ser les seves víctimes— va ser Crani Roig. La primera partida va acabar amb una pallissa considerable per part del malvat, que va demostrar tenir els plans molt més ben preparats que nosaltres. Però a Badalona Jugona tenim una consigna que no s'abandona a la primera derrota: «Alba i Jaume no es rendeixen! Alba i Jaume resisteixen!». Així que vam respirar fondo, vam revisar mentalment els errors i ens vam llançar a una segona partida amb més energia i, sobretot, una mica més de seny.
Aquesta vegada vam entendre que no podíem anar cadascú pel seu compte. Calia repartir-nos la feina, controlar els matons i sicaris que ocupaven les localitzacions i buscar el moment adequat per acostar-nos a Crani Roig. Vam començar a coordinar millor les accions, aprofitant les cartes que es jugaven abans per preparar els moviments posteriors. Quan un dels dos deixava una acció útil a la fila, l'altre podia aprofitar-la per completar la jugada. Una mena de coreografia heroica que, per moments, semblava més assajada que les entrades dels Venjadors a les pel·lícules.
També hi va haver temps per a alguna situació compromesa. En un moment determinat, la temptació de perseguir directament el malvat era gran, però vam haver de recordar que deixar els civils desprotegits podia acabar passant-nos factura.
No n'hi havia prou amb repartir cops de puny: calia fer de superherois responsables! I quan Crani Roig semblava tenir la situació controlada, vam aconseguir tancar-li les sortides amb una maniobra de pinça, eliminant els seus sequaços i acorralant-lo just abans que pogués completar els seus plans. Aquesta vegada sí: victòria dels herois!
Marvel United és un cooperatiu de cartes, combinació d'accions i gestió d'amenaces en què la coordinació entre jugadors és tan important com les habilitats individuals dels herois. A dues persones, les decisions compartides i la necessitat d'anticipar-se al torn de l'enemic mantenen la tensió fins al final. Les partides solen rondar els 40 minuts, tot i que la primera topada amb Crani Roig ens va deixar clar que, de vegades, cal una segona oportunitat per salvar el món.
Níjar
De Nova York ens traslladem a l'Andalusia d'abans del boom turístic. A Níjar, Carles, Pere Josep i Jose Luis ens convertim en responsables de petits tallers familiars dedicats a l'alfareria, l'espart i la confecció de jarapes. L'objectiu és fer créixer el negoci i convertir-nos en els mestres artesans més prestigiosos de la localitat.
Per aconseguir-ho cal gestionar recursos, millorar el taller i col·locar les treballadores als espais més interessants, competint per les majories i intentant que cada jornada sigui més productiva que l'anterior. Tot plegat, en un ambient que recrea amb força detall el treball artesanal i el comerç local, fins i tot amb les seves particulars «perras gordas».
Com passa en qualsevol activitat econòmica que comença, els primers passos no van ser precisament eficients. Els gerros es trencaven més del compte i els residus s'acumulaven. Jose Luis va afrontar aquesta crisi amb una barreja de picardia i barra: en lloc de gestionar els desperfectes de manera exemplar, els dissimulava ficant-los sota la catifa i, quan ningú mirava, els escombrava. Un degoteig constant de punts que anava guardant sota el matalàs i que ben bé podria haver decantat la partida.
A la vorera de davant, Carles i Pere J van optar per una política molt menys discreta: acumulaven els desastres en autèntiques muntanyes de residus, mentre la deixalleria municipal semblava haver desaparegut del mapa. Les restes de ceràmica trencada es barrejaven perillosament amb les peces acabades, fins al punt que a la taula va sorgir una pregunta de vital importància: «Aquests estan trencats o són els bons?».
Sort que una relectura intensiva del manual va permetre ajustar la gestió dels residus i posar una mica d'ordre en aquell caos fabril.
La legalitat laboral també va tenir els seus matisos. Carles i Jose Luis van decidir estirar l'horari comercial més enllà del que permetia la normativa municipal, però la policia local no va aparèixer en cap moment.
Pere J, en canvi, tenia un model de negoci molt més conciliador amb la vida personal: quan arribaven les tres de la tarda, baixava la persiana de bat a bat. Res de jornades interminables! Asseure's al sofà, mirar la televisió i esperar que els beneficis arribessin sols semblava ser la seva gran especialitat.
Això sí, no va renunciar a la producció: tant ell com Carles van muntar sengles petites indústries de torns que treballaven a tota màquina. El problema va ser que tots dos van acabar saturant el mercat. Quan tothom fabrica el mateix, l'oferta creix, els preus cauen i allò que semblava un negoci rodó deixa de ser-ho. El lliure mercat és així de cruel, fins i tot a Níjar.
Jose Luis, que havia vist venir la competència dels gegants terrissaires, va decidir que no tenia cap sentit enfrontar-s'hi directament. Va buscar una alternativa i es va especialitzar en els objectes d'espart, bloquejant pràcticament aquest nínxol de mercat per als altres. Una estratègia comercial que, segons confessions fora de càmera, havia après en la seva més tendra joventut als baixos fons de Santa Coloma.
Potser no era una indústria tan espectacular com la ceràmica dels seus rivals, però li proporcionava ingressos constants i li permetia mantenir el negoci sense haver de competir en una guerra de preus. Una lliçó de diversificació empresarial que hauria de figurar als manuals d'economia.
Amb les puntuacions molt ajustades i el final de la partida cada vegada més a prop, Carles i Pere J continuaven «erre que erre» intentant rendibilitzar les seves megaproduccions. Va ser llavors quan Jose Luis va executar la seva jugada mestra davant la mirada atònita dels competidors: es va apropiar del marcador de jugador inicial, un moviment que sobre el paper només li proporcionava dos miserables punts.
El recompte final va acabar amb un empat tècnic apoteòsic entre ell i Pere J, i va caldre recórrer al desempat. I sí, la fitxa de jugador inicial va ser decisiva! Mai una fitxeta de cartró i el tràfic clandestí d'espart havien donat una victòria tan èpica.
Aquesta tàctica de Jose Luis —progrés silenciós, discreció i un as a la màniga per si cal desempatar— ja és tot un clàssic a Badalona Jugona. Aviat als manuals dels jocs de taula s'hi llegirà: -Guanya qui tingui més punts i, en cas d'empat, guanya qui tingui la fitxa “JL”-.
Níjar combina col·locació de treballadores per majories, gestió de recursos i desenvolupament del taller, amb una competència econòmica on cal vigilar tant la producció pròpia com la saturació del mercat. A tres jugadors, la disputa pels espais i les oportunitats comercials va donar lloc a tres models de negoci ben diferents, i una partida d'aproximadament una hora i mitja va acabar decidint-se per un detall que, a priori, semblava gairebé insignificant.
Eternal Decks
Després de tanta activitat empresarial, tornem a intentar salvar la humanitat. A Eternal Decks, Jordi A, Jaume J, David i Alberto ens convertim en un grup de científics que viatja al misteriós Món Etern seguint les indicacions d'un antic manuscrit alquímic. Un fenomen desconegut està escurçant dràsticament l'esperança de vida de la humanitat i només les enigmàtiques entitats místiques anomenades Eterns semblen tenir les respostes.
El tema potser està una mica enganxat amb cola, però la proposta mecànica és molt interessant: gestionar la mà, col·locar cartes respectant determinades restriccions i coordinar-se amb els companys per sintetitzar les joies màgiques necessàries per trencar malediccions i completar els objectius de cada escenari.
Vam jugar dues partides consecutives. La primera va ser raonablement bona, però no n'hi va haver prou. Per molta coordinació que hi posis, les missions no són cap passeig: cal anar complint requisits, aconseguir les estrelles o claus necessàries i, al mateix temps, evitar que les malediccions i les restriccions ens acabin deixant sense opcions. Les cartes de la mà no sempre permeten fer exactament allò que voldries, i sovint cal decidir si és millor reservar una carta per a més endavant o utilitzar-la per resoldre un problema immediat.
Vam resistir força estona, però finalment la partida se'ns va escapar. Una derrota d'aquelles que et deixen pensant que gairebé ho tenies... i que potser amb una mica més de sort o una decisió diferent hauria canviat tot.
La segona partida ens va trobar més preparats. Ja coneixíem millor les exigències de l'escenari i havíem après a no precipitar-nos amb les cartes. Vam començar a anticipar millor les necessitats del grup i a buscar combinacions que permetessin avançar sense quedar-nos bloquejats.
En un joc que, sobre el paper, s'hauria de jugar en silenci o amb comunicació mínima, a Badalona Jugona no vam trigar gaire a recuperar els nostres costums: rialles, comentaris i discussions a crits com cambrers xinesos. En algun moment, més que un equip de científics intentant salvar el món, semblàvem quatre persones intentant decidir qui havia demanat què en una terrassa plena de gent.
La comunicació limitada també va donar peu a situacions força divertides. Més d'una vegada, un jugador va intentar fer entendre als altres quina carta necessitava amb una mirada, un gest discret o una expressió facial que, en teoria, no havia de revelar massa informació.
El resultat era que la resta interpretava aquell missatge com podia: un aixecava les celles, un altre assenyalava una carta i un tercer semblava estar demanant ajuda per a una emergència completament diferent. I quan finalment algú jugava una carta que encaixava amb el pla, les celebracions eren més pròpies d'una final de Champions que d'una operació alquímica.
Aquesta vegada sí que vam aconseguir completar la missió i endur-nos la victòria. Una bona mostra que, de vegades, la primera derrota és simplement el preu de l'aprenentatge. Eternal Decks continua sent un cooperatiu que funciona molt bé, amb reptes que obliguen a pensar i a coordinar-se, i que té la virtut de fer-te voler tornar-ho a intentar immediatament després d'una partida perduda.
Això sí, potser hauríem de treballar una mica la part de la comunicació silenciosa. O potser no: les discussions a crits també formen part de la nostra identitat lúdica.
Eternal Decks és un cooperatiu de gestió de mà, col·locació de cartes i comunicació limitada, en què cal completar els requisits de cada escenari abans que les restriccions ens deixin bloquejats. A quatre jugadors vam fer dues partides, una derrota i una victòria, en sessions d'uns 30–45 minuts cadascuna. I, com passa amb els bons cooperatius, la derrota no va fer més que augmentar les ganes de tornar-hi.
Mostachos
I per acabar, una mica de bigotis. Mostachos ens proposa una competició de bases amb una estètica esbojarrada i acolorida, protagonitzada per animals amb mostatxos extravagants: hàmsters, balenes i tota mena de criatures que semblen haver sortit d'una barberia amb massa imaginació. No hi ha una gran història al darrere, però sí una idea molt divertida: les parelles canvien a cada ronda i les regles també poden variar, de manera que cal adaptar-se constantment a la situació.
Jordi A, Jaume J, David i Alberto vam entrar en aquesta festa de bases amb la confiança pròpia de qui creu que ja domina prou bé el gènere. Però aquí hi ha una petita trampa: quan t'acostumes a jugar amb una parella, de sobte et toca entendre't amb algú altre, i potser allò que funcionava perfectament abans ja no serveix.
En una ronda pots tenir un company que et llegeix les intencions abans que juguis la carta; a la següent, et trobes amb algú que sembla haver interpretat una partida completament diferent. I, per acabar-ho d'adobar, les regles canviants obliguen a revisar les prioritats i a no confiar-se massa en les estratègies de la ronda anterior.
Els intercanvis de parelles van ser, sens dubte, una de les fonts principals de rialles. En una de les rondes, després d'una jugada que no va sortir com s'esperava, va quedar clar que cadascú tenia una interpretació diferent del que havia de fer el seu company.
Un pensava que l'altre estava preparant una jugada mestra; l'altre, que li estava deixant el camí lliure; i el tercer només intentava entendre per què tothom el mirava. Quan les parelles van tornar a canviar, la situació es va capgirar i qui abans havia criticat una decisió es va trobar fent exactament el mateix.
La memòria és selectiva, especialment quan es tracta de recordar qui ha jugat malament.
També hi va haver aquell moment inevitable en què algú va intentar justificar una jugada desafortunada amb un argument que tots coneixem: «És que no tenia cap altra opció». Una frase que, en els jocs de bases, acostuma a aparèixer just després que la parella hagi vist clarament tres alternatives millors.
Però aquí la responsabilitat es reparteix de manera especialment interessant: si la parella no funciona, potser és perquè no us enteneu; si canvieu de parella i continua sense funcionar, aleshores ja és evident que el problema és el sistema, les cartes o les regles de la ronda. Mai nosaltres!
Al final, David va ser qui va aconseguir reunir més punts amb els trofeus obtinguts durant les quatre rondes i es va proclamar vencedor. Una victòria que potser hauria de tenir conseqüències estètiques: aviat es deixarà bigoti per estar a l'altura dels seus rivals animals.
La resta ens vam quedar amb la satisfacció d'haver passat una estona molt divertida i amb la certesa que, en aquest joc, les amistats poden sobreviure a qualsevol intercanvi de parelles... sempre que no es revisin massa les jugades després de la partida.
Mostachos és un joc de bases ràpid i senzill, amb parelles variables, regles que canvien entre rondes i una puntuació individual basada en els trofeus aconseguits en equip. A quatre jugadors, els canvis constants de company i de condicions fan que cada ronda tingui una petita sorpresa.
I si alguna cosa vam aprendre és que, als jocs de bases per parelles, sempre pots estar tranquil: no perdràs mai per culpa teva. Si no guanyes o no aconsegueixes una bona puntuació, és culpa de la teva parella. I si les parelles canvien durant la mateixa partida, és culpa de tots els altres. Hahaha!
Una trobada ben completa, amb superherois que no es rendeixen, terrissaires amb mètodes empresarials discutibles, científics que salven la humanitat a crits i animals amb bigotis que han acabat repartint trofeus. Al final, tant se val si ens toca construir un parc, fabricar gerros o jugar una base decisiva: el que realment importa és compartir la taula, riure una estona i tenir ganes de tornar-hi. Ens veiem a la propera partida!
Que no desaparegui el vostre esperit lúdic!
Homedeneu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada