Com cada setmana, hem jugat a alguns jocs de taula i us explico...
Quan de sobte ens trobem tancats en una presó, hem de salvar la humanitat d'un misteri inexplicable o evitar que l'Imperi converteixi un bosc en una barbacoa gegant, queda clar que una tarda de jocs pot donar molt de si. Aquesta setmana hem tingut una mica de tot: supervivència, cooperació, traïcions, amenaces galàctiques i alguna que altra decisió qüestionable.
Hem començat intentant escapar de la presó a Dig Your Way Out, hem canviat després les rivalitats per la cooperació a Eternal Decks i hem acabat tornant a una galàxia molt, molt llunyana amb Imperial Assault. I, mentrestant, a Arkham també hi havia qui s'enfrontava a horrors que no van voler ni explicar...
Ah! i Blanca, la amable i simpàtica responsable del Casal, va voler apropar-se a la nostra activitat per felicitar-nos la Castanyada i oferir-nos castanyes calentes als membres de la associació. Un deliciós detall que va animar la vetllada. Gràcies Blanca!
Dig Your Way Out
La trobada va començar amb una visita a la presó, i no precisament per fer turisme penitenciari. A Dig Your Way Out, cinc reclusos —Pere Josep, Jaume J, Jose Luis, Jaume dM i Jose Maria— compartien cel·la, pati i dutxes amb un objectiu molt clar: aconseguir fugir abans que els altres.
En un entorn on la confiança és un luxe que no es poden permetre ni els més ingenus, calia buscar materials, fabricar eines, aconseguir cigarrets, unir-se a una banda i, si l'ocasió ho demanava, prendre per la força allò que un altre havia aconseguit amb tant d'esforç.
La primera decisió col·lectiva va ser força reveladora: abans de pensar en túnels, pales o estratègies d'escapada, tothom va considerar imprescindible fabricar-se un ganivet. La supervivència dins la presó passava per tenir alguna cosa amb què defensar-se, perquè ja se sap que entre reixes les bones intencions duren ben poc. Jose Luis va ser el primer a posar a prova aquesta teoria. Es va acostar educadament a Jose Maria per demanar-li una cullera, tot mostrant-li el ganivet que acabava de fabricar.
Jose Maria, que devia valorar molt positivament les relacions diplomàtiques, va cedir immediatament la propietat de la cullera. Una negociació ràpida, eficaç i amb un argument difícil de rebatre.
Però el moment que va començar a marcar el to de la partida va arribar quan algú va aconseguir fabricar una pala utilitzant una paella, un pal i una corda. La combinació va provocar rialles i, sobretot, una pregunta que va començar a circular entre els altres presos: si algú ja s'ha pres la molèstia de fabricar una pala, per què ens hem de complicar la vida fent-ne una altra?
Aquella eina tan preuada es va convertir de seguida en objecte de vigilància, desig i extorsió. A la presó, l'enginy té premi, però també fa que et mirin les butxaques amb més interès.
Jose
Maria va optar per reforçar la seva posició incorporant-se a una banda, cosa
que li va proporcionar protecció i una habilitat especial. Mentrestant, Pere
Josep va trobar una font d'ingressos força convenient: les visites de la seva
parella li permetien aconseguir cigarrets, la moneda de canvi del pati. Jaume J
va decidir imitar-lo i va recordar que una antiga parella treballava en un
estanc, una circumstància que podia resultar molt útil en aquella economia
subterrània.
Jaume dM, en canvi, va provar de fer-se amb cigarrets extorsionant els distribuïdors, però va tenir la mala sort de triar sempre presos de la zona de no fumadors. Una estratègia impecable sobre el paper, si no fos per aquest petit detall.
Tots intentaven reunir materials, construir eines i avançar en l'excavació del túnel, però en una presó tan petita era inevitable acabar coincidint amb els altres. I quan algú s'acostava amb una petició «educada», sovint resultava més pràctic cedir que comprovar fins a quin punt l'altre estava disposat a defensar-la. Quan Jaume dM va aconseguir fabricar un pic a les dutxes, de sobte tothom va trobar motius per passar per aquella zona. No sabem si per higiene, però sospitem que no era la prioritat.
Al final, Jose Luis va ser qui va aconseguir reunir les eines necessàries, defensar-se dels atacs i excavar un túnel prou llarg per escapar. No ho va tenir fàcil: va haver de superar amenaces, situacions perilloses i fins i tot alguna estada a la cel·la d'aïllament. Però va aconseguir fugir, mentre la resta acabàvem traslladats a una nova presó de màxima seguretat. Una petita contrarietat, sens dubte.
Però tranquils: «tinc un clip a la butxaca, i en menys de 3 anys ja estaré fora».
Dig Your Way Out és un joc competitiu de gestió de cartes, moviment per localitzacions, fabricació d'eines i interacció directa, amb una bona dosi d'extorsió i mala llet. Admet de 2 a 6 jugadors i té una durada aproximada de 45 minuts. Amb cinc presos a la taula, vam comprovar que la cooperació no és precisament la virtut més habitual quan hi ha una pala pel mig.
Eternal Decks
Després de tanta desconfiança, ganivets i negociacions sota amenaça, tocava canviar radicalment de registre. Vam passar de mirar de salvar la pròpia pell a intentar salvar la humanitat sencera.
A Eternal Decks, Pere Josep, Jaume J, Jose Luis, Jaume dM i Jose Maria ens convertíem en un grup d'exploració que viatja fins al Món Etern per investigar un fenomen desconegut que està escurçant l'esperança de vida de la humanitat. Allà ens esperaven unes misterioses entitats anomenades Eterns, i la nostra missió era descobrir què estava passant i trobar la manera de tornar a casa.
El canvi d'actitud, però, no va ser immediat. Veníem d'una partida en què cadascú havia mirat pels seus interessos i on qualsevol eina podia acabar canviant de mans per la via ràpida. Ara havíem de cooperar, planificar i, sobretot, escoltar-nos.
Jose Luis va intentar posar una mica d'ordre enmig de la xerrameca general, fins que finalment va aconseguir fer-se entendre. La seva descripció del que estava passant va ser memorable: el silenci era com «una comunitat de veïns discutint una derrama excessiva...». Una comparació que, tenint en compte el volum de converses simultànies, potser no anava tan desencaminada.
El joc ens proposa una gestió de cartes molt particular. Comencem amb només cinc cartes i, a mesura que avancem, podem incorporar-ne de noves procedents dels diferents Eterns, cadascun amb el seu propi petit univers de cartes. En cada torn només podem fer una acció: jugar una carta al camp, al riu o utilitzar-ne una habilitat; generar una gemma; o donar una carta a un company.
Però col·locar cartes no és tan senzill com sembla: les files del camp tenen restriccions de color i valor, i cada fase hi afegeix les seves pròpies condicions. Les gemmes, per la seva banda, ens permeten contrarestar els efectes negatius que provoquen els Eterns. Tot plegat obliga a pensar no només què ens convé fer, sinó també què necessitaran els altres en els torns següents.
La comunicació limitada és una part important del repte, i aquí vam tenir un petit problema d'adaptació. Amb un grup tan expressiu, acostumat a acompanyar cada explicació amb gestos, mirades i comentaris, contenir la informació no resultava gens fàcil. Tot i això, a mesura que avançàvem, vam anar trobant la manera d'ajudar-nos sense deixar ningú encallat. Vam superar un parell de situacions complicades i vam anar progressant per les diferents fases.
Per poder jugar-hi cinc vam recórrer a una regla casolana, una Fan Rule que ens permetia ampliar el nombre de participants respecte al límit habitual del joc. I, sorprenentment, va funcionar perfectament. La partida va mantenir el ritme i la col·laboració necessària, malgrat que de vegades semblava que la salvació del món depenia més de la nostra capacitat de posar-nos d'acord que no pas de les cartes que teníem a la mà.
Escenes com la de la segona ronda, on jo estava amb les cartes vermelles d'inici. Es desbloqueja l'Etern que prohibeix jugar vermelles i tots "Go! Go! Go! anem avançant! ja ho tenim!" i jo "Perdoneu, us he de dir una cosa... Hola? em sentiu?..."
No som els millors jugadors d’Eternal del mon, està clar, però de divertir-nos en sabem una estona llarga.
Contra tot pronòstic —o potser gràcies a una coordinació que va anar millorant amb cada torn— vam aconseguir superar la partida a dificultat normal. Una primera victòria que ens va deixar amb ganes de repetir.
De fet, Eternal Decks va anar directament a la meva llista de desitjos. Té un plantejament que pot recordar Misión: Cumplida, però és una proposta més elaborada i amb més recorregut. El tema potser no és el seu punt més original, però funciona prou bé per donar sentit a les situacions que planteja, i el disseny de les mecàniques és elegant i molt ben resolt.
Eternal Decks és un cooperatiu de gestió i col·locació de cartes, amb objectius variables per fases, restriccions de col·locació i comunicació limitada. La configuració oficial és d'1 a 4 jugadors, amb partides d'uns 30–40 minuts; nosaltres vam provar-lo amb cinc gràcies a la regla casolana, i l'experiència va ser molt satisfactòria.
Imperial Assault
I, per acabar, tornàvem a una galàxia molt, molt llunyana. Jaume J i Alba repreníem la lluita contra l'Imperi a Imperial Assault, aquesta vegada en un escenari ambientat als boscos d'Onderon.
La missió tenia un component especialment perillós: una força rebel havia interceptat un comboi imperial que transportava explosius molt potents, però l'operació havia estat descoberta i l'Imperi havia enviat un destacament per recuperar el control de la situació. El seu pla era detonar les càrregues i provocar un incendi forestal de grans dimensions, capaç de destruir els amagatalls de les cèl·lules rebels de la zona.
Fenn Signis coneixia bé aquell terreny i el seu passat com a soldat de primera línia tornava a ser especialment útil. La nostra feina consistia a localitzar i desactivar les càrregues explosives escampades pel mapa abans que l'Imperi pogués fer-les esclatar.
I aquí hi havia un detall tàctic molt interessant: un cop desactivats, els explosius es podien reutilitzar com a projectils contra l'AT-ST imperial, provocant-li un mal considerable. Una d'aquelles oportunitats que convé aprofitar, sobretot quan tens davant una màquina de guerra que no sembla gaire disposada a negociar.
El problema era el temps. Només disposàvem de cinc rondes per completar l'objectiu, i l'Imperi tenia clar que no havia de permetre'ns fer-ho amb tranquil·litat. L'AT-ST va pressionar amb els seus atacs d'àrea, especialment contra Jyn i Fenn, mentre la resta de forces imperials intentaven protegir les càrregues i fer-nos perdre temps.
I no es tractava precisament d'un destacament modest: a les amenaces inicials s'hi van afegir més explosius, caçadors trandoshans, oficials imperials d'elit, enginyers E-Web i droides sonda.
Una col·lecció de convidats que ningú havia demanat, però que l'Imperi va considerar oportú incorporar a la festa.
La clau era coordinar bé les habilitats dels nostres herois. Fenn havia de treure partit del seu coneixement del terreny i de la seva capacitat per manipular els explosius; Jyn podia aprofitar la seva velocitat per arribar allà on calgués, i Han Solo havia de contribuir a protegir el grup.
No hi havia gaire marge per perdre accions ni per entretenir-se amb enemics que no fossin imprescindibles. L'Imperi, per la seva banda, intentava precisament això: fer-nos perdre temps, mantenir-nos ocupats i deixar que el rellotge jugués al seu favor.
Una vegada més, però, vam aconseguir superar la missió. La victòria va tenir un preu: Han Solo va acabar derrotat i força malferit. Des d'aquí li desitgem una bona recuperació; amb la quantitat de problemes que acostuma a buscar, potser li anirà bé una temporada de descans.
Tot just acabàvem de resoldre aquesta operació quan vaig rebre una comunicació urgent de Luke Skywalker. No sé ben bé què volia, però, coneixent-lo, sospito que no era per quedar a sopar.
Imperial Assault és un joc tàctic d'aventures i combat amb miniatures, en què cal combinar les habilitats dels herois, gestionar les accions i assolir objectius sota la pressió d'un enemic controlat pel jugador imperial. La caixa permet jugar de 1 a 5 participants i la durada habitual d'una partida ronda els 90 minuts.
En aquest escenari, el límit de cinc rondes feia que cada moviment comptés: no n'hi havia prou de derrotar enemics, calia completar la missió abans que l'Imperi convertís el bosc d'Onderon en una enorme foguera.
I també a Arkham...
Mentrestant, Montse, Víctor, Jordi P i David continuaven investigant els misteris d'Arkham amb el segon escenari de la mini-campanya Vástagos de Sangre, «New Horizons». Els investigadors van aconseguir superar l'aventura, però, quan vam preguntar als jugadors com havia anat la partida, la resposta va ser força concisa: «Sense comentaris». De vegades, els horrors còsmics són tan indescriptibles que ni tan sols els supervivents troben paraules per explicar-los!
Una altra trobada ben aprofitada, amb una fuga de presó, una missió per salvar la humanitat i una operació rebel per evitar que l'Imperi calés foc a mig planeta. Si alguna cosa ens demostren aquestes partides és que, tant si es tracta de fugir d'una presó com de salvar la galàxia, sempre és millor fer-ho al voltant d'una taula i amb bona companyia. Fins a la propera!
Que no desaparegui el vostre esperit lúdic!
Homedeneu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada