Com cada setmana, hem jugat a alguns jocs de taula i us explico...
Cròniques de taula i tensió: del vapor lovecraftià a les mentides d’un trío sospitósAquesta jornada va veure néixer i morir imperis, realitats alternatives i colònies de supervivents. Vam negociar la llibertat de l’Afganistan, vam caçar el conill d’Alicia amb més dificultats que la Reina de Cors, i vam descobrir que a vegades el traïdor dorm al teu costat... o almenys juga a la teva dreta
Machina Arcana – Quan el vapor crea malsons
Mecànica principal: Tàctica cooperativa amb exploració modular i combat
amb accions planificades.
Jugadors: 1–4
Duració: 3–6 hores per episodi
Benvinguts a les entranyes mecàniques de l’infern. Machina Arcana no és un d’aquells jocs que et convida a passar-hi l’estona. Et convida a sobreviure-hi. I a fer-ho sabent que probablement no ho aconseguiràs. És un survival horror steampunk amb profundes arrels tàctiques i un disseny visual que faria tremolar un enginyer victorià.
Cada jugador assumeix el paper d’un explorador sense gaires manies (ni equipament inicial) que entra en un laberint de cambres mòbils i horrors tentaculars, tot perseguint la supervivència mentre intenta completar objectius en cadena. El sistema d’accions amb punts per moure, interactuar i combatre obliga a calcular cada pas com si trepitgessis una mina... i en realitat potser sí que ho fas. A més, la sinergia entre personatges no és un extra, és el mínim vital.
La nostra partida es va encallar... o potser hauríem de dir que es va desplegar amb una calma sinistra. De les deu missions que componen l’episodi, en vam completar tres. El motiu? Amb quatre jugadors, el ritme s’alenteix, però cada decisió esdevé més densa. Pere anava perfilant els moviments amb la precisió d’un cirurgià victorià, mentre Jaume J era més aviat de l’estil “dispara ara, ja pensarem després”. Albert mantenia l’equilibri tàctic, i Jaume DM feia de mestre de cerimònies d’aquest malson mecànic.
Hi havia tensió. Molta. Potser per la manca d’equipament inicial. O potser perquè el mapa creix com un laberint on les parets canvien d’humor. Sigui com sigui, vam quedar atrapats en una atmosfera que enganxa tant com espanta. Tornar-hi no és opcional: és una promesa suspesa.
Pax Pamir – Geopolítica, traïcions i una victòria
de novell
Mecànica principal: Control d’àrees, construcció de tauler i gestió de
mà
Jugadors: 1–5
Duració: 45–90 minuts (o 15, segons com)
Si alguna vegada t’has preguntat com seria posar-te a la pell d’un líder afganès al segle XIX, Pax Pamir t’ofereix una resposta que cap professor d’història gosaria donar. En aquest delicadíssim joc de Col Wehrle, els jugadors representen senyors de la guerra locals que fluctuen entre aliances amb imperis (britànic, rus o afganès) per tal d’imposar la seva visió... i guanyar.
El cor del joc batega en la lectura precisa del tauler. Aquí no val només pensar en el teu proper moviment; cal veure quin jugador té opcions de dominar, quines cartes entren al mercat, com canvien les lleialtats i quan arriscar-se a un “Dominance Check”. Una sola mala lectura pot donar la victòria immediata a algú altre. I això ens porta a Carles.
Perquè la llegenda negra diu que Pax Pamir s’explica en 45 minuts i pot acabar-se en 15. I sí, aquesta vegada no va ser tan fulminant, però Carles, en la seva primera partida, va llegir el tauler com si fos un informe d’intel·ligència britànic. Els altres —Jose Luis, Nacor i Carlos— que coneixien el joc, van dedicar-se a maniobrar, frenar i mirar d’equilibrar l’escenari. Però Carles, des de la perifèria aparentment inofensiva, va muntar una dominància silenciosa i el joc es va rendir davant la seva lectura impecable.
Tothom va mirar les cartes. Ningú ho havia vist venir. I així és Pax Pamir: Si no t’hi fixes, t’esclafa la història.
Arkham Horror LCG: Alicia en el país de los traumas psicològics
Mecànica principal: Campanya cooperativa LCG amb construcció de baralla
i narrativa emergent
Jugadors: 1– 4
Duració: 60–120 minuts per escenari
Quan l’univers d’Arkham Horror LCG es creua amb Alicia en el país de les meravelles, el resultat no pot ser bo. Fascinant, sí. Saludable per la psique, no. Aquesta expansió “fanmade” reimagina els escenaris lovecraftians sota el prisma distorsionat del món de Carroll: conills que no corren per impuntuals sinó perquè estan fugint d’entitats primigènies.
Jordi, David, Montse i Víctor —autèntics veterans del terror cooperatiu— van iniciar la campanya amb el primer escenari. El disseny, d’alta complexitat, exigia un domini precís de les sinergies entre investigadors i una lectura acurada dels textos narratius, on qualsevol paraula podia ser una pista... o una amenaça disfressada de somriure de gat.
Va ser difícil atrapar el conill, però com bé sabem els que hem trepitjat Arkham, a vegades el que comptes és sobreviure amb prou salut mental com per voler jugar la següent partida. La dificultat afegida de la campanya fanmade manté l’interès alt, i l’equip ja està desitjant saber quina nova bestiesa literària convertirà el País de les Meravelles en un malson mitològic. Que no faltin les cartes de debilitat, que aquí els somnis sempre són més reals del que voldríem.
Dead of Winter – Quan el traïdor no pot ni ser
dolent a gust
Mecànica principal: Semi-cooperatiu amb traïció oculta i gestió de
recursos
Jugadors: 2–5
Duració: 90–120 minuts
Què pot anar malament quan la colònia de supervivents és petita, els zombis molts i la moral fràgil? Dead of Winter no s’amaga: és un joc per patir, sospitar i plorar. L'ingredient estrella és la sospita. Cada jugador té un objectiu secret, però potser —només potser— un d’ells és un traïdor amb objectius propis que no tenen res a veure amb mantenir ningú amb vida.
En aquesta ocasió, el premi al pitjor company d’equip —o millor actor de thriller de sèrie B— va ser per a David. Quan va ser descobert, el seu exili no va ser gaire plàcid. Tot i que el seu objectiu era complex de complir, va lluitar per aconseguir-ho. Però no és fàcil ser traïdor quan l’hivern t’esgarrapa les idees i els zombis et mengen els plans.
Les cruïlles de decisions —petites cartes d’història que et demanen escollir entre el que està bé i el que et salvarà la pell— van aportar més d’un dilema moral. I més d’una escena surrealista, com quan un jugador perd un personatge important perquè algú havia decidit prioritzar un gos sobre un doctor. Tot és relatiu, diuen.
I qui va guanyar? Doncs a questa partida, malgrat que va haver molts sobrevivents, no va guanyar ningú. A Dead of Winter no hi ha un únic “guanyador” definit de la mateixa manera que en altres jocs. El resultat de la partida depèn del tipus de mode de joc i de les decisions preses pels jugadors. En la manera semi-cooperativa, alguns jugadors poden guanyar i altres perdre, o fins i tot tots poden perdre. També hi ha la manera per a dos jugadors, basat en el dilema del presoner, on els jugadors poden guanyar, perdre o fins i tot tots dos perdre segons les decisions preses.
Eldritch Horror – El món es va acabar per una
obvietat
Mecànica principal: Cooperatiu de gran escala amb narrativa i gestió
d’accions
Jugadors: 1–8
Duració: 2–4 hores
Si Arkham Horror 2a edició és una òpera de caos i tauler desbordant, Eldritch Horror és la seva versió mundial amb més mapa i menys embolic. Però el caos arriba igualment, només que amb passaport internacional.
Maria va decidir que la partida seria memorable. Ho va fer carregant amb gairebé tots els estats del joc: beneïda, maleïda, perseguida, endeutada, arrestada, pacte obscur... i amb ganes de repartir. Fins i tot va sacrificar a Carlos, que encara no sap si va ser per error o per ofensa passada. Tot i així, van aguantar fins a l’últim moment, literalment: a l’últim mite, amb tot a punt per guanyar, un sol portal obert va donar pas a Azathoth. Game over.
Saul es va convertir en un gran jugador d’equip i un gran explorador. Recollint informació i liquidant monstres amb seguretat, sempre estava allà per donar un cop de mà. Carlos el nostre místic i erudit tancava portals i experimentava amb encanteris de teleportació i d’altres sense llegir sempre la lletra petita. Un dels millors efectius de l’equip amb una bona lectura de la situació global al mon. Jaume va tancar portals, combatre monstres i localitzar artefactes, donant classes de Krav Maga a tots els sectaris i bitxos obscurs, i gràcies al suport dels companys va poder anar recuperant forces per lluitar a la següent ciutat.
Una de les millors partides jugades a aquest joc, i no és per menys. L’equip va funcionar com una unitat coral. I podem dir que vam viure victòria i derrota al mateix moment. Una odissea que mereix ser recordada... o enterrada sota mil llibres antics i polsosos.
Sessió de fillers – Tiro al pato, Embustero, Trío
Mecànica principal: Deductiva, bluff i humor ràpid
Jugadors: 3–8
Duració: 10–20 minuts per joc
La tradició és clara: després de grans odissees, cal un bany de rialles. I així va arribar el torn dels fillers. Tiro al pato, Embustero i Trío van posar la cirereta a una jornada plena de tensió.
Sis jugadors van desplegar tot el repertori d’expressions sospitoses, bluff descarat i rialles entre cartes que amaguen més del que mostren. A Embustero, l’art de dissimular arriba a cotes molt altes, i les mirades còmplices son abundants.
A Trío, la memòria selectiva de Carles va
provocar sospites fonamentades, però també moments d’autèntica hilaritat. Un
joc que aviat serà un clàssic a Badalona Jugona. Com que jugàvem 6 vam haver de fer dues partides de a Trio.
I Tiro al pato? Doncs més que punteria, aquí es tracta de saber a qui vols eliminar abans que et toqui a tu. I de riure quan et surt malament, que passa sovint. Una sessió lleugera però imprescindible per acabar amb el millor gust de boca.
Les taules de joc són espais on passen històries, i aquestes són les que perduren. Que no us manquin mai daus a les mans ni històries per explicar. Fins a la propera trobada!
Que no desaparegui el vostre esperit lúdic!
Homedeneu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada