Hi ha tardes que comencen amb una tirada de daus i acaben amb una última carta jugada a la desesperada, quan la cafetera ja ha fet tres tandes i el rellotge diu que l’endemà ja és avui. Aquesta jornada va ser una d’aquestes: intensa, diversa, plena d’estratègia, picabaralles amables i moments memorables. Ens vam asseure amb l’ànim de combatre hordes subterrànies, d’investigar l’ocult, d’erigir catedrals i trair nacions, i de vèncer al mal. I com sempre, amb l’esperança de guanyar… o com a mínim, de no morir humiliats.
GEARS OF WAR: THE BOARD GAME
(Corey Konieczka, editat per Fantasy Flight Games. Joc cooperatiu amb acció
tàctica i gestió de mà. Per a 1 a 4 jugadors. Durada estimada: 90-120 minuts.)
El primer crit de guerra va ressonar sobre la taula mentre Jaume dM recol·locava la seva figura darrere una barricada improvisada amb fitxes de cobertura. “Crec que ens ho passarem en gran… o morirem tots”, va deixar anar Jordi, ajustant el fusell Lancer com si l’hagués d’activar realment. I així començava el nostre descens als túnels infestats de Locusts a Gears of War: The Board Game, aquesta adaptació brutal del videojoc d’Epic Games, obra del mestre de la tensió cooperativa, Corey Konieczka.
L’ambient ja era intens abans de la primera acció. Aquest no és un cooperatiu amable, d’aquells en què tothom té temps per fer la seva millor jugada. Aquí tot és immediat: gestiones una mà de cartes que són tant la teva vida com les teves accions. Vols moure’t? Una carta. Vols disparar? Una altra. I si no en tens, cauen les miniatures com dominós sagnants. En la nostra missió, havíem de netejar un sector i tancar els forats de l’Horda, tot rescatant uns civils. “Fàcil”, va dir algú. Ningú va riure.
Jaume dM i Pere van ser els primers a avançar en parella cap a un passadís lateral. El problema va ser que aquell passadís es va convertir en un embut d’odi Locust, i les cobertures van durar menys que una promesa electoral. El sistema d’intel·ligència artificial del joc, amb les cartes de comportament enemic, no dona treva. Si surts de cobertura, estàs mort. Si no avances, estàs mort. I si et quedes sol, ho endevineu… estàs mort. L’equilibri entre progressar i mantenir l’esquena coberta és una dansa constant, i aquella nit, la música la posava la metralla.
Un moment de tensió el vam viure quan Jordi, ja malferit, va decidir avançar cap a una cantonada per cobrir el flanc dret. Jaume J va deixar un moment de disparar per recollir munició i això va ser l’inici del descens a l’infern. Vam acabar la missió esbufegant, amb el taulell ple de sang (metafòrica) i les cartes exhaurides. No vam sobreviure. Amb dignitat? Discutible. Amb èpica? Sens dubte.
ARKHAM HORROR: 2A EDICIÓ
(Joc cooperatiu amb moviment punt a punt, accions variables i gestió d’esdeveniments,
ambientat als mons de els mites de Cthulhu. Duració estimada: 2-4 hores, o el
que digui el primigeni.)
Després d’una batalla èpica contra criatures que venien del subsòl, ens va semblar del tot coherent passar a lluitar contra horrors que venien… de més enllà del cosmos. El pas lògic, no? Així que la taula es va tornar a omplir, aquest cop amb portals, pistes, monstres amb tentacles i un antic déu preparant-se per destruir el món. I nosaltres, pobres investigadors humans, intentant evitar-ho. Spoiler: Azathoth va guanyar.
Amb David, Jordi, Alberto, Nacor i Sergio com a intrèpids (i una mica inconscients) investigadors, la partida va començar amb un optimisme tan ingenu com breu. A Arkham Horror 2a Edició, les bones intencions duren exactament el temps de pronunciar “bona sort”. A partir d’aquí, tot és caos controlat —o descontrol total, segons com gestionis les teves accions.
Un dels grans encerts del joc és la sensació de món viu. Mentre en Sergio lluitava per tancar un portal al Cementiri, Alberto acumulava pistes com si fossin cromos. Menció especial per Nacor, que va encadenar tres torns seguits sense sortir del manicomi, i encara va tenir ànims per preguntar: “com va la investigació, nois?”.
No vam poder evitar que Azathoth es despertés. Es va menjar el món. Ens vam menjar unes galetes per consolar-nos. Una derrota gloriosa.
ARQUITECTOS DEL REINO DEL OESTE
(Shem Phillips i S. J. Macdonald, editat per Garphill Games i SD Games. Joc
de col·locació de treballadors i construcció de motor econòmic. Per a 1 a 5
jugadors. Duració estimada: 60-80 minuts.)
Afortunadament, sempre hi ha un moment per tornar a una civilització més amable… o si més no, menys lovecraftiana. Arquitectos del Reino del Oeste va arribar com una brisa d’aire fresc —si l’aire fresc portés martells, obrers i una mica de corrupció eclesiàstica. Jose Luis, Carles i Carlos es van asseure per aixecar una ciutat gloriosa amb ètica de treball… i ganes de ficar els altres a la presó.
Aquest és el primer joc de la trilogia del Regne del Oest, i ja mostra el que vindrà: una mecànica de col·locació de treballadors on pots capturar els meeples dels altres si abusen d’una mateixa acció. I a la partida, aquesta mecànica es va activar ben aviat.
La partida va ser ajustadíssima, amb només dos punts de diferència entre el primer i el tercer. Un final tan estret que cap de nosaltres va entendre com ho havien fet. “Ha estat elegant”, va dir Jose Luis mentre recollia, i tenia raó.
CRIME HOTEL
(Susumu Kawasaki, editat per Pegasus Spiele. Joc de deducció i gestió de mà.
Per a 3 a 4 jugadors. Duració estimada: 20 minuts.)
Quan tens trenta minuts i ganes de fer funcionar les neurones, Crime Hotel és una perla que brilla sola. En aquesta ocasió, Jaume dM, Jordi, Jaume J i Pere van decidir resoldre un crim com qui fa un cafè ràpid. L’escenari: un hotel on s’ha comès un assassinat i cal descobrir en quina habitació s’amaga l’assassí. El sistema: una deducció àgil, cartes que limiten informació i accions que poden revelar pistes… o despistar.
El que sorprèn del joc és com amb tan pocs components aconsegueix generar tensió. Jordi, que va començar conservador, va fer un salt qualitatiu al tercer torn i va començar a encertar posicionaments com si fos el Poirot de l’Eixample. Pere, per contra, es va obsessionar amb l’habitació 202, convençut que “tota la trama feia olor a segona planta”, Jaume dM i Jaume J van fer interrogatoris i van seguir pistes (equivocades) a la planta baixa, però Jordi va clavar l’acusació final amb una seguretat quasi inquietant.
Crec que es pot resumir com un mini Cluedo intel·ligent. I realment ho és. I tan ràpid d’explicar que serveix tant per iniciar sessions com per desengreixar entre euros densos.
THE KING IS DEAD: SECOND EDITION
(Peer Sylvester, editat per Osprey Games. Joc de control de zona amb accions
limitades i gestió d’oportunitats. Per a 2 a 4 jugadors. Duració estimada:
30-45 minuts.)
Amb la resolució del crim hoteler, tocava canviar d’escenari. Fora de l’edifici modern i cap a les verdes terres de Britània, on el rei ha mort i les tres faccions —escocesos, gal·lesos i saxons— lluiten pel control d’un regne fragmentat. The King is Dead va aparèixer com una pausa elegant, un duel d’intel·ligència pura, com si fóssim nobles de butaca discutint el futur de la corona entre copes de vi i intrigues subtils.
En aquesta ocasió, Carles, Jordi i Jose Luis van assumir el paper d’actors polítics influents, capaços de manipular aliances, recolzaments regionals i, de tant en tant, arriscar-se a afavorir faccions que inicialment no volien veure ni en pintura. I és que aquest és un joc on guanya qui estigui més alineat amb la facció dominant al final… però només si no hi ha invasió! Perquè si una facció controla massa regions, Anglaterra es desestabilitza, i el guanyador és el més neutral.
I aquí rau la màgia d’aquest joc: només tens vuit accions en tota la partida. O les gastes al moment clau o vius per veure com els altres et passen al davant amb un sol moviment. Una bona lliçó de minimalisme estratègic.
GLOOMHAVEN: FAUCES DEL LEÓN
(Cephalofair Games, Isaac Childres, Joc cooperatiu de campanya, amb gestió
de mà, accions simultànies i escenaris modulables. Per a 1 a 4 jugadors. Durada
estimada per escenari: 60-120 minuts.)
I com qui torna al gran espectacle final, ens vam submergir a les profunditats d’un univers que ja coneixíem però que mai deixa de sorprendre: Iniciem campanya amb Gloomhaven: Fauces del León, la versió més accessible del gran clàssic de Cephalofair, ens va tornar a reunir com a companys d’aventura: Jaume dM, Jordi, Jaume J i David, llestos per un nou escenari amb trampes mortals assegurades.
Aquest spin-off manté tota l’essència de Gloomhaven —la gestió de mà com a cor del sistema, amb cartes que defineixen moviment, atac i habilitats especials—, però amb una entrada molt més amable i una narrativa que acompanya millor cada missió. En el nostre cas, hem d’arribar a l’escenari 6, ja que els primers 5 són un tutorial que ens prepara per les dificultats que vindran.
Red Guard (Guàrdia Roig, control de grup manipular curació i dany), Hatchet (Executor, dany a distància), Voidwarden (Guardià del Buit, suport, control mental, curació) i Demolitionist ( Demolicionista, dany cos a cos, manipulació d’objectes). Seran els nostres personatges en aquesta campanya en la que ens hem endinsat.
UN DIA BEN JUGAT
El resum de la jornada és senzill: ens vam enfrontar a monstres de sota terra, a horrors còsmics, a nobles intrigants, a arquitectes amb molta mà dreta i a difícils investigacions. Cada partida va tenir el seu to, el seu ritme, el seu conflicte i la seva resolució. Vam perdre contra Azathoth, però vam guanyar al rei. Vam construir edificis i vam destruir murs. I vam descobrir que si tens amics amb qui jugar, els enemics sempre es fan més petits.
Però més enllà dels punts de victòria, les missions completes o els regnes que hem perdut, ens queda aquella sensació de complicitat que només es dóna al voltant d’una taula. Quan una mirada entre torns diu “estic a punt de trair-te” o quan una acció d’últim segon arrenca un “uah!” col·lectiu. És aquí on resideix la màgia dels jocs de taula. I nosaltres, afortunadament, ho sabem.
Que no desaparegui el vostre esperit lúdic!
Homedeneu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada